Search Keyword:
Total: 12 results found.
Tag: èxit
Mentoring de carrera: ¡apuesta por tu Ikigai!

¿Cuáles son las profesiones que ponen en juego tus mejores talentos, en las que disfrutas, son valiosas para el mundo y puedes ganarte la vida con ellas? En esta intersección de intereses se encuentra tu propósito profesional (lo que en Japón llaman tu “Ikigai”).

Dimarts, 09 abril 2019
Com convertir un grup d'estranys en un equip

Amy Edmondson, professional de Novartis i professora de Lideratge i Gestió a la Harvard University ens revela en aquesta xerrada TED diverses estratègies per potenciar el treball en equip a les nostres organitzacions. Recorre per explicar-ho a l'organització del famós rescat dels 33 miners que va tenir lloc a Xile l'any 2010, i ho planteja com l'estudi de cas d'un grup de treball molt divers que es converteix en un equip eficaç.

Dilluns, 25 Juny 2018
Per què la tecnologia necessita les Humanitats

"No hem de valorar la tecnologia més del que valorem les Humanitats." Aquesta és una de les afirmacions en una xerrada TED del cofundador i CEO de la companyia de software Bluewolf, Eric Berridge. L'enginyer i emprenedor considera que en un món cada vegada més tecnològic, la combinació de coneixements entre les conegudes com disciplines STEM (acrònim anglès de les sigles Ciència, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques) i les Humanitats poden marcar la diferència en els negocis.

Dilluns, 11 Juny 2018
La formación, pieza clave para la sostenibilidad empresarial

Resulta curioso observar como la formación, un tema “clásico” en la gestión empresarial, requiere ser reivindicada periódicamente. La tecnificación de nuestro día-día logra mover la forma de hacer las cosas, pero muchas veces nos sigue dejando anclados en la misma cultura organizativa de fondo. Esto ha supuesto que, en las épocas de escasez, la formación desaparece de las prioridades y en las épocas de bonanza vuelve a resurgir.

Dimarts, 17 Octubre 2017
Valor Total: Una altra manera d'entendre l'èxit empresarial

Algunes de les preguntes més importants que ha de respondre una empresa és la que es refereix al seu propòsit d'existència: Per a què ha estat creada? Quin és el seu sentit? Què li confereix identitat? És una qüestió que interessa a accionistes, a directius i, també, al conjunt d'actors econòmics amb els quals es relaciona i a la societat en el seu conjunt.

Dimarts, 13 Juny 2017
El motor de la vida

Recentment, ens vam trobar en una nova edició de l’Espai Factor Humà que ens va servir per aprendre, compartir i inspirar-nos, aquesta vegada sota el lema “Nou management... Nou? Urgent!" Entre d'altres, vam poder gaudir de la xerrada de l’atleta paralímpica Marta Arce que ens va demostrar com la voluntat per fer un canvi es el que ens ha d’empènyer a aconseguir-lo.

Dimarts, 21 Febrer 2017
Una dolça experiència d'èxit internacional a través de la gestió per competències

Una victòria de l'equip d'Espanya a la Copa del Món de Pastisseria, dos anys després d'haver quedat penúltima, demostra que la gestió per competències pot dirigir cap a l'alt rendiment a equips de qualsevol tipus, mida o sector, fins i tot en l'àmbit de l'alta gastronomia.

Dilluns, 18 Gener 2016
Com massa regles a la feina eviten que es facin les coses

La innovació tecnològica i els nous sistemes de comunicació i transmissió de dades dissenyen un entorn laboral cada vegada més complex i dins del qual sovint ens perdem. Passat un temps però defensant la mateixa simplicitat per als processos organitzacionals, l'eloqüent Yves Morieux, consultor de Boston Consulting Group, torna als escenaris TED per oferir-nos la seva solució a la tan anhelada però esmunyedissa productivitat laboral: la cooperació. No es tracta d'establir més normes, estructures i mètriques, sinó d'eliminar les barreres que no ens permeten treballar colze a colze amb els altres.

Dimarts, 13 Octubre 2015
Persones, creació de valor compartit i empreses sostenibles (sobre un discurs de Cèsar Molins, l’enginyer humanista)

Escoltar les paraules d’agraïment del director general d’AMES, empresa guanyadora del  VI Premi Factor Humà Mercè Sala 2014, en rebre el guardó, era com sentir una alenada d’aire fresc, després d’una tanda de declaracions grandiloqüents de tants i tants directius d’organitzacions venent les seves realitzacions de darrera generació, a mitjans de comunicació, conferències i altaveus de difusió de tot tipus.

M’atreveixo a dir que Cèsar Molins és el que podríem definir com a enginyer humanista i que la particularitat del seu discurs rau en que gran part de les seves afirmacions eren absolutament extrapolables a la vida de la majoria de nosaltres. Vegin, si no.

Cèsar Molins ens va parlar de seny, de tractar bé a les persones, perquè s’ho mereixen i, a més, ben tractats tots som més positius i generosos i per tant col•laborem amb el millor de nosaltres per a l’èxit de projectes comuns: en aquest cas l’empresa.

Va defensar la innovació incremental, és a dir, del dia a dia, d’allò que sabem que no funciona i malgrat això deixem de banda tan sovint, perquè ens sembla una nimietat enfrontat al repte de la vida sencera, en majúscules. I, tanmateix, hauríem de saber que si som capaços de resoldre aquestes falles quotidianes, al cap del temps la nostra vida és millor (i la de l’empresa).

Cal mirar a llarg termini. Mirar més enllà, ser capaços d’avançar-nos al que vindrà i posar les bases per enfrontar-ho amb la voluntat de pervivència, de permanència i de millora. El director general d'AMES ens parlava d’empresa, però el seu discurs era fàcilment replicable al model de viure, era d’escala humana - i se li entenia tot-.

I, més enllà del seu discurs, un repàs als valors de la seva empresa ens diu que han entès perfectament allò que els que treballem en l’àmbit de la responsabilitat social i la sostenibilitat ens cansem de predicar: la força de la construcció compartida, del valor compartit dels projectes.

Ah! i no oblidem el sentit comú. Tan rar com una pedra preciosa i al qual el senyor Molins apel•lava per a la construcció de les nostres empreses i per no perdre’ns en la velocitat, de vegades turbulenta, dels temps actuals.

Encara que Cèsar Molins va acabar les seves paraules lamentant que parlava per a un fòrum de “convençuts”, que compartien ja d’entrada moltes de les seves idees i realitzacions, no tinc cap mena de dubte que, entre las persones que l’escoltàvem en aquell auditori, no vaig ser l’única que vaig pensar: aquest senyor no podria explicar la seva visió i fer-ne seguidor a un nombre rellevant d’empresaris d’aquest país “invencible” que, segons les seves paraules, podríem arribar a ser?

Acabem: pels que no hi vàreu ser, i per si trobeu un moment, aquí teniu el link: https://www.youtube.com/watch?v=N6kkirdoAy8

{cbrelatedarticle ids="11366"}

Dimecres, 21 Gener 2015
La recepta de l’èxit de Josep Roca: moure, remoure i commoure

Aquesta entrada al blog es pot resumir en "no us perdeu la conferència que va fer Josep Roca, el sommelier del Celler de Can Roca, a l’acte de lliurament del VI Premi Factor Humà Mercè Sala del passat mes de maig; seran 20 minuts molt ben utilitzats."

 

Vaig descobrir Josep Roca al programa de TV3 En clau de vi i de seguida em va captivar per la claredat de les seves idees, la precisió en l‘ús dels adjectius i una capacitat immensa per explicar, de forma senzilla, allò que molts sentim i no som capaços de traduir en paraules. I la conferència que ens va regalar durant l’acte de lliurament del VI Premi Factor Humà Mercè Sala va ser exactament així, precisa, aparentment senzilla, però rica en matisos, expressiva, detallista, amb sentiment, honestedat i molt nutritiva; com si fos un plat cuinat al seu restaurant i acompanyat d’aquell vi que, a cadascú, li resulta més plaent i que sols Josep Roca sap descobrir.

Impossible i absurd voler resumir les seves reflexions (la conferència és prou breu perquè no la deixis d’escoltar. Insisteixo), però m’agradaria comentar-ne alguns detalls, sense que potser siguin els més importants perquè, de la mateixa manera que en un bon plat no hi sobra cap ingredient, a la conferència de Josep Roca totes les paraules enriqueixen el seu discurs.

Com qui no diu res, ens proposa com a aperitiu una primera idea clau: "L’èxit neix de la perseverança, impossible sense una passió que ha de venir acompanyada de coneixement i que es converteixi en un compromís que serà la base del resultat final." Perseverança, passió, coneixement i compromís. Quatre ingredients coneguts que no sempre cuinem junts i que cal saber coure de forma precisa per aconseguir el resultat. Però no ens enganyem, això és sols l’aperitiu, però de seguida n'ofereix un primer plat: el maridatge.

Sovint entenem que maridatge és una combinació que potencia les parts que el componen, però Josep Roca ens diu "maridatge és reflexió," és l’exigència en descobrir el per què de les coses, alhora que acceptes els costums de cada cultura i els hàbits de cada poble i els gustos de cada persona. El maridatge és emocional, és una percepció sensual en el que l’emoció passa per davant, ens diu. I acaba afirmant "allò que no és perfecte és el més important d’oferir," perquè, possiblement és el més honest, el més sincer, el més real i, possiblement, el més emocional que podem donar.

I en el maridatge hi té un paper clau el vi, reflex de la persona que l’ha fet. I tots els vins són possibles i necessaris. No vull reproduir en aquesta nota l’extraordinària varietat d’adjectius que utilitza per distingir-los i fer-los distingits, potser sols dir que en Josep Roca ens ajuda a entendre els vins, a saber-los donar el valor que tenen cadascun d’ells i, inevitablement, a estimar-los més perquè quan un estima el vi com ell ho fa, contagia a tot aquell que l’escolta. El vi per moure, remoure i commoure. Emoció i honestedat.

Parlar de Josep Roca és parlar del Celler de Can Roca, tota una família dedicada a l’ofici de l’hostaleria a partir de dos valors essencials: Hospitalitat i Generositat. Però us puc assegurar que a aquests valors que enuncia s’hi poden afegir els de la humilitat, la passió i l’esforç, però també la genialitat que ell associa a la innocència com a valor, a l’atreviment amb rigor i coneixement. No deixem que allò que sabem ens dugui a la paràlisi; replantegem-nos-ho tot amb innocència, sense por, sense límits, però amb humilitat, generositat i esforç.

Però per poder-ho dur a terme cal un model clar de lideratge, model que podríem denominar lideratge sensible. Ull! No parla de lideratge emocional, sinó sensible!. Les emocions estan al plat, al vi, a taula; perquè són indefinides, són estats d’ànim no vinculats a cada fet ni a cap propòsit, mentre que el lideratge ha de ser conscient, amb significat, amb orientació, amb sentiment. Lideratge sensible és lideratge amb sentiment, amb sensibilitat, amb sentit. Un lideratge que a ells els ha dut a l’èxit i al reconeixement internacional al més alt nivell; però cal distingir entre l’èxit interior que neix de sentir-se ple amb allò què un fa i com ho fa, i l’èxit ensarronador en el qual pots ser arrossegat per les expectatives que obres en els altres.

Josep Roca reconeix que l’èxit et transforma i que ja res és igual, però no perquè et sentis diferent i vulguis emprendre camins allunyats dels quals havies recorregut, sinó perquè, inevitablement, canvia la mirada dels altres. Quan et veuen diferent, per molt que vulguis fer el mateix, tot serà nou. I cal tenir mecanismes que et permetin mantenir l’essència d’allò què un és, i El Celler de Can Roca ho aconsegueix tancant els dimarts, dia que dediquen a l’equip, a explicar què són i què volen ser i, sobretot, a escoltar allò que l’equip de cuiners i cambrers els pot oferir. Quantes empreses estarien disposades a renunciar a quasi un 20% de la facturació per dedicar aquest temps a l’equip? Jo no en conec cap altra, com tampoc conec cap altre número 1. Segur que hi ha relació.

I com a missatge final, "el nostre objectiu no és fer millors cuiners i millors cambrers, sinó fer millors persones." No cal dir més.

{cbrelatedarticle ids="10951,13873"}

Dimecres, 10 Setembre 2014
Sis regles per simplificar el treball a mesura que es torna més complex

La gestió de la creixent complexitat organitzativa fins ara s’ha abordat des d’una balança entre un enfocament hard, basat en estructures i processos, i un enfocament soft, basat en sentiments i relacions interpersonals. Però segons Yves Morieux, expert francès en disseny organitzacional, el veritable problema és que aquests dos plantejaments estan obsolets. En una apassionada conferència TED sosté que l’èxit ara passa per superar la disjuntiva hard-soft i centrar-se en un sistema de simplicitat intel·ligent que fomenti la cooperació.

 

 

“He passat els darrers anys intentant resoldre dos enigmes: per què la productivitat és tan decebedora a totes les empreses amb les quals treballo i per què hi ha tan poc compromís a la feina”, comença Yves Morieux, consultor del Boston Consulting Group i professor a importants universitats d’arreu del món. Les trobades informals fora de l’oficina, les celebracions i els esforços per millorar el clima laboral no ajuden realment a resoldre aquests dos problemes. Segons ell tampoc és certa la teoria de que es tracti d’un cercle que es retroalimenta (a menys compromís menys productivitat; a menys productivitat menys compromís...). La manca tant de productivitat com de compromís té una arrel comuna relacionada amb els dos pilars bàsics en què tradicionalment hem basat la gestió:

- El pilar hard (dur): estructures, processos i sistemes organitzatius. - El pilar soft (suau): sentiments, opinions, relacions interpersonals o personalitat.

En el moment d’afrontar qualsevol procés de canvi, les empreses solen decantar-se per un d’aquests dos pilars o bé intenten combinar-los. Però el problema principal que presenta aquest sistema, tal i com afirma Morieux, és que està obsolet; hard o soft ja no funcionen per afrontar la complexitat actual. Si adoptem un enfocament hard només generem més complexitat, ja que davant d’un problema afegim una nova estructura per solucionar-lo, ja sigui una nova funció o un nou procés que, al seu torn, suposa més personal i més hores. El pitjor arriba quan s’avaluen els resultats aconseguits i es comprova que l’impacte de la solució hard ha estat nul.Ara , davant la complexitat de les organitzacions, l’única solució és no dibuixar més quadres amb línies de reporting. Hem de centrar-nos en la interacció, en com treballen juntes les parts: les connexions, les interaccions, les sinapsis. No parlem d’un esquelet amb els diferents quadres (o ossos), sinó d’un sistema nerviós d’adaptació i intel·ligència.

Bàsicament, es podria parlar de cooperació: quan la gent coopera fa servir menys recursos. Si no cooperem necessitem més temps, més equips, més sistemes, més grups... A les organitzacions aquests costos afegits no els paguen els accionistes ni els consumidors, sinó els propis treballadors en forma d’esforços extra, estrès i grans volums de feina. I aquesta és la raó autèntica de la seva manca de compromís i baixa productivitat , afirma Morieux. D’altra banda, un enfocament soft tampoc és l’adequat. Contràriament al que s'acostuma a pensar, crear relacions més profundes entre els treballadors no ajuda a que cooperin més, sinó que els porta a no voler imposar tractes ni fer concessions importants per tal de mantenir una bona relació. Morieux explica que a casa seva tenen dos televisors, precisament per no haver de cooperar amb la seva dona.Per lidiar amb la complexitat, per millorar el sistema nerviós de l’organització, ell defensa l’aplicació d’una simplicitat intel·ligent basada en sis regles:

Entendre el que fan els altres. Comprendre la feina dels altres, anant més enllà de les descripcions dels llocs de treball i dels prejudicis, és bàsic per entendre les raons de cadascú. Reforçar els integradors. En comptes d’afegir noves estructures, reforçar els caps d’equip a les estructures actuals donant-los poder per fer cooperar els seus equips. Això implica eliminar normatives i dotar aquests gerents d’un poder discrecional. Incrementar la quantitat de poder. Empoderar els treballadors fa que puguin utilitzar el seu criteri i la seva intel·ligència i que els sigui possible córrer el risc de cooperar. Estendre l’ombra del futur. Crear cicles de feedback que exposin la gent a les conseqüències de les seves pròpies accions. Augmentar la reciprocitat. Mitjançant l’eliminació de les barreres que ens fan autosuficients, ens veiem forçats a cooperar. Recompensar a aquells que cooperen. A la vegada cal penalitzar a aquells que no ho fan. Tal i com expressa el director general de Lego, Jorgen Vig Knudstorp: “La culpa no és per fracassar, és per fallar en ajudar o en demanar ajuda”.

Si som capaços d’aplicar aquestes sis regles a les organitzacions deixarem de buscar solucions que suposin la implementació de més estructura i podrem focalitzar-nos en la interacció i la cooperació. Així gestionarem la complexitat sense complicar-nos i crearem més valor a menor cost. Millorarem l’acompliment i la satisfacció a la feina perquè haurem eliminat la causa comuna que entorpeix les dues coses: la complicació.

Morieux conclou la seva enèrgica conferència afirmant que la veritable batalla no és contra els nostres competidors, sinó contra nosaltres mateixos.

 

Accés a la conferència d’Yves Morieux a la pàgina web de TED: http://www.ted.com/talks/yves_morieux_as_work_gets_more_complex_6_rules_to_simplify?embed=true&language=ca

Dimarts, 11 Març 2014
L’èxit crida a l’èxit

Guanyar una vegada augmenta les possibilitats de tornar a guanyar. És el que es coneix com "l’efecte guanyador" (winner-effect). Però un excés d’èxit també pot tenir efectes negatius, ja que correm el risc de tornar-nos addictes a la sensació que ens produeix. Cal entendre l'èxit com l'excepció i el fracàs com la norma, o almenys així ho expliquen al programa Redes de TVE, en una entrevista d'Eduard Punset a Ian Robertson, professor de psicologia del Trinity College de Dublín.

Redes - El éxito llama al éxito Ver vídeo Redes - El éxito llama al éxito

Hi ha persones que se senten segures de que assoliran els seus objectius. Tenen el convenciment de que són guanyadores i que per tant seguiran guanyant. En canvi n’hi ha d’altres que no es veuen a elles mateixes d’aquesta manera en absolut.

Segons ens explica el psicòleg Ian Robertson, professor del Trinity College de Dublín, aquest fenomen es pot explicar a partir d’un concepte anomenat "l’efecte guanyador": al veure que hem sigut capaços de guanyar una vegada, sentim que podem tornar a fer-ho, i es crea així un feedback positiu en el qual “l’èxit crida a l’èxit”.

Quan tenim èxit la nostra bioquímica canvia, i aquests canvis són equiparables als que genera la droga, afirma el psicòleg. Cada vegada que guanyem segreguem una hormona, la testosterona que, a la vegada, fa augmentar els nivells de dopamina, un neurotransmissor que activa els circuits neuronals amb els quals elaborem nous plans, objectius i estratègies. En definitiva, guanyar ens fa més creatius i activa els nostres circuits de recompensa: sentim plaer i volem repetir.

Tanmateix, Robertson ens adverteix que un excés de testosterona i dopamina ens pot arribar a “intoxicar” i fer que ens obsessionem amb l’èxit. Quan això passa, augmenta l’egocentrisme i es perd l’empatia: ja no ens importen tant els objectius dels nostres actes, sinó aconseguir triomfar costi el que costi. Aquesta conseqüència indicaria, per exemple, que el mite de la "direcció dèspota" podria ser alguna cosa més que un cliché sense fonament.

Segons ens explica, existeix la possibilitat que les persones que porten molt de temps en posicions de poder en tot tipus de jerarquies puguin mostrar una major tendència a “fer trampes” i a ser poc autocrítics. Així doncs, en confirmaria el tòpic de que “el poder corromp”.

La clau del bon lideratge seria, segons Punset, l’equilibri en la dosi d’empatia a aplicar:

“El lideratge és necessari. La nostra manada necessita persones capaces de pensar de forma abstracta, de traçar estratègies. Aquestes persones permeten que la resta ens alliberem d’una certa quantitat d’estrès i ansietat i que col·laborem en equip per aconseguir objectius comuns. A vegades això significa que han de renunciar a certes dosis d’empatia per poder prendre decisions difícils i no quedar paralitzats per l’emoció”.

Al final del programa, Elsa Punset, escriptora i filòsofa, ens parla de l’altra cara de la moneda: el fracàs. Recorda que els fracassos no són una excepció, sinó la norma. Desenvolupar una bona tolerància al fracàs és bàsic per avançar, però aquesta depèn implícitament de la definició que fem del talent: si pensem que el talent és innat, el fracàs significarà sempre una manca de talent; en canvi, si considerem que el talent es desenvolupa amb l’experiència, el fracàs es converteix en una estratègia per millorar.

Per aprendre a afrontar reptes és imprescindible sortir de nostra zona de confort, ja que refugiar-nos en el que ja coneixem i allò que és segur ens limita. Per alliberar-nos cal un esforç conscient i deliberat per arriscar. Val la pena, ja que l’adrenalina que generarem ens farà més creatius, més forts i més ràpids.

Tal com deia Samuel Beckett: "Tant és. Prova-ho un altre cop. Fracassa de nou. Fracassa millor."

 

Pots veure el programa complet també en aquest enllaç de RTVE: http://www.rtve.es/television/20130206/exito-llama-exito/607121.shtml

{cbrelatedarticle ids="10051"}

Dimarts, 26 Febrer 2013

Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una millor experiència de navegació pel nostre web.
Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització.