Webs i apps

En aquest apartat hi trobaràs destacades altres pàgines web o aplicacions que, per les seves característiques, et recomanem
Search Keyword:
Total: 26 results found.
Tag: psicologia
Personas, salud psicológica y efectos en la actividad laboral

La Neurociencia y la Psicología demuestran la reacción que manifestamos las personas ante situaciones que están fuera de nuestras expectativas, que rompen la sensación de seguridad en la que vivimos y nos producen daño y pérdidas.

Dimarts, 26 Novembre 2019
Com demanar ajuda i que ens diguin que sí

“Quan necessitis ajuda demana-la en veu alta i d'una manera que permeti augmentar la probabilitat que l'altre digui que sí i que, a més, el faci sentir bé per haver-te ajudat”, recomana Heidi Grant, escriptora i psicòloga social. Ho explica en un recent esdeveniment TED, durant el qual recorda que no hauria d'avergonyir-nos o fer-nos sentir incòmodes el fet de demanar ajuda en qualsevol àmbit, inclòs el professional.

Dilluns, 14 Octubre 2019
‘Terrícoles’: entrevista a en Francesc Miralles i a l'Álex Rovira

"Amb els anys anem perdent l'alegria", assegurava l'escriptor, economista i consultor Àlex Rovira al programa d'entrevistes de Betevé 'Terrícoles'. El seu presentador Lluís Reales el va entrevistar fa unes setmanes a ell i al també escriptor Francesc Miralles. Tots dos, grans amics, acaben de presentar el seu nou llibre 'Alegria', que parla sobre un do que forma part de la nostra essència i que només necessitem redescobrir.

Dimarts, 13 Febrer 2018
El reconeixement és rendible

Joan Quintana va començar la seva ponència durant l'últim acte de lliurament del Premi Factor Humà Mercè Sala amb la següent reflexió: "La recerca del reconeixement del nostre entorn és la principal força motora per a la majoria dels éssers humans, i aquesta força ens porta a fer les coses més meravelloses i també les més lamentables."

Dimarts, 12 Setembre 2017
TEDxSantCugat 2016: #ConscienteMente

Un any més, el TEDxSantCugat ha reunit experts en diferents àrees com, per exemple, Andrés Martín-Asuero, instructor de Mindfulness; Pablo Herreros, antropòleg i primatòleg; o Daniel Raventós, Doctor en Economia. L’objectiu ha estat compartir idees i experiències des de camps ben diferents, aportant així un coneixement innovador i creatiu sobre la consciència i la ment humanes.

Dimarts, 08 Novembre 2016
Escollir els canvis

Tot recorregut suposa un aprenentatge malgrat que al final no sigui el desitjat. És per això que el fracàs no ens ha de fer por i hem d'aprendre a conviure-hi, ja que acostuma a ser el resultat més freqüent de tota transformació o intent de canvi. De la gestió dels canvis i de la seva conscienciada elecció ens parla el tecnòleg i degà de Deusto Business School Guillermo Dorronsoro en una interessant xerrada que va tenir lloc durant el primer TEDxUdeustoMadrid.

Divendres, 09 Setembre 2016
‘Els matins de TV3’: Jugar a la feina? Una nova eina de motivació dins de l'empresa

Una sala de reunions d’una empresa: treballadors i directius asseguts al voltant de la taula i enmig un taulell i dos daus. L’objectiu? Assolir un repte a través del joc. Jugar i treballar semblen dos conceptes antagònics, però la gamificació pot ser una eina molt eficaç per reforçar valors, impulsar lideratges o millorar les relacions professionals. D’això ens parlen i duen a la pràctica Imma Marín, directora de Marinva, i Noemi Blanch, psicòloga experta en relacions laborals, en aquest programa recent d’Els Matins de TV3.

Dilluns, 20 Juny 2016
En la ment d'un mestre procrastinador

“No deixis per demà allò que puguis fer avui.” D'aquesta coneguda premissa fuig tot bon procrastinador, mogut per l'objectiu d'ajornar el compliment d'una obligació el màxim possible. Creus que ets l'únic que deixa per més tard tasques que podria estar realitzant en aquest mateix moment? Doncs no estàs sol. El blogger Tim Urban, un procrastinador expert, ens convida en aquesta divertida i perspicaç xerrada dins d'un TED celebrat recentment a preguntar-nos què és el que estem ajornant, abans que se'ns acabi el temps.

Dimecres, 27 abril 2016
Andrés Martín-Asuero: "Mindfulness: l'habilitat d'estar present per poder innovar"

Entre les intervencions del 3r Espai Factor Humà que va tenir lloc el passat mes d'octubre sota el lema "Innovació coherent", hi va haver la del mestre en mindfulness i meditació Andrés Martín-Asuero, amb pràctica de meditació inclosa. L'atenció plena es vincula amb la innovació perquè permet ser més conscients i més efectius a l'hora de realitzar tasques que sovint fem amb el pilot automàtic, obrint la finestra d'infinites possibilitats.

Dimecres, 13 abril 2016
Vinculació, sentit i oliveres "enratonades"

Hem deixat de banda l'economia dels serveis i ens trobem submergits en l'economia de l'experiència, on la cerca d'un sentit per a allò que fem pren tota la importància. Per crear un vincle entre l'empresa i els empleats, clients i altres públics és necessari dotar d'un sentit real l'experiència, apartar els ‘coms’ per donar pas als ‘perquès’. Juan Serrano, professor del IESE i col·laborador de la Fundació Factor Humà, ens explica en una interessant conferència TED impartida a Ljubljana, capital d'Eslovènia, per què en l'actualitat les organitzacions no aconsegueixen fomentar el compromís amb els seus públics.

Dijous, 14 Gener 2016
La meva experiència amb els Rols d'Equip Belbin

El coneixement dels Rols Belbin, començant pel propi informe personalitzat (rols dominants) i la seva aplicabilitat en el teu propi equip de treball, és una poderosa eina d'autoconeixement i gestió d'equips i, per descomptat, molt útil també com a eina de facilitació i/o consultoria, coaching, etc. Totes les persones juguem uns rols dins de l'equip, i en l'equilibri de rols radica l'èxit.

 

Dimecres, 25 Novembre 2015
Persones desinhibides?

Ningú no dubta ja de la importància de la creativitat a les organitzacions. Sense persones i equips amb idees ben treballades, es fa molt més difícil innovar. I, si no s’innova, el futur de l’empresa pot quedar congelat.

Dimarts, 27 Octubre 2015
Thubten Wangchen i l'actitud positiva davant d'allò que la vida ens porta

Com cada any des del primer, el 4 de juny passat vaig assistir al lliurament del Premi Factor Humà Mercè Sala. Al voltant de l'humor i de l'optimisme totes les intervencions de l'acte van ser excepcionals, però m'agradaria parlar en concret de la del fundador de la Casa del Tibet a Barcelona, Thubten Wangchen. Un home de mirada brillant, somriure permanent i rialla contagiosa (jajaja), que ens va convidar a ser feliços malgrat els nostres problemes, malgrat el que la vida ens porti.

"La felicitat no és una cosa que passa. No és el resultat de la bona sort o l'atzar... No sembla dependre d'esdeveniments externs, sinó de com els interpretem... Les persones que saben controlar la seva experiència interna, són capaços de determinar la qualitat de les seves vides, això és el més a prop que podem estar de ser feliços.” (Mihaly Csikszentmihalyi)

Com cada any des del primer (2009), el 4 de juny passat vaig assistir al lliurament del Premi Factor Humà Mercè Sala que és un reconeixement a persones, projectes, equips, iniciatives, etc., que són la concreció pràctica dels principis i valors que ella representava: innovació, pragmatisme, visió global i tracte humà.Aquest any anava al voltant del lema: "El factor humor cada situació en clau positiva". L'acte, com no podia ser d'una altra manera, sota l'organització de la directora de la Fundació Factor Humà, Anna Fornés, va ser un gran èxit d'humor!Totes les intervencions van ser excepcionals.

En aquest espai, m'agradaria compartir en concret la de Thubten Wangchen (Tibet, 1954) monjo budista, fundador de la Casa del Tibet en Barcelona i membre del Parlament tibetà a l'exili, on representa Europa.Aquest home de mirada brillant, somriure permanent i rialla contagiosa (jajaja), ens va convidar a ser feliços malgrat els nostres problemes, malgrat allò que la vida ens porti.Ens va convidar a canviar el llenguatge, canviar aquest "malgrat", per ser feliços amb allò que la vida ens porti. Ens va obrir les portes a reflexionar sobre el fet que, en realitat, ser feliços o no depèn només i exclusivament de la nostra actitud.Thubten no va tenir una infància fàcil, realment va tenir una infància molt dura. Quan tenia quatre anys la Xina va envair el Tibet, va perdre la seva mare i, al costat del seu pare i milers de tibetans més, es van embarcar en una fugida cap a Nepal, creuant l'Himàlaia, obrint camins inexistents, pujant i baixant muntanyes que et porten des del cel als subsòls i viceversa. Sense equipament adequat, com diu ell, sense trens, ni metros, ni transport públic (jajaja). A Kàtmandu va ser un nen captaire, van emigrar a l'Índia on també va ser captaire fins que el Dalai Lama va demanar al Govern indi que recollís a aquests nens que eren el futur del Tibet. El Govern indi va ser generós i així ell es va veure abrigallat i format, tot i que en un entorn tremendament estricte i dur. Als 16 anys va ingressar com a monjo, amb bon Karma (que no senyora Carme jajaja), el Dalai Lama el va acceptar en el seu monestir privat durant onze anys. De tots els aprenentatges d'aquella època Thubten destaca que el Dalai Lama sempre li va ensenyar la importància de ser feliç.

"... Si tens problemes, sigues feliç, oblida la gelosia, l'orgull, que en comptes de defensar-te, et generen més mal humor i l'allunyament dels teus, no s'acosten ni els gossos !!! (jajaja). "

Finalment va arribar a Barcelona on va fundar la Casa del Tibet.

"Malgrat" tot això, recorda que va ser un nen feliç, malgrat els problemes, mantenia el somriure i l'humor perquè des de petit li van ensenyar que la vida té molta força, moltes possibilitats per seguir endavant, per evolucionar l'esperit i per tenir cura del cos. Cos sa en ment sana.

Thubten ens va recordar la importància de l'humor per a l'ésser humà, que la vida humana té molta potència, molts valors. No importa qui som, tenim aquesta potència i l'hem d'aprofitar el màxim possible, perquè a més la vida no dura per sempre (jajaja). Que en la vida hi ha pujades i baixades, èxits i fracassos. El cas és que en qualsevol moment podem decidir ser feliços, sense queixes i, tanmateix, estem sempre de mal humor, amb mala cara, desanimats.

Des del naixement experimentem patiment, però... per què enfocar-nos en la tristesa? Hem de mirar d'una manera positiva que ens obri el cor i ens faci sentir més alegres, contents, experimentar la felicitat. I això, diu, no té a veure amb la religió, ni amb el Budisme. Té a veure amb la pròpia vida i l'essència humana. Practicar la paciència, el respecte, no guardar rancúnia, ser generós, donar les gràcies o no pensar només en els problemes propis, són actituds que ens ajuden en aquest camí.A mesura que anava escoltant Thubten, venien a la meva ment retalls de reflexions de Viktor Frankl, reflexions que segurament molts coneixeu i heu escoltat o llegit ("L'Home a la recerca de sentit"), però que no sempre tenim present:

"(...) Si no és a les teves mans canviar una situació que et produeix dolor, sempre podràs escollir l'actitud amb què afrontis aquest sofriment (...) En última instància, viure significa assumir la responsabilitat de trobar la resposta correcta als problemes que això planteja i complir amb les tasques que la vida assigna contínuament a cada individu (...) L'amor és la fita més elevada i essencial a la qual pot aspirar l'ésser humà... la plenitud de la vida humana està en l'amor i es realitza a través d'ell (...). "

És clar que la teoria ens la sabem tots i, de vegades, quan la vida ens desperta, fem la reflexió, parem i ens diem que hem de canviar alguna cosa, però novament ens deixem enterrar en els problemes, en les circumstàncies, en la queixa i en el victimisme. I ens autoconvencem que la vida és grisa. NO!! Quan dos personatges com Viktor Frankl o Thubten Wangchen, que han viscut en circumstàncies d'extrema necessitat i crueltat, ens diuen que sempre ens queda l'opció de l'amor, de l'elecció, de la llibertat de reacció, de la satisfacció de sobreguarda de la pròpia dignitat (felicitat)... Jo em trec el barret i acoto el cap avergonyida de la meva reacció davant de determinades circumstàncies quotidianes, que en realitat no tenen la més mínima importància.

"No pensis només en els problemes propis, obre més el cap i el cor. No et preocupis tant, preocupar-se no és la solució. Si tens problemes cal buscar la solució, buscant trobem la solució i la pau interior. Així la vida pot millorar. Actitud positiva. No sé si va servir, però m'ha sortit del meu cor jajaja." (Thubten Wangchen)

Doncs un milió de gràcies Thubten per obrir-nos i deixar-nos entrar en el teu cor.

{cbrelatedarticle ids="12670"}

 

Dimarts, 29 Setembre 2015
Sergi Mas en clau positiva

Parlar d’humor seriosament és difícil. Parlar d’humor, seriosament i fent humor és gairebé impossible. Reflexions a partir de la participació de Sergi Mas en l’acte de lliurament del VII Premi Factor Humà Mercè Sala, que va tenir lloc el passat 4 de juny al CaixaForum de Barcelona i que enguany va dur per lema "El factor humor: cada situació en clau positiva".

Parlar d’humor, seriosament, fent humor i sent humorista és un repte apte per a molt pocs. Sergi Mas s’hi atreveix i ho aconsegueix.

Fa molts anys, escoltant una entrevista sobre l’humor algú va dir “El humor es un sin sentido con sentido” (també podia ser consentido i mai vaig saber si era una o l’altra la resposta correcta). Vaig pensar que era una bona definició i me la vaig quedar. L’humor és ric si té sentit, si és consentit i si , al mateix temps, és carregat d’absurd.

Sergi Mas ens diu que una de les funcions principals de l’humor és desdramatitzar qualsevol situació. Desdramatitzar és també prendre distància, reduir l’impacte emocional d’una situació molesta. Aquesta idea ja ens la presentava Manfred Ketz de Vries en afirmar que els bons caps dirigeixen amb el criteri de les tres “H”: Honestedat, Humanitat i Humor. Tres criteris que són molt propers als principis que s’impulsen des de la Fundació Factor Humà.

Però la desdramatització no és més que un dels molts beneficis que ens ha d'aportar veure el món en clau positiva, intentant valorar allò de bo de cada situació i afegint-hi sempre unes gotes d’humor. Perquè, com ens recorda Mas, a ningú li agrada estar de mal humor; el que no vol dir que no existeixi qui visqui de forma permanent en aquest estadi.

És per això que Sergi Mas ens proposa una màxima que comparteix al seu web: “L’optimisme soluciona la meitat de cada problema”, és a dir, una actitud positiva ens aporta la meitat del camí a recórrer. Una predisposició a afrontar les dificultats unida a un to vital actiu ens donen una força enorme per abordar qualsevol problema. D’alguna manera, ens diu, el sentit de l’humor es contraposa al sentit comú; el sentit de l’humor ens permet fer allò que per sentit comú no hauríem ni d’intentar. I, en tot cas, si tot funciona malament sempre ens quedarà l’humor.

Escoltant aquesta idea m’ha vingut a la memòria la meravellosa escena final de la pel·lícula “Zorba el griego”, en la que, davant el desastre total, Anthony Quin (Zorba) inicia un ball al que s’uneix Alan Bales (Basil) i que els hi dóna una injecció d’optimisme que els permet desdramatitzar, agafar distància i riure fins a convertir una desgràcia en una anècdota.

L’humor és útil, l’humor és necessari, l’humor és volgut i desitjat; però l’humor és difícil, molt difícil de crear, molt difícil d’executar i, de vegades, molt difícil de ser comprés i compartit. Sergi Mas ens ajuda a entendre-ho i a valorar-ho.

Ara ens toca disfrutar-lo perquè qui té ganes d’estar de mal humor? qui vol viure i treballar amb persones malhumorades? o qui s’apunta a viure sense riure ni somriure mai? Per molt que ens toqui viure temps difícils sempre ens quedarà l’humor per viure amb dignitat.

Dijous, 03 Setembre 2015
Per què riem?

Riure ens fa sentir millor i estrènyer llaços amb aquells amb qui compartim el riure, un fet que pot aplicar-se perfectament al món laboral. L'humor afavoreix la cohesió, redueix l'estrès i millora la productivitat dels empleats. Sophie Scott, neurocientífica cognitiva, ens parla en una entretinguda i hilarant recent xerrada TED sobre la ciència del riure i els seus significats.

El passat mes de març va tenir lloc a Canadà el TED2015. Duia per títol “Veritat i Conseqüència” i, entre d’altres oradors, va destacar-hi la divertida i curiosa xerrada de la neurocientífica britànica Sophie Scott, per a qui el riure té un significat més enllà del simple fet de mostrar diversió.La primera vegada que Scott es va interessar pel riure i pels seus efectes va ser quan tenia sis anys i va trobar als seus pares rient sense parar pel terra. No sabia què passava, només sabia que volia ser partícip del que semblava un moment agradable. Anys més tard, ja com a neuròloga especialitzada en ciències cognitives, li segueix semblant fascinant el riure i l’absurd que resulta quan el sentim.La conferenciant exposa que, des d'un punt de vista neurobiològic, existeixen dos tipus diferenciats de riure relacionats amb la manera de vocalitzar: un involuntari i inevitable, associat als nostres instints més primitius; i un altre més forçat que apareix quan interaccionem amb algú i que es presenta d'una manera més educada i formal. Els riures reals i involuntaris són més perllongats i aguts, la qual cosa no significa, apunta Scott, que el riure social sigui fals, doncs té una raó de ser determinada ja que som nosaltres mateixos qui triem usar-lo en determinades situacions i donar-li el valor corresponent.Robert Provine, un investigador sobre el tema, va descobrir que som trenta vegades més propensos a riure si estem acompanyats que si estem sols, ja que el riure està més present en interaccions socials com la conversa. Les persones riem quan estem en contacte amb les altres, per demostrar que les entenem i estem d'acord amb allò que ens diuen. Segons Scott, el riure sempre té un significat i tractem d'entendre’l constantment, de saber per què algú s'està rient encara que no tingui res a veure amb nosaltres. Les rialles criden l'atenció i susciten interès a més de produir contagi. A mesura que ens fem grans anem comprenent més sobre el que significa el riure i els beneficis que aquest proporciona en el nostre dia a dia i en el nostre benestar general. Com afirmen Eduardo Jáuregui i Jesús Damián Fernández, fundadors d’Humor Positivo: “Després de riure es prenen millors decisions i els metges fan millors diagnòstics.”Una cosa tan bàsica com és el simple fet de riure pot suscitar la implicació de la persona que ens escolta i motivar-la a continuar al nostre costat. I el mateix es pot extrapolar al món laboral; els arguments a favor de la introducció de l'humor a la feina són la seva capacitat de reduir l'estrès, estimular la innovació, afavorir l'aprenentatge i cohesionar els equips. Jáuregui i Damián desmunten en el seu llibre Alta diversión: los beneficios del humor en el trabajo alguns dels mites més estesos sobre la suposada poca professionalitat de l'humor, com ara pressuposar que si els treballadors es diverteixen no treballaran. Deixar enrere tanta serietat i solemnitat pot tenir molts avantatges i beneficis.Scott explica que el riure no és només una emoció social, sinó que expressa molts matisos de nosaltres mateixos en societat. És un índex realment útil per saber com les persones gestionen les seves emocions quan estan juntes, perquè el riure l'emetem per sentir-nos millor amb algú. Riure estreny vincles i genera compromís, quelcom que pot resultar profitós per a les organitzacions que vulguin retenir els seus talents i estimular el sentit de pertinença. La positivitat generada pel riure desemboca en una major productivitat, per la qual cosa les empreses haurien d'apostar per l'humor laboral,  és a dir, introduir elements de diversió amb la intenció de crear un entorn laboral més distès i saludable. Això és precisament el que pretén fomentar la Fundació Factor Humà mitjançant l'acte de lliurament de la VII edició del Premi Factor Humà Mercè Sala que tindrà lloc el proper 4 de juny.

Sophie Scott apunta que si el riure funciona és perquè ens pot evadir d'una situació dolorosa, compromesa i difícil i ens brinda un instant de diversió quan menys ho esperem. Per això, intentem fer riure a qui tenim al costat quan notem que no està passant per un bon moment.La ponent conclou que: “no només els éssers humans som posseïdors del riure, sinó que és una característica molt antiga del comportament de tots els mamífers, que ajuda a regular com ens sentim i ens fa sentir millor. En altres paraules, en matèria de rialles, tu i jo no som més que mamífers.”

Accés a la conferència de Sophie Scott deTED2015: https://www.ted.com/talks/sophie_scott_why_we_laugh?language=es

{cbrelatedarticle ids="11912,12293"}

Dimarts, 26 Mai 2015
Oscar Garcia i Imma Marín: experiències amb el poder del joc

Sempre que ens convoquen a un esdeveniment on es parli de gamificació, ens apareix un somriure a la cara, es disparen les nostres expectatives i fem el possible per assistir-hi. És el que té el joc, ens mou a l'acció, ens motiva i ens il·lusiona. I això és el que va succeir al 2n Espai Factor Humà del passat mes d'octubre sobre Talents Híbrids, arran de les intervencions d'Oscar García, soci de Cookie Box, i d'Imma Marín, directora de Marinva.

"La maduresa de l'home és haver tornat a trobar la serietat amb què jugava quan era nen."F. Nietzsche a "Més enllà del bé i del mal" Sempre que ens convoquen a un acte, una conferència, un seminari ... sobre el joc (gamificació), ens apareix un somriure a la cara, es disparen les nostres expectatives i fem el possible per assistir-hi. És el que té el joc, ens mou a l'acció, ens motiva i ens il·lusiona.I això és el que va succeir al 2n Espai Factor Humà del passat mes d'octubre sobre Talents Híbrids, arrel de les intervencions d'Oscar García, soci de Cookie Box, i d'Imma Marín, directora de Marinva.Oscar comença la seva xerrada llançant un petó, un "motivador intrínsec", ens diu, importantíssim per ficar-se el públic a la butxaca, com quan en un concert el músic esmenta el nom de la ciutat on actua. Les persones volem, busquem "motivadors intrínsecs" i els trobem en el joc.No obstant això, a la que ens fem adults, ens diuen que jugar és perdre el temps, el mateix que ara en moltes organitzacions ens diuen que entrar a Facebook és perdre el temps.

Afirma l’Òscar Garcia que parlar de joc és fer-ho d'estètica i art, de bones històries i només una mica de tecnologia. La narració és la base del joc i cita Joseph Campbell i el seu "El viatge de l'heroi" com esquelet o plantilla de moltes de les bones històries que hi ha darrere dels videojocs i de moltes pel·lícules. La tecnologia no és més que el mitjà, mentre que la història és el que fa funcionar el joc.Comenta que posar a córrer a algú darrere d'una pastanaga no és gamificar. Perquè hi hagi "joc" no n'hi ha prou amb posar un ham; el jugador ha de posseir el comandament, decidir què fer, a la manera dels llibres que li va regalar a Oscar sa mare quan tenia onze anys i que contenien guions "no lineals". Es deien "Tria la teva pròpia aventura" i el lector havia d'escollir entre diversos camins a seguir. Van aconseguir que a través del joc Oscar s'aficionés a la lectura.I és que el joc està associat al plaer, a l'alegria, a la felicitat, a la superació d'un obstacle o un repte i que aquesta experiència ens proporcioni el que s'ha anomenat "epic win", una sensació genial i sorprenent de triomf, de ser el guanyador. I podem ser "guanyadors" si podem compartir, decidir, guanyar, millorar el món…I en contextos d'empresa el joc ajudarà a desenvolupar treballadors feliços en entorns memorables.“La gamificació és molt seriosa però gens avorrida”, conclou Òscar Garcia.A continuació Imma Marín ens convida a definir què entenem per joc en un exercici de rememoració que ens porta fins a la nostra infància en la qual jugar era viure.

Records, emocions, paraules que resumeixen què és el joc per a nosaltres van apareixent a la sala i podrien resumir-se en allò que ens constitueix com humans: som éssers socials.El joc es desenvolupa en la ficció però ens mou en el món real, per això ens ho prenem tan seriosament. És una activitat lliure, no pot ser imposada, entrar en el joc és una decisió individual. És una activitat plaent, però es tracta d'un plaer que no està lligat a la inactivitat sinó a l'esforç, al desafiament, al repte. La diversió és un benefici col·lateral del joc, una conseqüència, però l'objectiu és mantenir de forma sostinguda un esforç. És consubstancial al joc la gratuïtat, de manera que si apareix una finalitat oculta, com ara que incrementi la meva productivitat a la feina, el joc desapareix. El jugador no espera un altre benefici que el propi plaer de jugar (de nou la motivació intrínseca).Imma ens fa distingir entre ‘PLAY’ i ‘GAME’ tal com fa la llengua anglesa i afirma que el ‘GAME’ (joc) sense el ‘PLAY’ (jugar), no existeix. "PLAY" tradueix una actitud vital que ens permet convertir qualsevol cosa en un joc.És important desenvolupar la nostra capacitat lúdica perquè ens permet desenvolupar més defenses davant de la frustració, ens fa més creatius, més humans, més sociables. Els espais de joc, a la feina, en formació, en qualsevol situació, són espais on és possible equivocar-se, on no seré jutjat, on puc tornar-ho a intentar i per diferents camins; són entorns que permeten la creativitat.“El joc és una cosa molt seriosa”, coincideix l’Imma amb l’Óscar.

Definit el que significa per Imma Marín el joc, ens convida a jugar. Es tracta del tradicional joc del pols xinès que consisteix a intentar atrapar el polze de l'adversari ajuntant les mans i deixant els dos polzes cap amunt. En un moment tota la sala enllaça les seves mans amb dos companys de manera que es crea una autèntica xarxa de batalla de polsos. La gent crida, riu, gaudeix del joc.Reflexionant sobre el joc que s'ha desenvolupat a la sala, sembla clar que el canvi fonamental que s'ha produït té a veure amb l'energia que es respira després: la gent ha rigut, s'ha relacionat, s'ha relaxat i desinhibit...Finalitza Imma enumerant els dotze poders del joc que s'inicien amb la "curiositat" que és el motor de l'aprenentatge i que va enumerant: ens proposa reptes, ens fa acceptar regles, desenvolupa la nostra creativitat, crea complicitat i vincles, ens fa sortir de la nostra zona de confort, ens proporciona satisfacció, facilita el nostre compromís, incrementa la nostra autoestima, desenvolupa la nostra empatia, ens acostuma a la incertesa, ens atorga optimisme i ens ajuda en la presa de decisions.El joc és un gran disparador d'emocions que ens connecten, sense emoció no hi ha vincle i sense emoció no hi ha aprenentatge, conclou l’Imma, que tanca la seva intervenció descrivint el cercle virtuós del joc: amb el joc hem compartit coneixement que ha millorat el nostre clima, hem millorat la nostra comunicació i hem creat confiança.

{cbrelatedarticle ids="11180,11569,11686,12480"}

Dimarts, 24 Març 2015
¡Las empresas también enferman!

La Fundació Factor Humà ha colaborado con La Vanguardia en un artículo que plantea que toda organización debe tomar conciencia de que es un sistema vivo y liberar su potencial energético. Ha contado con las declaraciones de Joan Cos y Francesca Gabetti, de la consultora Pinea3; de Artur Arqués, Director General de Arcasa; y de Anna Fornés, Directora de la Fundació Factor Humà.

Diumenge, 14 Setembre 2014
Com afrontar els canvis

Les fases per les quals hem de passar els humans per arribar a assumir els canvis són molt semblants al recorregut que han de fer personatges de la ficció abans de convertir-se en herois. Segons Pilar Jericó, guru del management, malgrat no ens podem estalviar aquest camí, si som conscients de les seves etapes les podrem creuar més ràpidament. Ens ho explica en aquesta xerrada de TEDxGranVia que ha tingut lloc recentment a Madrid.

Aquesta conferència ens arriba des del TEDxGranVia de Madrid que va tenir lloc el passat 12 de juny. Amb l’objectiu de compartir el coneixement de forma desinteressada, les trobades TED ens aporten idees clau sobre teories interessants de diversos àmbits de coneixement. Un fenomen, el TED, que no deixa de proliferar arreu de l’Estat -ahir mateix tenia lloc el TEDxBarcelona- i que encara s’ha estès una mica més amb la primera jornada TEDxSantCugat del mateix 12 de juny.

“El nostre cos és canvi”, comença Pilar Jericó, sòcia de Be-Up, escriptora i conferenciant. "Cada set anys les cèl·lules que tenim es regeneren completament". Però si el canvi és una cosa natural en els humans, per què ens costa tant canviar? Segons Jericó, el problema que tenim és que malgrat el nostre cervell està preparat per a la supervivència -és a dir, per al canvi- està molt mal preparat per a la felicitat -és a dir, per a la correcta acceptació dels canvis inevitables.Ella ens explica que per arribar a processar qualsevol canvi, hi ha una sèrie d’etapes per les quals hem passar. Fent un símil amb la ficció, es tracta de les mateixes etapes que passa qualsevol heroi de pel·lícula. Jericó afirma que malgrat per assumir un canvi de manera sana no és possible estalviar-se fases, un cop ets conscient de quines són, pots passar-les més ràpidament.Les etapes són les següents:

- Crida a l’aventura. Pot ser per dos motius: o bé el que Jericó anomena la crida del cel, que correspondria a canvis positius com ara noves relacions, projectes, feines, fills, etc. O bé la crida del tro, que correspondria a frustracions, errors, acomiadaments, pèrdues, etc. La pregunta que hem de fer-nos quan això passa és: quina invitació ens està fent la vida per extreure el millor de nosaltres mateixos? Si ho fem així adoptarem l'actitud de protagonista i no la de víctima envers la nostra vida. - Negació. Les emocions segueixen un ritme molt més lent per desfer-se que la ment i per això sovint neguem la realitat. És un mecanisme de defensa que tenim per protegir-nos del dolor, amb la qual cosa no assumim allò que ens fa mal. El tipus de negació més complicada, apunta, és el victimisme, ja que ens allunya de ser els protagonistes de la nostra vida. Per sortir d’aquesta etapa cal ser honestos amb nosaltres mateixos i preguntar-nos què és allò què estem sentint exactament. - Por. N’hi ha de dos tipus, explica, la por que ens fa ser prudents i la por que ens paralitza. Es tracta d’una reacció natural i innata en l’ésser humà. S’ha demostrat que quan escoltem qualsevol informació del medi, primer sentim i després pensem. L’amígdala, que es troba al sistema límbic, font de les emocions bàsiques, es posa en marxa i segresta la ment de manera que no podem pensar amb claredat. És per això que recomana que en casos de molt excés emocional, ens donem un temps per reaccionar. Només del 8% al 12% de les nostres pors s'acaben fent realitat, per això opina que davant la por el que cal fer és treure-li importància i seguir endavant. - Desert. Correspondria a la fase de frustració i de descontentament. Segons apunta Jericó, no hi ha cap heroi que no passi per un desert, ja que és el lloc que ens permet morir per renéixer. Es tracta d’un moment d’intercanvi; de perdre alguna cosa per guanyar-ne una altra. La pregunta que cal fer-nos quan passem per aquest moment és: què puc aprendre d’aquí? Un cop travessem el desert aconseguirem crear una nova realitat i canviar d’hàbits.

A partir d’aquí, un cop som conscients de les etapes que recorrerem abans d’assolir-ho, Jericó ens dóna cinc claus per accelerar la superació de la corba del canvi:

Somiar, escollir: imaginar com pot ser el futur sempre en positiu. Cal començar a alimentar les paraules i els sentiments que ens donen energia i ens allunyen del victimisme. Passió i plaer: cal buscar la passió en tot allò que fem perquè està relacionada amb el que ens enamora i l’amor és el gran antídot contra la por. Aprendre i crear hàbits: si tens pors com per exemple a parlar en públic, fes-ho repetidament fins que es converteixi en un hàbit. Treballar en equip: si hi ha alguna cosa que et costa, enganxa’t a algú que la sàpiga fer i aprèn d’ell o d’ella. Arguments de força i valors: posa el teu compromís en allò que fas, ja que el compromís genera una energia que ens dóna força per seguir.

Finalment Jericó acaba amb una frase de Nelson Mandela amb la que resumeix l’essència de la seva teoria: “No és valent qui no té por, sinó qui sap conquerir-lo”.

 

Accés a la conferència de Pilar Jericó de TEDxGranVia al canal de Youtube TEDxTalks: https://www.youtube.com/watch?v=SeButRXVhKI

{cbrelatedarticle ids="11784"}

Divendres, 20 Juny 2014
Com convertir l’estrès en el teu amic

L’estrès ha estat considerat un dels grans enemics de la societat del segle XXI. Existeixen nombroses tècniques dissenyades per suavitzar-lo i molts metges l’associen amb malalties cardiovasculars. I així ho feia també Kelly McGonigal, psicòloga de la salut, fins que va descobrir una investigació que concloïa que allò perjudicial per a la salut no és l’estrès en si mateix, sinó la creença que l’estrès és dolent. En una recent conferència TED McGonigal ens explica com, canviant la nostra opinió sobre l’estrès, el podem fer jugar a favor nostre.

 

“Tinc una confessió a fer-vos” comença Kelly McGonigal, psicòloga de la salut: durant deu anys va estar dient als seus pacients que l’estrès era la raó dels seus mals i dolent per a la salut. Tal i com ella mateixa afirma “havia convertit l’estrès en l’enemic” i ara creu que això pot haver ocasionat més perjudicis que beneficis.La seva opinió va canviar a partir de les conclusions d’un estudi que va conèixer sobre els efectes de l’estrès. Una investigació que va durar vuit anys i que va començar fent dues preguntes a 30.000 adults dels EUA: primer, quant d’estrès havien experimentat durant els darrers dotze mesos i, segon, si creien que l’estrès era perjudicial per a la seva salut. Passats vuit anys, a partir d’estudiar els registres públics de defuncions, van trobar-se amb uns resultats sorprenents: els que van afirmar haver patit estrès tenien un 43% més de probabilitat de morir, però això només era cert entre les persones que també havien contestat afirmativament a la segona pregunta, és a dir, aquelles que consideraven l’estrès com a nociu per a la seva salut. En canvi, les persones que creien que havien patit molt estrès però no ho veien com una cosa negativa, eren les que menys probabilitat de mort tenien de tot l’estudi, fins i tot menys que les persones que havien declarat patir relativament poc estrès.I aquí McGonigal arriba a una primera conclusió: allò que és realment perjudicial per a la salut no és l’estrès, sinó la creença que l’estrès és dolent. Així doncs, segons la psicòloga, quan canviem la nostra opinió sobre l’estrès podem canviar-ne també la resposta física. I si poguéssim percebre els símptomes de l’estrès com una senyal que el nostre cos es carrega d’energia per afrontar un repte? Aquest canvi de mentalitat modificaria els efectes negatius que l’estrès pot tenir en els nostres vasos sanguinis i disminuiria el risc de malalties cardiovasculars. McGonigal ens explica que normalment els vasos sanguinis es fan més estrets quan patim estrès però que, en canvi, si pensem de forma positiva quan el sentim, els vasos sanguinis es mantenen relaxats creant una reacció semblant a la que tenim quan estem alegres o quan ens sentim amb valentia per afrontar un repte.Però encara hi ha un altre aspecte molt positiu de l’estrès que segons la psicòloga sempre ha estat infravalorat: l’estrès ens fa ser més socials. Quan estem en una situació estressant alliberem una neurohormona anomenada oxitocina que afina els instints socials del nostre cervell, ens fa anhelar el contacte social i millora l’empatia. Així doncs, quan es desprèn, ens motiva a buscar ajuda, a dir a algú allò que sentim i ens impulsa a envoltar-nos de gent que es preocupa per nosaltres. A nivell físic això també té efectes positius, ja que amb l’oxitocina els vasos sanguinis es relaxen i les cèl·lules cardíaques es regeneren. I tot això s’intensifica encara més amb el contacte social i el recolzament de les altres persones. Així McGonigal arriba a la segona tesi del seu discurs: la resposta a l’estrès du incorporat un mecanisme per recuperar-se del propi estrès, i aquest mecanisme és el contacte humà. Un altre estudi realitzat per la Harvard University i semblant al mencionat abans, va determinar que la gent que passa més temps tenint cura o ajudant els altres té una mínima probabilitat de mort per estrès. És a dir, que ajudar els altres crea resiliència. Kelly McGonigal conclou dient que creure que l’estrès és útil configura la biologia del coratge. I que quan l’afrontem d’aquesta manera estem afirmant que confiem en nosaltres mateixos per gestionar els reptes i a la vegada recordem que no ho hem de fer sols.

 

Accés a la conferència de Kelly McGonigal a la pàgina web de TED: http://www.ted.com/talks/lang/es/kelly_mcgonigal_how_to_make_stress_your_friend.html{cbrelatedarticle ids="10701,11003"}

Dijous, 12 Desembre 2013
Què ens fa sentir bé sobre la nostra feina?

Com es motiva a les persones? De que depèn que se sentin implicades en les feines que desenvolupen o pel contrari no sentin cap mena d’interès o gaudi en fer-les? Dan Ariely, economista del comportament i catedràtic de psicologia i conductes econòmiques de la Duke University, va realitzar uns interessants experiments que demostren que la motivació és una qüestió que va molt més enllà dels diners. Així ho explica en aquesta recent conferència de TEDxRíodelaPlata.

 

 

Dan Ariely va tenir una revelació quan va retrobar-se amb un exalumne de la seva universitat, en Daniel. Aquest li va explicar que havia viscut un episodi terrible al banc on treballava. Li havien encarregat una presentació per explicar la nova fusió que estaven a punt de fer. Ell s’ho va prendre seriosament i hi va dedicar moltes hores i esforç però, quan ja la tenia acabada, els seu cap li va dir que finalment s’havia cancel·lat la fusió i que per tant la seva presentació no servia. Daniel es va quedar molt deprimit davant la idea de que ningú veuria el document en el que havia treballat durant tantes hores.

Aquesta història va fer reflexionar Ariely i es va decidir a realitzar una sèrie d’experiments per determinar com funciona i què mou la motivació de les persones.

El primer experiment que va realitzar consistia en demanar a la gent que construís una figura de Lego per 3 dòlars. Un cop l’havien acabada, els organitzadors l’agafaven i la posaven sota la taula; llavors els convidaven a construir-ne una altra per 30 cèntims menys i la tornaven a posar sota la taula; i així successivament fins que els participants deien prou.

Després va realitzar el mateix experiment però amb una nova condició, la condició de Sísíf, inspirada en el cas del seu exalumne. En la mitologia grega, Sísif era un rei que va ser castigat pel Déus de l’Olimp a pujar una pedra molt pesada fins al cim d’una muntanya i, just quan estava a punt d’arribar-hi, la feien caure un altre cop perquè tornés a començar, creant així un cicle etern. Ariely es va fixar en el simbolisme d’aquest mite, i volia veure fins a quin punt resultaven desmotivants els processos cíclics. Així doncs, en la segona versió de l’experiment, els organitzadors igualment oferien 3 dòlars, 2,70, 2,40, etc., però desmuntaven el primer Lego que havia fet el participant mentre feia el segon, creant així també un cercle sense fi.

En una tercera versió del mateix exercici, Ariely va agafar un grup diferent de persones i els va explicar el procés al qual havia estat sotmès el segon grup. Aleshores els va demanar que endevinessin quines reaccions havien tingut els participants. La majoria va encertar en dir que aviat la gent es cansaria de construir figures de Lego que es tornaven a desmuntar però, no obstant, van pensar que en construirien més de les que realment van acabar construint abans de rendir-se. Això porta a Ariely a afirmar que la gent és conscient de que fer feina sense sentit és desmotivant, però d’altra banda, no coneixen fins a quin punt ho és.

Al mateix temps, gràcies a la constatació que per molt que a la gent li agradessin els Legos, si els desmuntaven davant seu es rendien de seguida, va arribar a una altra conclusió interessant: treballar de manera cíclica elimina tot gaudi que pugui sentir el treballador, per molt que li agradi allò que fa.

Ariely va realitzar més tard un segon experiment: va donar a diversos participants fulls amb lletres barrejades sense sentit i els va demanar que trobessin parelles de lletres iguals que apareguessin seguides.

En aquest cas va muntar tres versions de l’experiment per veure qui s’oferia a completar la tasca amb més fulls: en la primera, es demanava als participants que posessin el seu nom a cada paper i quan acabaven un organitzador feia una ullada al full, assentia i el col·locava en una pila; en la segona versió, en canvi, els participants no posaven el seu nom als fulls i l’organitzador apilava els papers directament sense ni tan sols mirar-los; i pel que fa la tercera versió, l’organitzador llançava els fulls a una trituradora directament i davant mateix del participant.

Els resultats van ser molt reveladors: el primer grup, el que obtenia una breu atenció a la feina feta, va repetir l’exercici moltes més vegades que els altres dos grups. Però la diferencia entre el segon grup, que simplement era ignorat, i el tercer, al qual destruïen la feina, era pràcticament inexistent.

Segons Ariely, això suposen bones i males notícies alhora. Per una banda, demostra que motivar els treballadors no és una tasca gaire difícil, ja que el primer grup va resultar molt productiu amb un simple gest de reconeixement de l’organitzador. Per l’altra, queda palesa que, en canvi, és molt fàcil destruir la motivació; només cal ignorar la feina feta.

Ariely es va adonar també que la gent se sent més vinculada amb el seu treball quan aquest ha suposat un repte que ha requerit un esforç. Ell parla de l’efecte IKEA, en què malgrat en general no ens agrada construir mobles d’IKEA perquè és un procés feixuc, un cop el tenim muntat ens sentim satisfets i fins i tot apreciem més el moble resultant. La raó és que ens sentim vinculats emocionalment amb les nostres pròpies creacions.

Així doncs, entre bromes, Ariely acaba la seva conferència amb una idea clara: en l’actual economia del coneixement el sentit del treball esdevé més important que l’eficiència. Així que, quan pensem en el treball, generalment creiem que la motivació només és la paga, però probablement ara caldria afegir-hi una altra mena de coses: sentit, creació, reptes, pertinença, identitat, orgull, etc. I conclou que si integréssim tots aquests aspectes a l’entorn laboral, la gent seria més productiva i més feliç.

 

Accés a la conferència de Dan Ariely a la pàgina web de TED: http://www.ted.com/talks/lang/es/dan_ariely_what_makes_us_feel_good_about_our_work.html

{cbrelatedarticle ids="10189,10275,10437,10810"}

Dimarts, 11 Juny 2013
L’èxit crida a l’èxit

Guanyar una vegada augmenta les possibilitats de tornar a guanyar. És el que es coneix com "l’efecte guanyador" (winner-effect). Però un excés d’èxit també pot tenir efectes negatius, ja que correm el risc de tornar-nos addictes a la sensació que ens produeix. Cal entendre l'èxit com l'excepció i el fracàs com la norma, o almenys així ho expliquen al programa Redes de TVE, en una entrevista d'Eduard Punset a Ian Robertson, professor de psicologia del Trinity College de Dublín.

Redes - El éxito llama al éxito Ver vídeo Redes - El éxito llama al éxito

Hi ha persones que se senten segures de que assoliran els seus objectius. Tenen el convenciment de que són guanyadores i que per tant seguiran guanyant. En canvi n’hi ha d’altres que no es veuen a elles mateixes d’aquesta manera en absolut.

Segons ens explica el psicòleg Ian Robertson, professor del Trinity College de Dublín, aquest fenomen es pot explicar a partir d’un concepte anomenat "l’efecte guanyador": al veure que hem sigut capaços de guanyar una vegada, sentim que podem tornar a fer-ho, i es crea així un feedback positiu en el qual “l’èxit crida a l’èxit”.

Quan tenim èxit la nostra bioquímica canvia, i aquests canvis són equiparables als que genera la droga, afirma el psicòleg. Cada vegada que guanyem segreguem una hormona, la testosterona que, a la vegada, fa augmentar els nivells de dopamina, un neurotransmissor que activa els circuits neuronals amb els quals elaborem nous plans, objectius i estratègies. En definitiva, guanyar ens fa més creatius i activa els nostres circuits de recompensa: sentim plaer i volem repetir.

Tanmateix, Robertson ens adverteix que un excés de testosterona i dopamina ens pot arribar a “intoxicar” i fer que ens obsessionem amb l’èxit. Quan això passa, augmenta l’egocentrisme i es perd l’empatia: ja no ens importen tant els objectius dels nostres actes, sinó aconseguir triomfar costi el que costi. Aquesta conseqüència indicaria, per exemple, que el mite de la "direcció dèspota" podria ser alguna cosa més que un cliché sense fonament.

Segons ens explica, existeix la possibilitat que les persones que porten molt de temps en posicions de poder en tot tipus de jerarquies puguin mostrar una major tendència a “fer trampes” i a ser poc autocrítics. Així doncs, en confirmaria el tòpic de que “el poder corromp”.

La clau del bon lideratge seria, segons Punset, l’equilibri en la dosi d’empatia a aplicar:

“El lideratge és necessari. La nostra manada necessita persones capaces de pensar de forma abstracta, de traçar estratègies. Aquestes persones permeten que la resta ens alliberem d’una certa quantitat d’estrès i ansietat i que col·laborem en equip per aconseguir objectius comuns. A vegades això significa que han de renunciar a certes dosis d’empatia per poder prendre decisions difícils i no quedar paralitzats per l’emoció”.

Al final del programa, Elsa Punset, escriptora i filòsofa, ens parla de l’altra cara de la moneda: el fracàs. Recorda que els fracassos no són una excepció, sinó la norma. Desenvolupar una bona tolerància al fracàs és bàsic per avançar, però aquesta depèn implícitament de la definició que fem del talent: si pensem que el talent és innat, el fracàs significarà sempre una manca de talent; en canvi, si considerem que el talent es desenvolupa amb l’experiència, el fracàs es converteix en una estratègia per millorar.

Per aprendre a afrontar reptes és imprescindible sortir de nostra zona de confort, ja que refugiar-nos en el que ja coneixem i allò que és segur ens limita. Per alliberar-nos cal un esforç conscient i deliberat per arriscar. Val la pena, ja que l’adrenalina que generarem ens farà més creatius, més forts i més ràpids.

Tal com deia Samuel Beckett: "Tant és. Prova-ho un altre cop. Fracassa de nou. Fracassa millor."

 

Pots veure el programa complet també en aquest enllaç de RTVE: http://www.rtve.es/television/20130206/exito-llama-exito/607121.shtml

{cbrelatedarticle ids="10051"}

Dimarts, 26 Febrer 2013
Alerta amb les neurotonteries!

Els avenços en les neurociències ens han aportat de manera inqüestionable nous coneixements sobre processos com ara la presa de decisions de les persones. Tot i així, sovint aquests estudis són objecte de manipulació per part de mitjans amb intencions més marquetinianes que no pas científiques. Menjar més xocolata o formatge ens pot ajudar per exemple a prendre millors decisions? Molly Crockett, neuròloga i professora especialitzada en la matèria, ens apropa aquesta i altres qüestions en una curiosa conferència TED.

Molly Crockett, neuròloga i professora especialitzada en l’estudi de la presa de decisions, es va endur una sorpresa quan es van publicar els resultats del seu darrer estudi. “Un sandvitx de formatge és tot el que necessites per prendre decisions”o “Oficial! La xocolata fa que deixis d’estar de mal humor”, deien alguns titulars. La sorpresa venia de que el seu estudi no tenia res a veure ni amb el formatge ni amb la xocolata.

En aquesta conferència de TED (Technology, Entreteinment, Design) d'11 minuts de durada, Molly Crockett ens parla del perill que comporten les males interpretacions dels resultats científics. En el seu cas, els resultats reals de l’estudi eren que si es reduïa el component bàsic de la serotonina, l’aminoàcid triptòfan, la gent era més susceptible de voler-se venjar quan se la tractava injustament. Com van arribar els periodistes a afirmar que la xocolata i el formatge ajuden a prendre millors decisions? Doncs només perquè el triptòfan és un element que també es troba a la xocolata i al formatge.

Crockett ens adverteix que el gran problema arriba quan aquests tipus de tergiversacions informatives a partir d’estudis científics, es fan servir només per vendre productes. Poc després que apareguessin els titulars sobre la xocolata i el formatge al diaris, Molly va començar a rebre trucades de diferents marques que demanaven si podia donar l'aval científic a algun dels seus productes. Evidentment, va considerar que si els l’hagués donat hauria anat més enllà del que la ciència podia afirmar i no va accedir.

Un exemple del fenomen del màrqueting invasor de la neurociència es pot trobar en les neurobegudes. Crockett va trobar un dia en una botiga unes begudes que segons informava l’etiqueta ajudaven a reduir l’estrès i a millorar l’estat d’ànim i la concentració. De seguida va sentir curiositat per saber quin era l’estudi que donava suport a aquestes afirmacions, però la pàgina web del fabricant no en parlava de cap.

El missatge de Molly Crockett és clar: malgrat la neurociència ha avançat moltíssim els darrers anys, també ha portat a que se’n beneficiïn terceres persones amb afirmacions exagerades i sense fonament. Tot i així, no tota la comunitat científica hi veu tants perills. En el capítol del programa de televisió Redes, “Sabem que no sabem el que decidim”, al qual ja vam dedicar una entrada en aquest mateix blog, Eduard Punset considera que les decisions que prenem inconscientment en aspectes com ara el consum no són necessàriament irracionals, i que la intuïció pot ser un recurs molt fiable.

Crockett ens recorda un altre cas de manipulació que va ser especialment cèlebre. The New York Times va publicar un article que deia “Estimes al teu iPhone. Literalment”; el titular era molt atractiu i va ser el contingut més llegit del diari durant dies. Tot i així, un cop més, les conclusions que es van treure de l’estudi que justificava el títol de la notícia eren dubtoses. L’experiment que s’explicava va consistir en monitoritzar l'activitat cerebral de16 persones i mostrar-los els seus mòbils sonant. Segons els resultats, als subjectes se’ls activava una part del cervell anomenada insula, una regió que està connectada als sentiments d’amor i de compassió. I d’aquí van deduir que els subjectes estaven “enamorats” dels seus iPhones. Però resulta que l'insula està lligada a molts més aspectes com ara la memòria, el llenguatge, el dolor i el disgust. Així doncs els mitjans van escollir només aquella explicació que més els interessava, la que van pensar que atrauria un major nombre de lectors. Segons Crockett, la neurociència és un camp d’investigació emocionant que ha fet progressos inqüestionables els últims anys, però ens convida a tocar de peus a terra: un encefalograma no ens pot dir si estem enamorats i, de moment, no podem afirmar que la xocolata i el formatge ens ajuden a prendre decisions més encertades.

La investigadora també ens anima a potenciar el nostre autocontrol en el consum. Ens aconsella ser desconfiats, fer preguntes difícils de respondre, ja que si no, les neurotonteries poden guanyar-li un pols a la ciència, malgrat la darrera porti una carrera molt més llarga.

Accés a la conferència a la pàgina web de TED (amb subtítols en castellà): http://www.ted.com/talks/lang/es/molly_crockett_beware_neuro_bunk.html

{cbrelatedarticle ids="8863,10420,10790,11003"}

Dimarts, 29 Gener 2013
¡Sin compromiso, nos hundimos!

La Fundació Factor Humà ha colaborado con La Vanguardia en un artículo sobre cómo en estos años de crisis, y en nombre de la supervivencia de la empresa, se ha olvidado en muchas ocasiones que el factor humano es lo esencial en toda organización. Se ha basado en un diálogo entre el reconocido psicólogo y conferenciante Xavier Guix, Montse Pichot (UPCNet) y Anna Fornés (Fundació Factor Humà).

Diumenge, 04 Novembre 2012
'La ment social' a Informe Semanal

Que les xarxes socials suposen un gran canvi a la societat ja pocs ho discuteixen. Fins i tot es parla d'un ‘cervell social’ en què cadascun dels millons d'usuaris connectats és una neurona. Pot sorgir una nova intel·ligència col·lectiva? Són alguns dels temes que s'apunten al reportatge La ment social d'Informe Semanal, emès recentment a TVE.

 

Ver vídeo

Al món virtual, diu el reportatge, allò públic i allò privat i la veritat i la mentida naveguen a la mateixa velocitat. Hi ha veus que comparen Internet amb una gran ‘ment social’ en què cada persona connectada és una neurona. Ho explica Alfonso Tarancón, director del BIFI de la Universidad de Zaragoza: “S'està creant un nou sistema ecològic, emergeix un concepte nou: cervell o ment global. La pregunta és si pot arribar a emergir una intel·ligència nova.” També ho deia recentment la neurocientífica Susan Greenfield: “Gràcies a les xarxes socials i Internet avancem cap a la noosfera, una gran consciència universal en què tots participarem o combregarem.”

Si revisem les xifres aquesta idea no sembla tan sorprenent: Facebook està a punt d'arribar als 1.000 milions d'usuaris (encara que es diu que comença a perdre adeptes) i Twitter ja compta amb 500 milions. A Espanya 15 milions de persones ja estan a alguna xarxa social. Cada dia s'envien 340 milions de missatges de Twitter al món. Només les xifres ja ens donen una pista de la magnitud del fenomen a escala global.

Ara bé, compte amb la idea de ‘democratització’ amb les xarxes. És cert que s'han trencat barreres molt importants: qualsevol pot transmetre les seves idees a l'opinió pública, i no només polítics, mitjans o celebrities. Però... qualsevol? Yamir Moreno, físic i expert en xarxes socials, afirma al reportatge que la posició de cadascú dins de la xarxa “és molt important a l'hora de veure la seva capacitat de generar cascades d'informació. Hi ha una 'falsa democràcia' a les xarxes ja que no tots els nodes són iguals.” Al reportatge apareix un d'aquests qualsevol que ha aconseguit tenir influència: @paco229 (o Francisco George), un tuiter molt actiu que llança diversos missatges al dia als seus gairebé 3.000 seguidors. Hi ha molts més d'aquests qualsevol , de sobres coneguts, que ja compten amb milers de seguidors, com @masaenfurecida, @mimesacojea, @kurioso o @Barbijaputa.I què passa amb les relacions personals? “Potser la xarxa social ens converteix en més asocials. Pots tenir un milió d'amics a Facebook i estar sol a casa teva amb el teu ordinador. És important tenir amics de veritat també per anar a fer unes canyes o al camp,” afirma el director de cine i tuiter Santiago Segura (@SSantiagosegura). Charlene Li, guru de les xarxes socials, en parlava fa uns mesos a una entrevista: “Els que estan a les xarxes socials també tenen més converses de cafè amb qui volen. […] Hem creat una nova distància per l'afecte, una nova dimensió per les relacions humanes, perquè comunicar-se és més fàcil i barat.” En canvi, Antonio García (@criptero), director general de Cierzo Development, adverteix al reportatge que “les xarxes socials amplien el número de contactes amb qui estem vinculats però disminueix la qualitat d'aquests contactes.”

Possibles riscos de l'ésser digital? El més evident és l'addicció a les xarxes socials, que a l'Hospital de Bellvitge calculen que ja suposa el 2% de les consultes per addicció que reben, i va en augment. Un altre problema potencial l'apuntava el sociòleg Manuel Castells recentment: hem passat "de l'estat vegetatiu de mirar la televisió a la hiperexcitació interactiva de l'entorn digital". És a dir, l'ansietat que produeix voler estar sempre al dia de la gran quantitat d'informació que circula a la Xarxa, especialment a Twitter. Santiago Segura explica que tot i tenir més d'un milió de followers intenta sempre respondre tots els tuits que li arriben. És fàcil, diu, perquè es pot fer en qualsevol moment i des del mòbil. Una altra vegada la qüestió està en si les xarxes socials ens roben temps (de feina, de socialització…) o si pensar això és pura tecnofòbia.Compte també amb els modals a les xarxes. Una bona reputació online és cada cop més important per molts, especialment per aquells que busquen feina, així que cal ser educats i respectar els codis de conducta que imperen a l'entorn digital, però alhora aportar valor i destacar. Però la gran assignatura pendent de la gran majoria d'usuaris és la gestió de la privacitat i la intimitat, que també aborda el reportatge i que vam tractar fa poc al blog.En definitiva, un interessant reportatge que parla de molts temes relacionats amb el nou entorn digital. També el pots veure a aquest enllaç de la web de RTVE: http://www.rtve.es/alacarta/videos/informe-semanal/informe-semanal-mente-social/1426896

{cbrelatedarticle ids="9439,9306"}

Dimecres, 13 Juny 2012
Mario Alonso a 'Singulars': "Ara ens toca a nosaltres"

El cirurgià i escriptor Mario Alonso va donar una lliçó de voluntat i optimisme en una emissió recent del programa Singulars al Canal 33. Va animar tothom a conèixer-se, confiar en les seves capacitats i esforçar-se per millorar, i sobretot no deixar-se endur per la por i la desesperança de l'actual situació econòmica.

 

 

"És la meva vida, és el meu futur. És absurd pretendre que les circumstàncies millorin si no som capaços de millorar-nos a nosaltres mateixos. Nosaltres podem crear el nostre futur, però hem de saber com." Amb aquesta rotunda declaració comença la ponència que va oferir a Singulars Mario Alonso, autor de Reinventarse. Tu segunda oportunidad i que ara presenta un nou llibre: Ahora Yo: ¿Y si creas tu propio futuro en lugar de encontrártelo? (Plataforma Editorial).

I com edificar un futur en un escenari d'incertesa i complexitat com l'actual? Segons Alonso, el més important és entrenar la ment: no centrar-se en qui té la culpa sinó en què podem fer per solucionar-ho; donar-nos temps de reflexionar; construir una fortalesa mental i emocional, aprendre a orientar-nos en la incertesa, creure en el propi potencial creatiu, no deixar-nos paralitzar per la por.

Alonso recorda una cèlebre frase de Thomas Alba Edison: "El geni és un u per cent d'inspiració i un noranta-nou per cent de transpiració." És a dir, es necessita molta feina per aconseguir un objectiu. Segons el metge i escriptor, hem de recuperar la cultura de l'esforç, ja que la mandra juntament amb la por i la ignorància del nostre propi talent són els tres grans llasts que cal vèncer.

Aquestes són algunes de les reflexions de Mario Alonso a la seva intervenció i al seu últim llibre. Però a més el programa inclou una interessant conversa amb el presentador, Jaume Barberà, en la qual Alonso defineix conceptes com l'amistat, la compassió, la reflexió o el compromís, i comenta alguns fragments del llibre.

També pots veure el programa complet en aquest enllaç: http://www.tv3.cat/videos/3867631/Mario-Alonso-La-resposta-es-a-les-teves-mans{cbrelatedarticle ids="9082,8870,9387,9406,10264"}

Dijous, 12 Gener 2012
Redes: 'Sabem que no sabem el que decidim'

Eduard Punset entrevista a Redes de TVE a Aldo Rustichini, exponent de la ‘neuroeconomia,’ una nova disciplina que barreja neurociència i economia per aconseguir una visió més completa de l'home econòmic. Un dels primers focus d'estudi és el procés de presa de decisions, que sembla ser que està molt influenciat per la biologia i la part inconscient del cervell.

Moltes vegades prenem les decisions inconscientment i a més estem molt influenciats per components fisiològics i biològics. Per exemple, els homes amb molta testosterona (com més curt sigui el dit índex respecte de l'anular, més testosterona) tendeixen a ser més agressius i propensos a córrer riscos, segons un estudi del neuroeconomista de la Universitat de Cambridge Aldo Rustichini. La pregunta que molts es formulen és si la situació econòmica seria diferent, una mica millor o més estable, si hi hagués més dones als mercats borsaris, i per tant menys testosterona i menys decisions arriscades, com també apunta aquest article d'Expansión.

Un altre factor que influeix molt en una decisió és el que els científics anomenen 'l'efecte marc,' és a dir, la manera de presentar una informació, el llenguatge o el context. Per exemple, la majoria preferim un iogurt que sigui 99% lliure de greix que un que contingui un 1% de greix. En realitat, tots dos iogurts engreixen exactament el mateix, però la forma de presentar la informació no és igual. Ara bé, segons Rustichini, alguns són més susceptibles que d'altres a l'efecte marc, i això depèn també d'un component fisiològic (en concret d'una substància anomenada serotonina).

Però no ens hem d'espantar, adverteix Rustichini. El fet que prenguem les decisions d'aquesta manera no vol dir que ho fem irracionalment. Normalment, aquests processos inconscients se serveixen de pensaments molt sofisticats, enginyosos i fins i tot racionals. Dit d'una altra manera, podem confiar plenament en la intuïció com a font de coneixement tan vàlida com la raó, com ja afirmava Punset a una entrevista a El Periódico.

 

Pots veure el programa complet en aquest enllaç de Redes para la Ciencia: http://www.redesparalaciencia.com/6472/redes/redes-113-sabemos-que-no-sabemos-lo-que-decidimos

{cbrelatedarticle ids="9082,9310"}

Dilluns, 19 Desembre 2011

Subscriu-te gratuïtament als nostres butlletins

Rep notícies i idees en Recursos Humans.
Subscripció

Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una millor experiència de navegació pel nostre web.
Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització.