Search Keyword:
Total: 16 results found.
Tag: gurú
Creativation Talks: Eines de creativació per a la nova educació

Poc abans de les vacances d’estiu va tenir lloc la 1a edició de les Creativation Talks, un format de xerrades semblants a l’estil TED que va reunir ponents destacats provinents de múltiples àmbits per compartir la seva opinió, visió i experiència. El lema d’aquest primer any fou “Eines de creativació per a la nova educació”, i va voler instar a la creació i a la innovació per tal que l’aprenentatge es converteixi en l’eina més poderosa per afrontar els reptes futurs. Entre les moltes ponències ens van semblar especialment interessants i enriquidores les de Josep Lagares, Alfons Cornella i Carles Capdevila.

Divendres, 23 Setembre 2016
El secret d'una gran xerrada TED

Sé el que vull dir però no sé com dir-ho. Et sona? Segur que més d'una vegada has conegut a algú, o fins i tot tu mateix, que afirma tenir una meravellosa i revolucionària idea però que no sap com explicar-la. Com aconsegueixen els autors de les xerrades TED tenir tanta repercussió i ficar-se el públic a la butxaca? No et preocupis, Chris Anderson, un dels impulsors d'aquestes famoses conferències, ens destapa el secret i ens dóna quatre claus per impactar en l'audiència.

Dimecres, 25 Mai 2016
Com massa regles a la feina eviten que es facin les coses

La innovació tecnològica i els nous sistemes de comunicació i transmissió de dades dissenyen un entorn laboral cada vegada més complex i dins del qual sovint ens perdem. Passat un temps però defensant la mateixa simplicitat per als processos organitzacionals, l'eloqüent Yves Morieux, consultor de Boston Consulting Group, torna als escenaris TED per oferir-nos la seva solució a la tan anhelada però esmunyedissa productivitat laboral: la cooperació. No es tracta d'establir més normes, estructures i mètriques, sinó d'eliminar les barreres que no ens permeten treballar colze a colze amb els altres.

Dimarts, 13 Octubre 2015
TEDxSant Cugat 2015: segones oportunitats

No es tracta de pensar en coses diferents, sinó de pensar en allò ja existent d'una manera innovadora. És allà on sorgeixen les segones oportunitats, de la reformulació de les idees actuals per adaptar-les a un entorn canviant amb l'afany de millora del benestar personal i col·lectiu. Aquest va ser el leitmotiv de l'últim TEDxSantCugat, on es van donar cita persones creatives, acadèmiques i expertes de diferents disciplines per aportar les seves experiències i opinions.

En el marc dels ja coneguts esdeveniments TED que propicien l'intercanvi d'idees i experiències, el passat 28 de maig es va celebrar la segona edició del TEDxSant Cugat, el fil argumental al voltant del qual van girar totes les conferències va ser “les segones oportunitats”. Va comptar amb vuit ponents que, provinents d’àmbits diferents però sota una mateixa premissa, van transmetre energia, valors i optimisme per poder mirar la vida des d'una altra perspectiva.

Entre ells, l'economista Raül Romeva, Laura Rosillo, fundadora de l'Observatori de l'Aprenentatge en la Madurescència, o Albert Bosch, esportista, emprenedor i escriptor compromès amb el lideratge responsable i amb el medi ambient.

Sota el títol “L'hora del procomú, per la via Ubuntu”, Romeva reflexiona sobre el Bé Comú, un concepte que pretén ser una palanca de canvi a nivell econòmic, polític i social. El seu desenvolupament ha donat lloc a l'Economia del Bé Comú, ideada per l'economista Christian Felber. Parlem d’una economia entesa com un sistema de mercat en el qual les coordenades dels motius i objectius d'aspiració de les empreses es regeixen per la cooperació i no per l'afany de lucre. Es percep com un procés obert quant als seus resultats, participatiu i de creixement local però amb efectes globals.

Romeva presenta el Be Comú com una alternativa al col·lapse de l'actual sistema capitalista. Com assenyala el ponent, el canvi de paradigma passa per entendre que el “jo” com a síntesi del capitalisme és en realitat autodestructiu. La filosofia Ubuntu, basada en la lleialtat entre les persones i la generositat entre elles, parteix de la idea que no existeix ni un “tu” ni un “ell”, sinó un “nosaltres”. És a dir, existim a través dels altres i si els altres no gaudeixen de benestar ni felicitat, nosaltres tampoc.

Es tracta de replantejar les lògiques del mercat, centrat en la individualitat, i reformular-lo a favor de les persones; és a dir, donar una segona oportunitat perquè la humanitat es reinventi. Aquesta nova oportunitat té cabuda dins d'un marc globalitzat, doncs estem en connexió permanent els uns amb els altres i el que fem com a individus té conseqüències per a la resta. Una mostra d'aquesta teranyina global que afecta i beneficia a tots és el recent auge de l'economia col·laborativa que, tal i com assenyala

Albert Cañigueral, autor del llibre Vivir mejor  con menos, representa un canvi social progressiu i profund i implica a tots els àmbits de la societat i a la globalitat de les activitats econòmiques

El mateix succeeix en allò que ens motiva en l'àmbit laboral, doncs ja no n'hi ha prou amb treballar en equip, sinó que cal fer-ho en un entorn col·laboratiu i que contribueixi al Be Comú. Aquesta és una preferència no només dels millenials, sinó de totes les generacions, incloent als baby boomers.

Va ser precisament una baby boomer una altra de les ponents. “Tinc 59 anys, treballats un a un i penso viure moltíssims més.” Així es presenta Laura Rosillo, que reflexiona al voltant del concepte de la Madurescència, la turbulenta i rebel mitjana edat de la generació del baby boom, que s'enfronta a l'adaptació al món laboral d'avui dia. Rosillo proposa a les persones de la seva mateixa generació una segona oportunitat: un canvi que neixi des de dins per resoldre aquesta crisi madurescent, aprofitant l’ocasió que brinda per a la seva generació el problema de l'envelliment actual de la piràmide demogràfica espanyola.

Les previsions apunten cap a un creixement sostingut de l'esperança de vida, per la qual cosa es tracta d'oferir fórmules que permetin el que en l'argot especialitzat es coneix com l'"envelliment actiu". La ponent comenta que malgrat els prejudicis que conformen la societat i la cada vegada més important discriminació per edat, no s'han de perdre les ganes d'aprendre i l'energia per treure partit a les oportunitats d'aquest tercer capítol de la vida, que són moltes. La capacitat de reinventar-se és clau per demostrar que l'experiència també aporta valor. Com conclou Rosillo: “Una papallona no és més que un cuc amb experiència”.

 

Accés a totes les conferències de TEDxSantCugat 2015: http://tedxsantcugat.com/videos-2015

Dilluns, 13 Juliol 2015
Noves reflexions sobre el capital al segle XXI

La desigualtat econòmica no és cap novetat, és més, es podria considerar una condició sine qua non per a l'existència de les societats capitalistes. Thomas Piketty, economista francès que va causar sensació a principis d'aquest any amb el seu llibre El Capital al segle XXI, parla sobre les seves preocupacions i prediccions sobre el tema en aquesta conferència que va oferir recentment al TEDSalon Berlin.

La ponència va tenir lloc el passat 23 de juny a Berlín, en el primer esdeveniment oficial TED celebrat a Alemanya. Sota el títol “Tasts de coneixement” es van emmarcar xerrades de 15 participants que, a través de les seves idees i coneixements, van explorar les forces de la innovació política, científica i tecnològica que ens condueixen a un canvi que avança a passos engegantits.

Thomas Piketty, director d'estudis a l'École des Hautes Études en Sciences Sociales (EHESS), va ser nomenat al 2012 com un dels 100 pensadors globals més influents. El seu nom ressona cada vegada més als debats d'actualitat econòmica i és considerat un dels pioners en la recent literatura sobre desigualtat. Estructura el seu pensament al voltant d'una idea clau que repeteix al llarg d'aquesta conferència: la creixent desigualtat en la distribució de la riquesa.

El capital al segle XXI exposa com es produeix la concentració de la riquesa i la seva distribució durant els darrers 250 anys. Introdueix una simple fórmula: r > g, és a dir, que el retorn (Return) sobre el capital és generalment més alta que el creixement econòmic (Growth). No és més que una conclusió que mostra la desigualtat en la distribució dels ingressos i la riquesa al món, un tema amb el qual tots estem familiaritzats. Comença el seu discurs parlant de la tendència a que la taxa d'interès del capital superi la taxa de creixement de l'economia, un fet que dóna lloc a una alta concentració de la riquesa. No obstant això aclareix que encara que es centri en aquesta simple força, existeixen també altres forces molt importants per entendre i explicar la situació econòmica actual. Explicita a més que encara queden per recollir una gran quantitat de dades necessàries. Aquest aclariment podria ser resultat de les nombroses crítiques que ha suscitat entre molts altres experts, que ratllen de dubtós l'anàlisi de dades fet per Piketty. Financial Times va ser un dels primers mitjans en posar en dubte la metodologia utilitzada i les seves conclusions. Segons Chris Giles, editor econòmic de FT, l'economista francès comet errors en les projeccions que fa per a èpoques de les quals no hi ha informació, en el mètode que usa per a diferents països i en un ús tendenciós de les estadístiques per provar la seva principal tesi.

Això ha estat recolzat per altres importants sectors de la premsa conservadora anglosaxona. Fins i tot l'economista Xavier Sala i Martín opinava sobre el tema en una entrevista amb Mònica Terribas a El Matí de Catalunya Ràdio.

En defensa de Piketty va sortir un mitjà d'indubtable filiació capitalista: The Economist, que al·legava que la majoria de dades recollides per Piketty han estat usades per crear el World Top Income Database, una iniciativa web promoguda per investigadors  del Institute for New Economic Thinking de la Oxford Martin School, que pretén proporcionar accés digital a totes les dades existents sobre rendes. Aquest diari no és l'únic que es posiciona a favor de l'economista, doncs al voltant de la seva figura i del seu llibre fins i tot s'ha creat un moviment denominat Pikettymania.Una cosa és clara i és que les tesis del científic social francès han influït molt al món anglosaxó, ja sigui entre aquells que les recolzen com entre els seus detractors.Al final de la mateixa conferència TED, Bruno Giussani llança algunes qüestiones a Piketty sobre els arguments que s'han anat plantejant en contra del seu punt de vista. Un dels arguments és que la desigualtat econòmica no és només una característica del capitalisme, sinó que n'és un dels motors. Piketty creu que la desigualtat no és un problema per se, sinó que el problema resideix en el grau d’aquesta desigualtat, doncs si es fa massa extrema es torna inútil per al creixement. Una altra qüestió que planteja Giussani és la més controvertida i la que sustenta gran part de la crítica feta a Piketty: “Se t'ha acusat de triar dades intencionadament per justificar la teva teoria. Què respons a això?” L'autor, segur de sí mateix, confessa que el propòsit del seu llibre era estimular el debat i per tant està feliç d’haver aconseguit un dels seus objectius, ja que si no volgués tenir un diàleg obert i transparent no hagués publicat totes les dades i càlculs detallats.Com a conclusió fa algunes propostes de cara al futur també amb la finalitat de millorar la seva metodologia. Entre altres coses, advoca per la necessitat de més transparència financera, fet que es tradueix en un registre global dels actius financers o una major coordinació internacional en matèria d'impostos sobre la riquesa.

Ja siguin més o menys encertades les premisses de Thomas Piketty, del que no hi ha dubte és que ens trobem davant el nou guru de l'economia mundial, “el nou Karl Marx” del segle XXI.

 

Accés a la conferencia de Thomas Piketty al TEDSalon Berlin: https://www.ted.com/talks/thomas_piketty_new_thoughts_on_capital_in_the_twenty_first_century?language=es

{cbrelatedarticle ids="14361"}

Dimarts, 25 Novembre 2014
La recepta de l’èxit de Josep Roca: moure, remoure i commoure

Aquesta entrada al blog es pot resumir en "no us perdeu la conferència que va fer Josep Roca, el sommelier del Celler de Can Roca, a l’acte de lliurament del VI Premi Factor Humà Mercè Sala del passat mes de maig; seran 20 minuts molt ben utilitzats."

 

Vaig descobrir Josep Roca al programa de TV3 En clau de vi i de seguida em va captivar per la claredat de les seves idees, la precisió en l‘ús dels adjectius i una capacitat immensa per explicar, de forma senzilla, allò que molts sentim i no som capaços de traduir en paraules. I la conferència que ens va regalar durant l’acte de lliurament del VI Premi Factor Humà Mercè Sala va ser exactament així, precisa, aparentment senzilla, però rica en matisos, expressiva, detallista, amb sentiment, honestedat i molt nutritiva; com si fos un plat cuinat al seu restaurant i acompanyat d’aquell vi que, a cadascú, li resulta més plaent i que sols Josep Roca sap descobrir.

Impossible i absurd voler resumir les seves reflexions (la conferència és prou breu perquè no la deixis d’escoltar. Insisteixo), però m’agradaria comentar-ne alguns detalls, sense que potser siguin els més importants perquè, de la mateixa manera que en un bon plat no hi sobra cap ingredient, a la conferència de Josep Roca totes les paraules enriqueixen el seu discurs.

Com qui no diu res, ens proposa com a aperitiu una primera idea clau: "L’èxit neix de la perseverança, impossible sense una passió que ha de venir acompanyada de coneixement i que es converteixi en un compromís que serà la base del resultat final." Perseverança, passió, coneixement i compromís. Quatre ingredients coneguts que no sempre cuinem junts i que cal saber coure de forma precisa per aconseguir el resultat. Però no ens enganyem, això és sols l’aperitiu, però de seguida n'ofereix un primer plat: el maridatge.

Sovint entenem que maridatge és una combinació que potencia les parts que el componen, però Josep Roca ens diu "maridatge és reflexió," és l’exigència en descobrir el per què de les coses, alhora que acceptes els costums de cada cultura i els hàbits de cada poble i els gustos de cada persona. El maridatge és emocional, és una percepció sensual en el que l’emoció passa per davant, ens diu. I acaba afirmant "allò que no és perfecte és el més important d’oferir," perquè, possiblement és el més honest, el més sincer, el més real i, possiblement, el més emocional que podem donar.

I en el maridatge hi té un paper clau el vi, reflex de la persona que l’ha fet. I tots els vins són possibles i necessaris. No vull reproduir en aquesta nota l’extraordinària varietat d’adjectius que utilitza per distingir-los i fer-los distingits, potser sols dir que en Josep Roca ens ajuda a entendre els vins, a saber-los donar el valor que tenen cadascun d’ells i, inevitablement, a estimar-los més perquè quan un estima el vi com ell ho fa, contagia a tot aquell que l’escolta. El vi per moure, remoure i commoure. Emoció i honestedat.

Parlar de Josep Roca és parlar del Celler de Can Roca, tota una família dedicada a l’ofici de l’hostaleria a partir de dos valors essencials: Hospitalitat i Generositat. Però us puc assegurar que a aquests valors que enuncia s’hi poden afegir els de la humilitat, la passió i l’esforç, però també la genialitat que ell associa a la innocència com a valor, a l’atreviment amb rigor i coneixement. No deixem que allò que sabem ens dugui a la paràlisi; replantegem-nos-ho tot amb innocència, sense por, sense límits, però amb humilitat, generositat i esforç.

Però per poder-ho dur a terme cal un model clar de lideratge, model que podríem denominar lideratge sensible. Ull! No parla de lideratge emocional, sinó sensible!. Les emocions estan al plat, al vi, a taula; perquè són indefinides, són estats d’ànim no vinculats a cada fet ni a cap propòsit, mentre que el lideratge ha de ser conscient, amb significat, amb orientació, amb sentiment. Lideratge sensible és lideratge amb sentiment, amb sensibilitat, amb sentit. Un lideratge que a ells els ha dut a l’èxit i al reconeixement internacional al més alt nivell; però cal distingir entre l’èxit interior que neix de sentir-se ple amb allò què un fa i com ho fa, i l’èxit ensarronador en el qual pots ser arrossegat per les expectatives que obres en els altres.

Josep Roca reconeix que l’èxit et transforma i que ja res és igual, però no perquè et sentis diferent i vulguis emprendre camins allunyats dels quals havies recorregut, sinó perquè, inevitablement, canvia la mirada dels altres. Quan et veuen diferent, per molt que vulguis fer el mateix, tot serà nou. I cal tenir mecanismes que et permetin mantenir l’essència d’allò què un és, i El Celler de Can Roca ho aconsegueix tancant els dimarts, dia que dediquen a l’equip, a explicar què són i què volen ser i, sobretot, a escoltar allò que l’equip de cuiners i cambrers els pot oferir. Quantes empreses estarien disposades a renunciar a quasi un 20% de la facturació per dedicar aquest temps a l’equip? Jo no en conec cap altra, com tampoc conec cap altre número 1. Segur que hi ha relació.

I com a missatge final, "el nostre objectiu no és fer millors cuiners i millors cambrers, sinó fer millors persones." No cal dir més.

{cbrelatedarticle ids="10951,13873"}

Dimecres, 10 Setembre 2014
Xavier Sala i Martín: "No sé ben bé què és això del neoliberalisme"

En el context d’una societat que comença a sortir de la crisi econòmica, el debat sobre la responsabilitat que hi ha tingut l’Economia com a disciplina acadèmica s’escolta cada cop més. La mala gestió dels últims anys ha provocat un replantejament dels enfocaments que hauria d’utilitzar l’Economia des de la Universitat per posar èmfasi en la seva dimensió social. Un dels principals exponents actuals d’aquesta mirada diferent és Thomas Piketty, gràcies al seu llibre El Capital al Segle XXI. En una entrevista de Mònica Terribas a El Matí de Catalunya Ràdio, l’economista Xavier Sala i Martin opina sobre el tema.

42 associacions d’alumnes de facultats d’Economia de 19 països han fet públic recentment un manifest impactant. En ell s’explica que els plans d’estudis d’aquesta carrera universitària pateixen d’un biaix ideològic en favor del neoliberalisme. Reclamen currículums acadèmics més plurals que recullin ideologies diverses i crítiques i amb un enfocament més orientat a l’esfera social de l’economia. L’alumnat considera que per afrontar els reptes de futur, i amb el precedent de la recessió econòmica, aquests canvis són totalment necessaris. Aquesta, però, no és l’opinió de l’economista i professor universitari Xavier Sala y Martín, que en una entrevista recent a Catalunya Ràdio va expressar el seu desacord amb la iniciativa. Considera que no existeix biaix ideològic en el món acadèmic i justifica la menor presència de les teories crítiques amb el fet que molt pocs investigadors treballen sobre aquestes. Un d’aquests investigadors, segons Sala i Martín minoritaris, està en el focus dels mitjans de comunicació. Es tracta de Thomas Piketty, autor d'un llibre que ha provocat un gran debat: El Capital al Segle XXI. Piketty hi realitza una recollida de dades des de 1700 fins al 2012 per veure el creixement del rendiment del capital. Les conclusions de l’estudi mostren que aquest creixement ha estat d’entre un 4 i un 5%, mentre que en canvi el creixement de la producció durant el mateix període només ha estat de l’1,6%. D’aquí n’extreu el seu famós postulat: R és més gran que G (on R vol dir “Rate of Return”, taxa de rendiment; i G és “Economic Growth”, creixement econòmic), és a dir, que el creixement del rendiment del capital és més gran que el creixement econòmic. I a partir d’aquesta conclusió indueix que els capitalistes cada vegada són més rics i que es crea una desigualtat creixent. Molts experts, però, discuteixen la seva teoria: pocs dies després d’aquesta entrevista amb Sala i Martín un controvertit article publicat al Financial Times assenyalava alguns errors en la recollida de dades i denunciava un biaix en la seva utilització.

Tanmateix, Sala i Martín durant l’entrevista posa èmfasis en el que considera “un error lògic en la interpretació de les dades” per part de Piketty: “Pot ser que la gent estalviï quan és jove, que aquests estalvis generin un rendiment enorme i que quan siguin grans s’ho cruspeixin tot i deixin 0 en herència. En aquest cas, seria cert que “R>G” però no implicaria necessariament que l’herència es passés de pares a fills”. Un altre error que comet Piketty, segons Sala i Martín, és que malgrat la mostra del seu estudi va des de 1700 fins al 2012, ell mateix afirma que les dades de gran part del segle XX no són representatives a causa del daltabaix que van generar les dues guerres mundials. Així doncs, pel que fa al segle XX, comença a tenir en compte realment les dades a partir dels anys 70. Això, opina Sala i Martín, és un problema per a l’estudi, perquè quan el llibre parla de capital, es refereix al capital productiu i no inclou moltes coses que són diferents a aquest capital però que van esdevenir la riquesa de molta gent a partir de la dècada dels 70, com ara el cotxe, la nevera, el televisor... Sala i Martín afirma que: “Malgrat molts ciutadans no tenen propietats, la majoria tenen molts diners posats en aquestes coses”. D’aquesta manera la diferència entre el capital productiu i el rendiment del treball és la mateixa que al 1700, perquè quan mires quina és la part del capital que ha augmentat (i que seria la desigualtat a la qual es refereix Piketty), t’adones que es tracta del preu de l’habitatge. Això voldria dir que els que tenen cases grans són cada vegada més rics, però no necessariament que els capitalistes rics explotin els treballadors i es passin la riquesa de pares a fills. Sala i Martín ho té clar: “La interpretació que Piketty fa no és la que les dades semblen ensenyar”. La reivindicació dels estudiants d’Economia de diverses universitats del món, així com les teories econòmiques crítiques amb el neoliberalisme fan palesa una polarització ideològica cada cop més accentuada. Els economistes més influents del món estan en desacord entre ells sobre quines han de ser les bases per assolir una economia capaç de fer avançar la societat en el seu conjunt.

 

També pots accedir a l’entrevista d’El Matí de Catalunya Ràdio al portal del 3/24: http://www.324.cat/video/5077691/economia/Sala-i-Martin-No-se-ben-be-que-es-aixo-del-neoliberalisme

Dijous, 12 Juny 2014
Sis regles per simplificar el treball a mesura que es torna més complex

La gestió de la creixent complexitat organitzativa fins ara s’ha abordat des d’una balança entre un enfocament hard, basat en estructures i processos, i un enfocament soft, basat en sentiments i relacions interpersonals. Però segons Yves Morieux, expert francès en disseny organitzacional, el veritable problema és que aquests dos plantejaments estan obsolets. En una apassionada conferència TED sosté que l’èxit ara passa per superar la disjuntiva hard-soft i centrar-se en un sistema de simplicitat intel·ligent que fomenti la cooperació.

 

 

“He passat els darrers anys intentant resoldre dos enigmes: per què la productivitat és tan decebedora a totes les empreses amb les quals treballo i per què hi ha tan poc compromís a la feina”, comença Yves Morieux, consultor del Boston Consulting Group i professor a importants universitats d’arreu del món. Les trobades informals fora de l’oficina, les celebracions i els esforços per millorar el clima laboral no ajuden realment a resoldre aquests dos problemes. Segons ell tampoc és certa la teoria de que es tracti d’un cercle que es retroalimenta (a menys compromís menys productivitat; a menys productivitat menys compromís...). La manca tant de productivitat com de compromís té una arrel comuna relacionada amb els dos pilars bàsics en què tradicionalment hem basat la gestió:

- El pilar hard (dur): estructures, processos i sistemes organitzatius. - El pilar soft (suau): sentiments, opinions, relacions interpersonals o personalitat.

En el moment d’afrontar qualsevol procés de canvi, les empreses solen decantar-se per un d’aquests dos pilars o bé intenten combinar-los. Però el problema principal que presenta aquest sistema, tal i com afirma Morieux, és que està obsolet; hard o soft ja no funcionen per afrontar la complexitat actual. Si adoptem un enfocament hard només generem més complexitat, ja que davant d’un problema afegim una nova estructura per solucionar-lo, ja sigui una nova funció o un nou procés que, al seu torn, suposa més personal i més hores. El pitjor arriba quan s’avaluen els resultats aconseguits i es comprova que l’impacte de la solució hard ha estat nul.Ara , davant la complexitat de les organitzacions, l’única solució és no dibuixar més quadres amb línies de reporting. Hem de centrar-nos en la interacció, en com treballen juntes les parts: les connexions, les interaccions, les sinapsis. No parlem d’un esquelet amb els diferents quadres (o ossos), sinó d’un sistema nerviós d’adaptació i intel·ligència.

Bàsicament, es podria parlar de cooperació: quan la gent coopera fa servir menys recursos. Si no cooperem necessitem més temps, més equips, més sistemes, més grups... A les organitzacions aquests costos afegits no els paguen els accionistes ni els consumidors, sinó els propis treballadors en forma d’esforços extra, estrès i grans volums de feina. I aquesta és la raó autèntica de la seva manca de compromís i baixa productivitat , afirma Morieux. D’altra banda, un enfocament soft tampoc és l’adequat. Contràriament al que s'acostuma a pensar, crear relacions més profundes entre els treballadors no ajuda a que cooperin més, sinó que els porta a no voler imposar tractes ni fer concessions importants per tal de mantenir una bona relació. Morieux explica que a casa seva tenen dos televisors, precisament per no haver de cooperar amb la seva dona.Per lidiar amb la complexitat, per millorar el sistema nerviós de l’organització, ell defensa l’aplicació d’una simplicitat intel·ligent basada en sis regles:

Entendre el que fan els altres. Comprendre la feina dels altres, anant més enllà de les descripcions dels llocs de treball i dels prejudicis, és bàsic per entendre les raons de cadascú. Reforçar els integradors. En comptes d’afegir noves estructures, reforçar els caps d’equip a les estructures actuals donant-los poder per fer cooperar els seus equips. Això implica eliminar normatives i dotar aquests gerents d’un poder discrecional. Incrementar la quantitat de poder. Empoderar els treballadors fa que puguin utilitzar el seu criteri i la seva intel·ligència i que els sigui possible córrer el risc de cooperar. Estendre l’ombra del futur. Crear cicles de feedback que exposin la gent a les conseqüències de les seves pròpies accions. Augmentar la reciprocitat. Mitjançant l’eliminació de les barreres que ens fan autosuficients, ens veiem forçats a cooperar. Recompensar a aquells que cooperen. A la vegada cal penalitzar a aquells que no ho fan. Tal i com expressa el director general de Lego, Jorgen Vig Knudstorp: “La culpa no és per fracassar, és per fallar en ajudar o en demanar ajuda”.

Si som capaços d’aplicar aquestes sis regles a les organitzacions deixarem de buscar solucions que suposin la implementació de més estructura i podrem focalitzar-nos en la interacció i la cooperació. Així gestionarem la complexitat sense complicar-nos i crearem més valor a menor cost. Millorarem l’acompliment i la satisfacció a la feina perquè haurem eliminat la causa comuna que entorpeix les dues coses: la complicació.

Morieux conclou la seva enèrgica conferència afirmant que la veritable batalla no és contra els nostres competidors, sinó contra nosaltres mateixos.

 

Accés a la conferència d’Yves Morieux a la pàgina web de TED: http://www.ted.com/talks/yves_morieux_as_work_gets_more_complex_6_rules_to_simplify?embed=true&language=ca

Dimarts, 11 Març 2014
L’Escola de la Vida

Què necessitem per ser feliços? Unes sabates noves? Un mòbil d’última generació? L’escriptor i creador de The School of Life, Alain de Botton, té clar que això no són necessitats, sinó desitjos. Segons ell, ens cal ajuda per aprendre a gestionar les nostres emocions i aconseguir cobrir les necessitats reals. L’autor de Miserias y esplendores del trabajo ens explica en una conferència a Mèxic que, de la mateixa manera que les religions impulsen organitzadament creences, cal crear institucions sòlides que fomentin el benestar personal, l’únic que ens pot dur a una satisfacció autèntica.

Alain De Botton pensa que el gran problema que té la societat avui no és que no tingui bones idees, sinó que és incapaç de dur-les a terme. Estem massa estancats en la imatge del geni solitari que baixa de la muntanya amb una gran idea per canviar al món. Però, segons assegura, el món no es pot canviar tan fàcilment; les idees per si soles no canvien res.

“Sóc ateu, però no un convencional, sóc un ateu 2.0”, declara Botton durant aquesta conferència impartida a Mèxic el passat mes de novembre en el marc del festival Ciudad de las Ideas, un important esdeveniment que reuneix anualment a conferenciants d'arreu del món a Puebla. L'ateisme 2.0 és un concepte inventat per ell mateix i li serveix per explicar la seva visió del món: la religió ha estat l’única institució que ha aconseguit educar a la població. I és que els mecanismes que fa servir són molt efectius perquè s’impulsen des d’una gran institució. Per canviar el món cal crear institucions, cal fer que grans grups de gent s’ajuntin per tirar endavant projectes.

Les religions cobreixen les necessitats més importants de l’ésser humà: donen un sentit a la vida, alleugereixen la por a la mort i, en definitiva, ens diuen com hem de viure. Tot i així, l’escolarització de gran part de la societat que va començar a finals del segle XIX va fer que la religió anés perdent força en favor de l’educació i el coneixement. El problema, però, és que l’educació tal i com està plantejada en el sistema actual no dóna resposta ni consol a les necessitats bàsiques dels homes i, per tant, ens trobem amb un problema: pensar que Déu no existeix, lluny de consolar-nos, ens provoca més patiment.

Segons De Botton tots necessitem ajuda en la nostra vida personal. Els dos pols de preocupació més forts de la majoria de persones, indica, són les relacions amoroses i la satisfacció a la feina. La societat capitalista no sap com satisfer aquestes inquietuds i el que ha fet fins ara ha estat satisfer desitjos materials.

El seu parer és que les necessitats humanes existencials s’haurien de tractar dins del programa educatiu per tal de formar persones més satisfetes en la seva vida privada i més capaces de ser felices en el seu àmbit laboral.

Alain de Botton va crear The School of Life (“L’Escola de la Vida”) l’any 2008, un centre destinat a donar suport, orientació i comunitat a les persones de manera semblant a com ho fan les religions. Un centre dirigit a gent de totes les edats i estatus socials on s’imparteixen classes sobre temes de l’àmbit emocional entre els quals podem trobar cursos com per exemple “Com estar segur de tu mateix”, “Com tenir millors converses” o “Com compaginar la feina amb la vida”. També ofereix un espai de teràpia per als aspectes vitals més rellevants: la vida, la feina, l’amor i la creativitat. A més disposen d’una botiga amb llibres i accessoris per ajudar a gestionar les emocions. Al nostre país existeix un projecte semblant, La Universit@rt del viure, impulsada per la Fundació Àmbit.

Alain de Botton creu que, com ell ha fet, cal impulsar organitzacions que cobreixin necessitats humanes reals més enllà d’aquelles que només cobreixen desitjos. Segons ell les primeres resulten molt més lucratives. Afirma fins i tot que quan la gent hagi aprés a crear aquests tipus de negocis, es convertiran en els més importants de món, i que d’aquí 50 anys una de les organitzacions més poderoses i grans del món es dedicarà a la psicoteràpia.

Un dels seus best-sellers titulat Miserias y esplendores del trabajo acaba amb una frase que podria resumir l’objectiu de la seva filosofia: “Deixem que la mort ens enganxi mentre fem alguna cosa per la vida”.

Tot i així, de moment The School of Life és encara un petit recinte de parets blaves situat al centre de Londres. Caldrà veure si és veritat que la seva institució és capaç de canviar el món.

 

Accés a YouTube a la conferència d'Alain de Botton realitzada a La Ciudad de las Ideas: https://www.youtube.com/watch?v=U2YcC_H66XY{cbrelatedarticle ids="11473,11325,10872"}

Divendres, 24 Gener 2014
Què ens fa sentir bé sobre la nostra feina?

Com es motiva a les persones? De que depèn que se sentin implicades en les feines que desenvolupen o pel contrari no sentin cap mena d’interès o gaudi en fer-les? Dan Ariely, economista del comportament i catedràtic de psicologia i conductes econòmiques de la Duke University, va realitzar uns interessants experiments que demostren que la motivació és una qüestió que va molt més enllà dels diners. Així ho explica en aquesta recent conferència de TEDxRíodelaPlata.

 

 

Dan Ariely va tenir una revelació quan va retrobar-se amb un exalumne de la seva universitat, en Daniel. Aquest li va explicar que havia viscut un episodi terrible al banc on treballava. Li havien encarregat una presentació per explicar la nova fusió que estaven a punt de fer. Ell s’ho va prendre seriosament i hi va dedicar moltes hores i esforç però, quan ja la tenia acabada, els seu cap li va dir que finalment s’havia cancel·lat la fusió i que per tant la seva presentació no servia. Daniel es va quedar molt deprimit davant la idea de que ningú veuria el document en el que havia treballat durant tantes hores.

Aquesta història va fer reflexionar Ariely i es va decidir a realitzar una sèrie d’experiments per determinar com funciona i què mou la motivació de les persones.

El primer experiment que va realitzar consistia en demanar a la gent que construís una figura de Lego per 3 dòlars. Un cop l’havien acabada, els organitzadors l’agafaven i la posaven sota la taula; llavors els convidaven a construir-ne una altra per 30 cèntims menys i la tornaven a posar sota la taula; i així successivament fins que els participants deien prou.

Després va realitzar el mateix experiment però amb una nova condició, la condició de Sísíf, inspirada en el cas del seu exalumne. En la mitologia grega, Sísif era un rei que va ser castigat pel Déus de l’Olimp a pujar una pedra molt pesada fins al cim d’una muntanya i, just quan estava a punt d’arribar-hi, la feien caure un altre cop perquè tornés a començar, creant així un cicle etern. Ariely es va fixar en el simbolisme d’aquest mite, i volia veure fins a quin punt resultaven desmotivants els processos cíclics. Així doncs, en la segona versió de l’experiment, els organitzadors igualment oferien 3 dòlars, 2,70, 2,40, etc., però desmuntaven el primer Lego que havia fet el participant mentre feia el segon, creant així també un cercle sense fi.

En una tercera versió del mateix exercici, Ariely va agafar un grup diferent de persones i els va explicar el procés al qual havia estat sotmès el segon grup. Aleshores els va demanar que endevinessin quines reaccions havien tingut els participants. La majoria va encertar en dir que aviat la gent es cansaria de construir figures de Lego que es tornaven a desmuntar però, no obstant, van pensar que en construirien més de les que realment van acabar construint abans de rendir-se. Això porta a Ariely a afirmar que la gent és conscient de que fer feina sense sentit és desmotivant, però d’altra banda, no coneixen fins a quin punt ho és.

Al mateix temps, gràcies a la constatació que per molt que a la gent li agradessin els Legos, si els desmuntaven davant seu es rendien de seguida, va arribar a una altra conclusió interessant: treballar de manera cíclica elimina tot gaudi que pugui sentir el treballador, per molt que li agradi allò que fa.

Ariely va realitzar més tard un segon experiment: va donar a diversos participants fulls amb lletres barrejades sense sentit i els va demanar que trobessin parelles de lletres iguals que apareguessin seguides.

En aquest cas va muntar tres versions de l’experiment per veure qui s’oferia a completar la tasca amb més fulls: en la primera, es demanava als participants que posessin el seu nom a cada paper i quan acabaven un organitzador feia una ullada al full, assentia i el col·locava en una pila; en la segona versió, en canvi, els participants no posaven el seu nom als fulls i l’organitzador apilava els papers directament sense ni tan sols mirar-los; i pel que fa la tercera versió, l’organitzador llançava els fulls a una trituradora directament i davant mateix del participant.

Els resultats van ser molt reveladors: el primer grup, el que obtenia una breu atenció a la feina feta, va repetir l’exercici moltes més vegades que els altres dos grups. Però la diferencia entre el segon grup, que simplement era ignorat, i el tercer, al qual destruïen la feina, era pràcticament inexistent.

Segons Ariely, això suposen bones i males notícies alhora. Per una banda, demostra que motivar els treballadors no és una tasca gaire difícil, ja que el primer grup va resultar molt productiu amb un simple gest de reconeixement de l’organitzador. Per l’altra, queda palesa que, en canvi, és molt fàcil destruir la motivació; només cal ignorar la feina feta.

Ariely es va adonar també que la gent se sent més vinculada amb el seu treball quan aquest ha suposat un repte que ha requerit un esforç. Ell parla de l’efecte IKEA, en què malgrat en general no ens agrada construir mobles d’IKEA perquè és un procés feixuc, un cop el tenim muntat ens sentim satisfets i fins i tot apreciem més el moble resultant. La raó és que ens sentim vinculats emocionalment amb les nostres pròpies creacions.

Així doncs, entre bromes, Ariely acaba la seva conferència amb una idea clara: en l’actual economia del coneixement el sentit del treball esdevé més important que l’eficiència. Així que, quan pensem en el treball, generalment creiem que la motivació només és la paga, però probablement ara caldria afegir-hi una altra mena de coses: sentit, creació, reptes, pertinença, identitat, orgull, etc. I conclou que si integréssim tots aquests aspectes a l’entorn laboral, la gent seria més productiva i més feliç.

 

Accés a la conferència de Dan Ariely a la pàgina web de TED: http://www.ted.com/talks/lang/es/dan_ariely_what_makes_us_feel_good_about_our_work.html

{cbrelatedarticle ids="10189,10275,10437,10810"}

Dimarts, 11 Juny 2013
Guardiola fa de guru del lideratge a Mèxic

Josep Guardiola, ex entrenador del Barça, va parlar de la passió per la feina i la motivació a una conferència a México Siglo XXI, la fundació del multimilionari Carlos Slim (l’home més ric del planeta segons Forbes). Davant d’uns 10.000 becaris d’aquesta fundació, Guardiola va fer un discurs motivacional amb un missatge clar: cal trobar allò que t’agrada fer, que et fa feliç, i sentir passió per la feina. A vegades és difícil, va admetre, però cal treballar per saber què es vol fer a la vida i dedicar-hi tot els esforços.

 

Esforç, sacrifici, treball, respecte, humilitat, equip. Són conceptes que sovint s’han utilitzat per definir la gestió de Guardiola al capdavant del primer equip del Barça. Queda clar que  ha estat un líder irrepetible al club. Quina és la clau del seu lideratge? Segons Jorge Wagensberg, director científic de la Fundació "la Caixa", la capacitat de transmetre coneixements, el fet que els seus jugadors l’admiren i aprenen d’ell. No és un líder autoritari, sinó que es guanya el respecte a base d’admiració.

El novembre de 2010 un article de Cinco Días comparava els dos entrenadors de futbol líders a Espanya amb els líders tecnològics al món: Mourinho era Apple (estrella, amo i senyor de l’organització), mentre que a Guardiola se l’equiparava amb Google (un líder que fugia del protagonisme i cedia molt espai als seus jugadors i socis). Tanmateix, ara sembla més fàcil fer comparacions de Guardiola amb Steve Jobs. Per una banda, l’estil del discurs motivacional recorda a una famosa conferència que va donar Jobs per als alumnes de Berkeley. Tant Guardiola com el difunt fundador d’Apple fan servir episodis de la seva vida com a exemples per motivar el públic i tenen un missatge bastant semblant. De l’altra, la marxa de Guardiola del Barça ha causat un cert impacte al club, i hi ha dubtes de  si els èxits continuaran amb el nou entrenador, Tito Vilanova. El mateix va passar l'estiu passat quan Jobs va anunciar que deixava la direcció d'Apple en mans de Tim Cook, i també quan Jobs va morir. La filosofia i l’estil de direcció, en tots dos casos, sembla que es mantenen, però no està tan clar que els èxits perdurin i siguin tan evidents com abans.

Els valors de l'esport s'utilitzen cada vegada més en l'àmbit de les organitzacions en aspectes com la motivació dels equips, coaching per les persones directives o la cultura de l’esforç. Potser veurem Pep Guardiola fent més conferències com aquesta a la Fundació de Carlos Slim a Mèxic i convertint-se en un guru del lideratge?

Dilluns, 08 Octubre 2012
El Gran Germà, la privacitat i la nova intimitat

La percepció de Google com un ‘gran germà’, la transformació del concepte intimitat a les xarxes socials, la importància de la identitat digital, les noves maneres de fer i de relacionar-se a la societat connectada... Genís Roca, soci de RocaSalvatella, i la psicòloga i blogaire Dolors Reig n’han parlat recentment a dues interessants entrevistes a Televisió de Catalunya.Google ha anunciat recentment un canvi important a la seva política de privacitat: ha integrat les dades de navegació de totes les seves plataformes (el buscador, el correu electrònic Gmail, YouTube, Calendaris i molts més serveis). D’aquesta manera pretenen oferir millors serveis als usuaris, amb cerques i anuncis més personalitzats, tal com expliquen ells mateixos a YouTube. Però segons explica a una entrevista al canal 3/24 Genís Roca, Soci Director de RocaSalvatella, el veritable objectiu de Google és generar millors bases de dades i fer més rendibles els seus serveis, en concret a través dels anuncis personalitzats. El contingut dels nostres correus electrònics de Gmail, per exemple, es pot veure reflectit als anuncis que anem veient durant la navegació. La publicitat és el veritable negoci d’Internet, i de fet a Espanya va créixer un 12% l’any passat.

Hi ha formes de lluitar contra les polítiques de privacitat, com per exemple esborrant els historials de cerca a Google i YouTube. Fins i tot es diu que l’any 2015 existirà una nova professió: el controlador de dades personals, que vetllarà per la privacitat i la identitat digital combinant coneixements informàtics i de Dret. Però el que recomana Genís Roca és més senzill: cal canviar de mentalitat. Fins ara, el que fèiem era privat i havíem de decidir què volíem que fos públic. En l’actual entorn digital, tot allò que fem és públic i ens toca decidir què és privat. En paraules de Genís Roca: “No escriguis res que no vulguis veure publicat en premsa.”La noció d’allò privat, o de la intimitat, ha canviat força amb l’aparició de les xarxes socials. Dolors Reig, entrevistada al programa Singulars del 27 de març, parla del nou concepte d’extimitat: fer externa la nostra intimitat. L’ésser humà ha canviat perquè ara està permanentment connectat, i s’està acostumant a fer públic allò que pensa o fa. Segons Dolors Reig, “amb les xarxes socials estem recuperant la sociabilitat.”És cada cop més freqüent veure perfils de Facebook, per exemple, que contenen informació absolutament íntima de la persona. Un cas extrem és el de la Shana Greatman Swers, una dona nord-americana que va narrar el seu embaràs i les posteriors complicacions de salut al seu perfil de Facebook amb tota mena de detall. Shana finalment va morir setmanes després de donar a llum i el Washington Post va fer un recull de les seves publicacions i les dels seus amics i familiars a la xarxa social per explicar la seva història. Dolors Reig explica a Singulars que als EUA es fan estadístiques dels períodes de l’any en què hi ha més ruptures de parelles segons les actualitzacions de l’estat a Facebook. S’anomenen Peak Break-up Times (els moments de més ruptures) i els punts negres són l’spring break (les vacances de primavera) i dues setmanes abans de Nadal.A alguns els pot semblar sorprenent que es divulgui informació tan personal a Internet, però, tal com diu la guru del 2.0 Charlene Li, “hem creat una nova distància per l’afecte, una nova dimensió per les relacions humanes, perquè comunicar-se és més fàcil i barat.” Ara bé, Dolors Reig recomana “sentit comú i responsabilitat” a la Xarxa. Cal tenir molta cura de la nostra identitat digital a Internet, ja que pot ser crucial per exemple a l’hora de buscar feina: cada cop és més normal que als processos de selecció es facin cerques a Google i s’analitzi l’activitat a les xarxes socials del candidat. Fins i tot als EUA s’ha arribat a l’extrem d’exigir la contrasenya de Facebook a la persona entrevistada per veure de primera mà els seus gustos, creences o relacions.En tot cas, és obvi que Internet i les xarxes socials no són només un entreteniment, sinó que estan modificant substancialment la nostra forma de viure i veure el món, de relacionar-nos, i és molt probable que encara no siguem conscients de la magnitud del fenomen. Tal com diu Dolors Reig a l’entrevista, en la qual parla del gran canvi a la societat que suposen les noves tecnologies: “Tenim les respostes però no tenim les preguntes.”

 

Pots veure l’entrevista a Genís Roca del Canal 3/24 a: http://www.tv3.cat/videos/3975010/Genis-Roca-expert-en-internet-a-lEntrevista-del-324

Pots veure l’entrevista a Dolors Reig del programa Singulars del Canal 33 a: http://www.tv3.cat/videos/4020670/Dolors-Reig-Cap-a-una-intelligencia-collectiva

{cbrelatedarticle ids="9046"}

Dijous, 26 abril 2012
Mario Alonso a 'Singulars': "Ara ens toca a nosaltres"

El cirurgià i escriptor Mario Alonso va donar una lliçó de voluntat i optimisme en una emissió recent del programa Singulars al Canal 33. Va animar tothom a conèixer-se, confiar en les seves capacitats i esforçar-se per millorar, i sobretot no deixar-se endur per la por i la desesperança de l'actual situació econòmica.

 

 

"És la meva vida, és el meu futur. És absurd pretendre que les circumstàncies millorin si no som capaços de millorar-nos a nosaltres mateixos. Nosaltres podem crear el nostre futur, però hem de saber com." Amb aquesta rotunda declaració comença la ponència que va oferir a Singulars Mario Alonso, autor de Reinventarse. Tu segunda oportunidad i que ara presenta un nou llibre: Ahora Yo: ¿Y si creas tu propio futuro en lugar de encontrártelo? (Plataforma Editorial).

I com edificar un futur en un escenari d'incertesa i complexitat com l'actual? Segons Alonso, el més important és entrenar la ment: no centrar-se en qui té la culpa sinó en què podem fer per solucionar-ho; donar-nos temps de reflexionar; construir una fortalesa mental i emocional, aprendre a orientar-nos en la incertesa, creure en el propi potencial creatiu, no deixar-nos paralitzar per la por.

Alonso recorda una cèlebre frase de Thomas Alba Edison: "El geni és un u per cent d'inspiració i un noranta-nou per cent de transpiració." És a dir, es necessita molta feina per aconseguir un objectiu. Segons el metge i escriptor, hem de recuperar la cultura de l'esforç, ja que la mandra juntament amb la por i la ignorància del nostre propi talent són els tres grans llasts que cal vèncer.

Aquestes són algunes de les reflexions de Mario Alonso a la seva intervenció i al seu últim llibre. Però a més el programa inclou una interessant conversa amb el presentador, Jaume Barberà, en la qual Alonso defineix conceptes com l'amistat, la compassió, la reflexió o el compromís, i comenta alguns fragments del llibre.

També pots veure el programa complet en aquest enllaç: http://www.tv3.cat/videos/3867631/Mario-Alonso-La-resposta-es-a-les-teves-mans{cbrelatedarticle ids="9082,8870,9387,9406,10264"}

Dijous, 12 Gener 2012
L’últim vals d'El Bulli: un reflex del lideratge de Ferran Adrià

Cuina d'El Bulli, 30 de juliol de 2011. Queden tres minuts per començar el darrer sopar al millor restaurant del món. Ferran Adrià parla amb el seu equip: “Sobretot vull donar-vos les gràcies. Comença el show, comença l’últim vals.” És un dels moments que es recullen a ‘El Bulli: L’últim vals,’ emès recentment a Sense Ficció de TV3.

 

El documental mostra com és el darrer dia d'El Bulli, una festa de tots, des dels rentaplats fins sis dels millors cuiners del món que van començar de la mà de Ferran Adrià. Però sobretot ens permet imaginar-nos com han estat les tres dècades d’història del restaurant amb Adrià, que hi va arribar el 1984. Creativitat i innovació són els conceptes que més defineixen l’ànima d'El Bulli, que estava tancat al públic sis mesos l’any per dedicar-se a buscar noves creacions. Però de les imatges del darrer dia també se’n desprenen molts altres: treball en equip, motivació, excel·lència, disciplina…

Un dels membres de l’equip, Oriol Castro, parla dels valors humans a El Bulli: “Aquí no només s’aprèn a ser cuiner. S’aprèn a ser persona, a conviure amb 70 persones més, a ser company, a compartir alegries i dificultats.” Najat Kaanache ha estat una temporada (2010-11) d’stagière, o aprenent, amb Ferran Adrià: “Tothom compta, cada cervell és alguna cosa, cadascú posa el seu granet de sorra. Se’ns escolta, és molt important.”

Ara bé, la jornada no va ser tant un comiat com una benvinguda a una nova etapa: la de elBulliFoundation, que segons el propi Adrià vol ser el think tank per excel·lència de la cuina, el referent mundial d’innovació al sector gastronòmic. Caldrà seguir-ho de prop.

 

També pots veure el documental sencer en aquest enllaç: http://www.tv3.cat/videos/3746730/El-Bulli-lultim-vals

{cbrelatedarticle ids="8645,8815,9142,9269,9555,9828"}

Dijous, 01 Desembre 2011
Aconseguir canvis reals gràcies als cavalls [Achieving change through horses]

T'adjuntem el vídeo de la conferència en anglès que va donar Peter Van Dommele, consultor en habilitats directives, el passat novembre al TED (Ideas worthwile spreading) Bilbao, titulada: “Achieving change through horses”.

El passat mes de setembre vam realitzar - en el marc del Grup Estable de Diper's (Directors de persones) de la Fundació Factor Humà, una activitat de lideratge inspirador amb cavalls conduïda per Van Dommele, apassionat d'aquests animals, i per Edgar Guerrero, "xiuxiuejador". Les imatges que es van projectar a Bilbao corresponen a aquella jornada.

Adjuntem també el text de la conferència en la seva versió castellana.

{cbrelatedarticle ids="7523,163,8946"}

Dilluns, 14 Febrer 2011
La Fundació participa en el I Fòrum Humà Europeu de l 'ANH

Durant el Fòrum celebrat entre el 7 i el 9 de novembre va tenir lloc una Jornada de Directius en què va participar Anna Fornés, directora de la Fundació. Va moderar una Taula Rodona amb, entre d 'altres, Joan Antoni Melé, Jil Van Eyle i Koldo Saratxaga.

Dimecres, 10 Juny 2009

Subscriu-te gratuïtament als nostres butlletins

Rep notícies i idees en Recursos Humans.
Subscripció

Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una millor experiència de navegació pel nostre web.
Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització.