Si bé el progrés ha transformat la forma en què busquem feina, encara seguim processos semblants als del passat com ara en l’entrevista o en el currículum. El segon capítol del programa de TV3, “El Retrovisor”, mostra els canvis més rellevants que ha viscut la cerca de feina i com les diferents generacions han passat per una evolució principalment tecnològica.

Es busca

Una tassa de cafè, les ulleres ben a prop, La Vanguardia de diumenge, la màquina d’escriure sobre la taula, una pila de fulls en blanc, paper carbó, cartes i segells. Això és tot el que es necessitava per començar una història d’amor per correspondència als anys 80. Amor laboral, òbviament. Et preparaves amb tots els arguments possibles, buscaves ofertes al diari i et llançaves a enviar les teves referències escrites a màquina. I, si l’amor era correspost i et mantenies enganxat al telèfon de casa, et contactaven per fer una entrevista.

Aquesta mena de coses els millennials no ens les podem ni imaginar. TV3 ha creat per aquest motiu “El Retrovisor”, un programa que “fa un exercici de memòria col·lectiva sobre quines han estat les transformacions més importants en la nostra vida quotidiana des dels anys 80 fins a l'actualitat” i que en la seva segona entrega, titulada “Es busca”, ha mostrat els canvis més rellevants a l’hora de trobar feina, a través de les “batalletes” de cinc persones de diferents àmbits.

Tots els joves dels anys 80 –inclosos els cinc testimonis-, fossin del perfil que fossin, tenien somnis més o menys realitzables quan eren petits: “jo de gran seré pilot d’avions!," o “jo seré bomber!," fins i tot hi havia d’altres que es decantaven pel “jo seré informàtic!” (incompresos aleshores, naturalment). Avui dia és més normal sentir pel carrer jovenets amb dubtes existencials de l’estil: “no sé si obrir una start up als 21 o esperar als 25, quan ja pugui tenir robots en comptes de persones treballant per mi.” Molt equilibrat tot plegat.

Tots aquests somnis han anat derivant en projectes reals o, com en la majoria de casos, en allò que ja van ser: somnis d’infància. Un dels protagonistes del programa, el Juan de Dios Galiano, va seguir un camí poc més que marcat des de l'inici: de ben jove es va veure obligat a treballar, “era lo que todo el mundo hacía entonces." I, per tant, va haver de deixar de banda tots els seus somnis per complir amb allò que s’esperava d’ell: que aportés diners al fons familiar.

El Juan va començar d’aprenent en una empresa de reparació de màquines d’escriure. Precisament, les màquines d’escriure amb les que la Mar Becerra, llicenciada en Història de l’Art, començava a redactar els currículums que posteriorment enviava a les ofertes publicades tots els diumenges al diari (que vindria a ser l’Infojobs dels 80). Imagineu: esperar a diumenge per comprar el diari i fer còpies durant tot el dia del teu currículum, per després enviar les cartes amb les teves referències i, sobretot, creuar els dits perquè, si trucaven, ho fessin quan algú fos a casa per recollir l’encàrrec. Ara això sona tercermundista, oi millennials? Doncs d’aquesta rutina no fa tant, tot just uns 30 anys.

Per aquest procés tampoc hi van haver de passar la Cristina Míguez, empresària; ni la Neus Molina, periodista i professora; i tampoc el Jordi Serrano, expresident de la Fundació Factor Humà i actualment consultor de Recursos Humans. Per tots tres i per la Generació X en general, la màquina d’escriure és un objecte vintage, un avantpassat de l’ordinador: la veritable gran eina amb la que han redactat tots els seus currículums.

Avui en dia busquem feina a través de webs o d'apps, difícilment ens presentem per iniciativa pròpia a una empresa explicant els nostres talents i demanant una oportunitat per conèixer al cap. Pensem que existeix la possibilitat que les nostres carreres universitàries –tot i que no siguin aquelles amb millor sortida laboral- ens col·locaran directament en una posició còmoda dins una empresa. I se’ns demana insistentment que reforcem la nostra marca personal sobretot a aquelles vinculades al món professional, si no ho son totes ja avui dia. Us imagineu els nostres pares o avis utilitzant LinkedIn?

Tanmateix, el progrés ha acabat afectant totes les generacions. Sigui el perfil del Juan Galiano, el de la Neus Molina o el del Jordi Serrano, la crisi econòmica del món occidental ha portat a una situació límit a molts, però també ha creat una oportunitat per a d’altres. L’atur ha fet passar molts dilluns al sol però també, tal i com diu la dita castellana, ha aguditzat l’enginy.

Els darrers 40 anys han estat marcats per l’evolució a corre-cuita en molts aspectes, no només a nivell tecnològic sinó també social i polític. I el que ens queda. Aquesta volatilitat afecta a la cultura i als valors d’un país, de manera que si com deia Pío Baroja a la seva obra mestra “El árbol de la ciencia”, el progrés ens ha de portar a la destrucció, potser millor que retrocedim, tornem a la màquina d’escriure i, amb un full en blanc i el paper carbó per fer còpia, intentem reescriure qui som i què volem per a nosaltres mateixos.

Accés al vídeo del capítol 2 del programa El retrovisor de TV3: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-retrovisor/capitol-2-es-busca/video/5644124

Articles relacionats / Artículos relacionados

Subscriu-te gratuïtament als nostres butlletins

Rep notícies i idees en Recursos Humans.
Subscripció

Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una millor experiència de navegació pel nostre web.
Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització.