Llibres

El nostre catàleg et permetrà identificar novetats editorials i, mitjançant el nostre cercador, tots aquells recursos bibliogràfics que et puguin interessar sobre qualsevol assumpte de RH
Search Keyword:
Total: 23 results found.
Tag: societat
Les baixes laborals als supermercats s’han duplicat

La crisi del coronavirus ha fet que la ciutadania posi més en valor la important tasca de les i dels professionals de l’àmbit sanitari. Però no són els únics que realitzen una feina essencial per garantir el benestar de la societat. Al programa Planta Baixa de TV3, presentat per Ricard Ustrell, es posava fa pocs dies el focus en un altre col·lectiu: els treballadors i les treballadores dels supermercats, que realitzen una feina imprescindible perquè la societat continuï funcionant en plena quarantena. 

Dimecres, 20 Mai 2020
Guia sobre lideratge compartit

“En un món tan complex i interconnectat, la idea que una única persona té la resposta a tot és absurda”, afirma Lorna Davis, experta en lideratge, ambaixadora de B Corp i ex CEO de Danone a l'Amèrica del Nord. Ho explica en un recent esdeveniment TED, durant el qual recorda que les organitzacions no necessiten líders amb voluntat d'heroi solitari, sinó que han de tenir com a objectiu la interdependència radical.

Dijous, 16 Gener 2020
Viure de renda... bàsica

El debat sobre la renda bàsica universal es troba més obert que mai. Es planteja com solució per combatre la desigualtat social i la pobresa i per fer front a la pèrdua de llocs de treball que provocarà la robotització. El programa 30 Minuts de TV3 ha abordat recentment la qüestió a través d’un reportatge que mostra els efectes que han tingut proves pilot d’implementació que s’han dut a terme a llocs com Barcelona, Finlàndia o Namíbia.

Divendres, 19 abril 2019
Cap a on va la formació en un moment d'interregne?

Estem vivint en la incertesa permanent (VUCA: volàtil, Incert, complex, ambigu), on res és sòlid; on tot pot succeir. La incertesa i l'emergència són les característiques centrals del nostre estat d'interregne o modernitat líquida. Davant la nova situació, cap a on ha de dirigir-se la formació?

Dimecres, 11 Juliol 2018
Demà, quan la guerra comenci

El futur del treball està cada dia més ennuvolat i omple d’incerteses a joves i a no tan joves. Per això, el nou programa de Televisió de Catalunya El dia de demà es llança a pronosticar com serà el treball a Catalunya l’any 2050. De la mà del periodista Josep Puigbó s’aprofundeix en qüestions com l’anomenada Quarta Revolució Industrial, la Intel·ligència Artificial, la Renda Bàsica Universal o els nous camps de coneixement, que amenacen amb capgirar els paradigmes laborals de tot el món.

Dilluns, 22 Mai 2017
La veritat sobre els millennials

"És desagradable ser tu, però no tenim una altra opció." Així de contundent es mostra l'escriptor expert en lideratge Simon Sinek en el seu al·legat per defensar la causa millennial, una generació titllada de mandrosa, d'egoista i de difícil de manejar, però que segons Sinek és víctima de les circumstàncies. Parla de tot això en una entrevista per InsideQuest que ha esdevingut viral.

Dimarts, 07 Març 2017
Complicat, complex o tots dos? Claus per navegar en un món que canvia ràpidament

El nostre món és tot menys simple. De fet, el canvi ràpid, continu i impredictible és "la nova normalitat". La complexitat està a l'ordre del dia a cada nivell de la societat, des dels sistemes familiars fins als sistemes globals. S'ha anomenat món VUCA (volàtil, incert, complex i ambigu), un món que sentim cada vegada més impredictible, caòtic i insegur. Com més tractem "d'arreglar les coses" o de "tenir-les sota control", més "fora de control" estan.

Dilluns, 06 Març 2017
TV3 posa color a l’economia

L'aposta d’aquesta temporada de TV3 és una nova versió de l’economia, més àgil, fresca i amena. De la mà del reconegut economista Xavier Sala-i-Martin ens presenta Economia en colors, un programa que pretén acostar al públic un dels temes que més ens espanta i que a vegades resulta més difícil d’entendre. A través de paraules senzilles, exemples clars i gran varietat d’escenaris, aprenem curiositats i naveguem per les diferents facetes que conformen el context econòmic actual.

 

Dilluns, 26 Octubre 2015
Els reptes de l'economia col·laborativa

Uber, BlaBlaCar i Airbnb són exemples coneguts d'una nova forma de negoci que està tenint cada cop més repercussions sobre el teixit empresarial internacional i que representa un canvi social progressiu i profund. Es tracta de l'economia col·laborativa. Albert Cañigueral, considerat com un dels gurus espanyols de l'àmbit, ens parla al TEDxBarcelonaSalon, que va tenir lloc recentment, d'un nou model sustentat en valors com la confiança i la transparència.

En el marc dels esdeveniments TEDx neix el TEDxBarcelonaSalon, que combina les ponències en viu de projectes relacionats amb la ciutat de Barcelona amb la projecció d’altres xerrades TED. La premissa d'aquests esdeveniments és fomentar el debat i compartir inquietuds, idees o propostes. Precisament en això es va basar l'última edició del mes d'abril: compartir, i no només idees, sinó també objectes, recursos o serveis. Albert Cañigueral, responsable a Espanya i l’Amèrica Llatina de Ouishare i autor del llibre Vivir mejor con menos esbossa en aquesta xerrada cap on es dirigeixen les noves formes d'economia centrades en l'eficiència i en allò col·lectiu.

El ponent ens remunta a 2011, quan va començar-se a popularitzar la idea d'economia col·laborativa vinculada al terreny digital i en el que va decidir crear el blog Consumo Colaborativo, el lema del qual és “compartir reinventant la tecnologia.” En aquell moment eren pocs els que creien en aquest tipus d'iniciatives, però quatre anys més tard s'ha demostrat que les plataformes digitals que propicien l'intercanvi de béns i serveis s'estan menjant el món.

Les organitzacions de l'economia oberta i col·laborativa són capaces de fer coses d'una forma més transparent i més eficient que la resta, doncs el seu motor de funcionament no és únicament la persecució de rendiment econòmic. Això és el que Christian Felber denomina Economia del Bé Comú, sota la qual les empreses en comptes de regir-se únicament pels seus resultats, ho fan per criteris d'utilitat social. I és que si aconseguim substituir l'afany de lucre i la competència per la contribució i la cooperació, les organitzacions de qualsevol tipus aprendran a entendre l'èxit d'una altra forma.

La col·laboració implica a tots els àmbits de la societat i a la globalitat de les activitats econòmiques. Fins i tot, assenyala Cañigueral, es parla d'un “nou poder digital” que fa referència a la coordinació entre iguals i a la participació massiva per crear el canvi. Les formes de fabricació i consum s'estan transformant gràcies a aquesta nova manera de relacionar-nos com a comunitat en l'econòmic, que des de fa ja algun temps està derivant en estructures descentralitzades i en l'obsolescència de l’status quo. Segons el ponent, la jerarquia tradicional, amb empleadors i empleats, queda enrere i comença a guanyar terreny un nou concepte d’externalització, que permet una relació més flexible entre empresa i treballadors a la recerca de major eficiència. Tanmateix, el fenomen de l’outsourcing desperta des de fa molts anys sentiments oposats. El portal d'intermediació laboral Amazon Mechanical Turk podria ser un exemple de la nova accepció d’externalització: facilita a les companyies la subcontractació de tasques digitals que resulten difícils per als ordinadors però que els humans poden fer, encara que això pugui suposar també, com afirmen alguns dels seus col·laboradors, un tracte impersonal i precari i un pitjor reconeixement del treball realitzat.

L'economia col·laborativa pretén ajudar a deixar enrere la crisi creada pel vell sistema econòmic dedicat a gestionar l'escassetat, per enfrontar-se a un nou repte: gestionar l'abundància. Com explica el ponent, durant anys hem produït en excés; per això, necessitem fabricar menys i dedicar-nos més als serveis. Això tindrà conseqüències a nivell de reconfiguració de l'entorn laboral. De fet estan sorgint noves modalitats d'ocupació sota demanda que, malgrat titllar-se de precàries, poden generar noves oportunitats, altres fórmules de retribució, de valoració i compensació allunyades del presentisme. Es tracta de l'auge del treball independent, freelance, multitasca o temporal produït per una “uberització” de la feina.

Cañigueral es pregunta si estem davant un “cooperativisme 2.0”, en el qual els propis treballadors s'organitzen per buscar vies mitjançant les quals compartir el valor que generen aquestes noves plataformes, la qual cosa es tradueix en iniciatives com les de coworking, que permeten que diferents professionals independents comparteixin un mateix espai on poden establir sinèrgies innovadores.

La visió inspiradora de la societat col·laborativa ens planteja un panorama inexorable i suggerent a parts iguals, però ple d'incògnites. Estem en un moment de canvi, albirant un nou horitzó de col·laboració però alhora coexistint amb el sistema capitalista tradicional. El ponent conclou que no sabem cap a on anem, però el que sí sabem és que “la millor forma de predir el futur és creant-lo.”

 

Accés a la conferència d'Albert Cañigueral de TEDxBarcelonaSalon: https://www.youtube.com/watch?v=PPdvLTe0wjA

{cbrelatedarticle ids="11768,11773,11808"}

Dimarts, 12 Mai 2015
Borja Vilaseca: Què faries si no tinguessis por?

En l'últim Espai Factor Humà d'octubre de l'any passat, vam tenir la sort de gaudir de molt bones ponències, entre elles una a càrrec de Borja Vilaseca: "El nou paradigma Organitzacional". Va compartir amb tots nosaltres la seva visió de com fer passos cap endavant en l'actual entorn. I lamento, alhora que m'alegro, dir-vos que tot passa per una transformació personal; transformació a la qual Borja ens convida i anima mitjançant la pregunta: Què faries si no tinguessis por?

Estic convençuda que pràcticament tots estem ja d'acord en què el tauler de joc ha canviat de tal manera que els anteriors models de gestió organitzacional estan en crisi, obsolets. Venim de sistemes, en què el control, les instruccions, els formalismes, els 'per si de cas', les jerarquies... marcaven la cultura. Potser això valia en entorns locals, regulats, amb productes estàndard, mercats molt estables, etc. Però no en entorns d'incertesa, multiculturals, d'alta competència i fragmentació; entorns globals i desregulats que exigeixen formes de treball molt més àgils, flexibles, obertes, per projectes, major interactivitat, innovació, creativitat... Entorns que exigeixen passar del 'jo' al 'nosaltres'.Això exigeix d'una cultura col·laborativa i de responsabilitat on cadascú és responsable del desenvolupament eficient de la funció encomanada en cada moment, per a la consecució de l'objectiu comú. Confiança, flexibilitat, autonomia, lideratge emocional, bon clima laboral, altruisme, responsabilitat, proactivitat, productivitat, compromís, fidelitat ... són ingredients clau de l'èxit. Es tracta de cultures d'alt rendiment que es caracteritzen per ser molt adaptables, es guien i condueixen per la seva visió i valors; es preocupen per tots els seus grups d'interès; són resilients i tenen baixos nivells d'entropia (Richard Barrett). El veritable diferenciador el marca la cultura empresarial.

Seguint amb R. Barrett (“El nuevo paradigma del liderazgo"): De la mateixa manera que el caràcter forja el destí d'una persona, la cultura determina el destí d'una empresa. La cultura pot ser el major actiu o el major passiu d'una empresa, una cultura forta crea cohesió interna i millora la capacitat de l'organització per a l'acció col·lectiva mitjançant la construcció de la confiança. La cultura esdevé un passiu quan mostra alts nivells d'entropia, quan els comportaments limitants com ara la culpa, la burocràcia, la competència interna i la manipulació inhibeixen el bon funcionament de l'organització. La transformació cultural comença amb la transformació personal dels líders. Les organitzacions no es transformen, ho fa la gent de les organitzacions. La cultura és un reflex dels valors i creences dels líders actuals i dels líders del passat institucionalitzats a través de les polítiques, estructures, sistemes, processos i procediments implementats en temps anteriors.En l'últim Espai Factor Humà d'octubre de l'any passat, vam tenir la sort de gaudir de molt bones ponències, entre elles una a càrrec de Borja Vilaseca: "El nou paradigma organitzacional".Vam poder gaudir d'un Borja molt directe en els seus plantejaments, no hi ha temps per "mitges tintes", no hi ha ja excuses per no iniciar el descobriment interior, ni a nivell individual ni a nivell organitzacional. És més, aquest descobriment es converteix en requisit sine qua non en la nova era que iniciem. Era que a Borja li agrada anomenar de Coneixement i que jo afegiria de Consciència.En línia amb el que s'ha exposat, Borja va compartir amb tots nosaltres la seva visió de com fer passos cap endavant en l'actual entorn. I lamento, alhora que m'alegro, dir-vos que tot passa per una transformació personal; transformació a la qual Borja ens convida i anima mitjançant la pregunta: Què faries si no tinguessis por?Estem en l'era del coneixement (consciència), el que significa que les persones tant a nivell professional com personal no podem fugir ja del nostre propòsit vital, aportar valor afegit i aportar des de la passió, des de la creativitat, des del sentit, des de la reinvenció i amb talent. Ja no existeixen les zones de confort perquè la velocitat d'aquests temps ens impediran acomodar-nos, contínuament haurem de diferenciar-nos, haurem de deixar aflorar la millor versió de nosaltres mateixos, la nostra autenticitat, la nostra essència, la nostra veritable identitat. Perquè només així estarem capacitats per crear. La creativitat, la innovació sorgeixen de la llibertat, sorgeixen de l'amor a un mateix i, per estimar-se de veritat, cal conèixer-se, ser autèntics... no ens queda més remei que mirar cap a dins i buscar al nostre veritable jo, reconciliar i posar-nos a crear.Com ens transformarem? Com sabem si sóc o no sóc el que sóc? Com sabem si som nosaltres o la nostra falsa identitat? Venim d'un vell paradigma molt marcat per les creences heretades i adoptades pel propi sistema. Ens han programat per l'automatisme, la queixa, el victimisme, la falsa seguretat; actuem com autòmats programats, adormits, condicionats per l'entorn social, familiar, econòmic... pel propi sistema educatiu!Som ignorants emocionals... Llavors, com sabrem? I Borja ens va plantejar de nou la gran pregunta: Què faries si no tinguessis por? La por sabotejadora ens impedeix veure més enllà, ens impedeix responsabilitzar-nos, per tant ens priva de l'aprenentatge, de la nostra pròpia evolució, d'actuar sota la nostra pròpia llibertat de decisió, d'acció, ens impedeix 'Ser'.Borja va insistir: Què faries si no tinguessis por? I ens va donar una gran pista per seguir avançant: per vèncer les pors cal ser molt honest amb un mateix, mirar-se al mirall, reconèixer la ignorància, treure'ns la bena dels ulls, començar de nou, tornar a l'essencial i, jo afegeixo, pràctica, molta pràctica i amor, molt d'amor.Tot això és una molt bona notícia, com va dir Borja, l'obsolescència de l'anterior sistema en què vam obtenir molt 'bentenir' i molt poc benestar, dóna pas a aquesta nova era de veritable benestar, dóna pas a una era d'abundància espiritual, a una era en què les persones estem ocupant el nostre lloc, encara que calgui passar aquest xarampió d'aprenentatge, aquest dolor del créixer, de desprendre's de la màscara, de les falses identitats. El resultat d'aquesta transformació, d'aquest retrobar-se, eleva a les persones al lloc en el qual hem d'estar a nivell humà i organitzacional.Les organitzacions que vulguin romandre i transcendir també s'han de transformar, deixar espai a la creativitat dels seus professionals, abandonar, el control, el resultat pel resultat i deixar pas al concepte de valor afegit, crear riquesa, construir les seves relacions sobre la base de la confiança, atraure el talent mitjançant el salari emocional, disposar de líders vocacionals, líders que s'estimin a ells mateixos, lliures d'influències, líders sense por a enfrontar-se a la ignorància i al canvi, capaços d'aportar el millor per als altres, íntegres, autèntics, inspiradors feliços de ser, sense necessitat de tenir.En aquesta era del coneixement ja no hi caben les organitzacions de cos present, i ment i cor absents, i de la mateixa manera que a nivell individual hem d'iniciar el viatge, deixar enrere els vells paradigmes, han de fer les organitzacions que es diguin com a tals. Replantejar el seu sentit, els seus valors, la seva Missió i Visió, la seva raó d'existir i alinear-se amb aquesta nova era de veritable benestar, si és que volen disposar de professionals amb talent, compromesos i identificats, com un 'només un', com el sistema que són.Sigues el canvi que vols veure al món, si canviem nosaltres, canvia el nostre entorn, flueix, desperta!! Què faries si no tinguessis por?En l'era industrial, la qualitat va ser el diferenciador clau de rendiment. En l'era de la informació ho va ser el capital intel·lectual. Ara, en l'era de la consciència, el capital cultural s'ha convertit en el factor clau d'alt rendiment.Desperta! Què faries si no tinguessis por?

{cbrelatedarticle ids="11180,11566,11582,12186"}

Dimarts, 10 Febrer 2015
Noves reflexions sobre el capital al segle XXI

La desigualtat econòmica no és cap novetat, és més, es podria considerar una condició sine qua non per a l'existència de les societats capitalistes. Thomas Piketty, economista francès que va causar sensació a principis d'aquest any amb el seu llibre El Capital al segle XXI, parla sobre les seves preocupacions i prediccions sobre el tema en aquesta conferència que va oferir recentment al TEDSalon Berlin.

La ponència va tenir lloc el passat 23 de juny a Berlín, en el primer esdeveniment oficial TED celebrat a Alemanya. Sota el títol “Tasts de coneixement” es van emmarcar xerrades de 15 participants que, a través de les seves idees i coneixements, van explorar les forces de la innovació política, científica i tecnològica que ens condueixen a un canvi que avança a passos engegantits.

Thomas Piketty, director d'estudis a l'École des Hautes Études en Sciences Sociales (EHESS), va ser nomenat al 2012 com un dels 100 pensadors globals més influents. El seu nom ressona cada vegada més als debats d'actualitat econòmica i és considerat un dels pioners en la recent literatura sobre desigualtat. Estructura el seu pensament al voltant d'una idea clau que repeteix al llarg d'aquesta conferència: la creixent desigualtat en la distribució de la riquesa.

El capital al segle XXI exposa com es produeix la concentració de la riquesa i la seva distribució durant els darrers 250 anys. Introdueix una simple fórmula: r > g, és a dir, que el retorn (Return) sobre el capital és generalment més alta que el creixement econòmic (Growth). No és més que una conclusió que mostra la desigualtat en la distribució dels ingressos i la riquesa al món, un tema amb el qual tots estem familiaritzats. Comença el seu discurs parlant de la tendència a que la taxa d'interès del capital superi la taxa de creixement de l'economia, un fet que dóna lloc a una alta concentració de la riquesa. No obstant això aclareix que encara que es centri en aquesta simple força, existeixen també altres forces molt importants per entendre i explicar la situació econòmica actual. Explicita a més que encara queden per recollir una gran quantitat de dades necessàries. Aquest aclariment podria ser resultat de les nombroses crítiques que ha suscitat entre molts altres experts, que ratllen de dubtós l'anàlisi de dades fet per Piketty. Financial Times va ser un dels primers mitjans en posar en dubte la metodologia utilitzada i les seves conclusions. Segons Chris Giles, editor econòmic de FT, l'economista francès comet errors en les projeccions que fa per a èpoques de les quals no hi ha informació, en el mètode que usa per a diferents països i en un ús tendenciós de les estadístiques per provar la seva principal tesi.

Això ha estat recolzat per altres importants sectors de la premsa conservadora anglosaxona. Fins i tot l'economista Xavier Sala i Martín opinava sobre el tema en una entrevista amb Mònica Terribas a El Matí de Catalunya Ràdio.

En defensa de Piketty va sortir un mitjà d'indubtable filiació capitalista: The Economist, que al·legava que la majoria de dades recollides per Piketty han estat usades per crear el World Top Income Database, una iniciativa web promoguda per investigadors  del Institute for New Economic Thinking de la Oxford Martin School, que pretén proporcionar accés digital a totes les dades existents sobre rendes. Aquest diari no és l'únic que es posiciona a favor de l'economista, doncs al voltant de la seva figura i del seu llibre fins i tot s'ha creat un moviment denominat Pikettymania.Una cosa és clara i és que les tesis del científic social francès han influït molt al món anglosaxó, ja sigui entre aquells que les recolzen com entre els seus detractors.Al final de la mateixa conferència TED, Bruno Giussani llança algunes qüestiones a Piketty sobre els arguments que s'han anat plantejant en contra del seu punt de vista. Un dels arguments és que la desigualtat econòmica no és només una característica del capitalisme, sinó que n'és un dels motors. Piketty creu que la desigualtat no és un problema per se, sinó que el problema resideix en el grau d’aquesta desigualtat, doncs si es fa massa extrema es torna inútil per al creixement. Una altra qüestió que planteja Giussani és la més controvertida i la que sustenta gran part de la crítica feta a Piketty: “Se t'ha acusat de triar dades intencionadament per justificar la teva teoria. Què respons a això?” L'autor, segur de sí mateix, confessa que el propòsit del seu llibre era estimular el debat i per tant està feliç d’haver aconseguit un dels seus objectius, ja que si no volgués tenir un diàleg obert i transparent no hagués publicat totes les dades i càlculs detallats.Com a conclusió fa algunes propostes de cara al futur també amb la finalitat de millorar la seva metodologia. Entre altres coses, advoca per la necessitat de més transparència financera, fet que es tradueix en un registre global dels actius financers o una major coordinació internacional en matèria d'impostos sobre la riquesa.

Ja siguin més o menys encertades les premisses de Thomas Piketty, del que no hi ha dubte és que ens trobem davant el nou guru de l'economia mundial, “el nou Karl Marx” del segle XXI.

 

Accés a la conferencia de Thomas Piketty al TEDSalon Berlin: https://www.ted.com/talks/thomas_piketty_new_thoughts_on_capital_in_the_twenty_first_century?language=es

{cbrelatedarticle ids="14361"}

Dimarts, 25 Novembre 2014
Xavier Sala i Martín: "No sé ben bé què és això del neoliberalisme"

En el context d’una societat que comença a sortir de la crisi econòmica, el debat sobre la responsabilitat que hi ha tingut l’Economia com a disciplina acadèmica s’escolta cada cop més. La mala gestió dels últims anys ha provocat un replantejament dels enfocaments que hauria d’utilitzar l’Economia des de la Universitat per posar èmfasi en la seva dimensió social. Un dels principals exponents actuals d’aquesta mirada diferent és Thomas Piketty, gràcies al seu llibre El Capital al Segle XXI. En una entrevista de Mònica Terribas a El Matí de Catalunya Ràdio, l’economista Xavier Sala i Martin opina sobre el tema.

42 associacions d’alumnes de facultats d’Economia de 19 països han fet públic recentment un manifest impactant. En ell s’explica que els plans d’estudis d’aquesta carrera universitària pateixen d’un biaix ideològic en favor del neoliberalisme. Reclamen currículums acadèmics més plurals que recullin ideologies diverses i crítiques i amb un enfocament més orientat a l’esfera social de l’economia. L’alumnat considera que per afrontar els reptes de futur, i amb el precedent de la recessió econòmica, aquests canvis són totalment necessaris. Aquesta, però, no és l’opinió de l’economista i professor universitari Xavier Sala y Martín, que en una entrevista recent a Catalunya Ràdio va expressar el seu desacord amb la iniciativa. Considera que no existeix biaix ideològic en el món acadèmic i justifica la menor presència de les teories crítiques amb el fet que molt pocs investigadors treballen sobre aquestes. Un d’aquests investigadors, segons Sala i Martín minoritaris, està en el focus dels mitjans de comunicació. Es tracta de Thomas Piketty, autor d'un llibre que ha provocat un gran debat: El Capital al Segle XXI. Piketty hi realitza una recollida de dades des de 1700 fins al 2012 per veure el creixement del rendiment del capital. Les conclusions de l’estudi mostren que aquest creixement ha estat d’entre un 4 i un 5%, mentre que en canvi el creixement de la producció durant el mateix període només ha estat de l’1,6%. D’aquí n’extreu el seu famós postulat: R és més gran que G (on R vol dir “Rate of Return”, taxa de rendiment; i G és “Economic Growth”, creixement econòmic), és a dir, que el creixement del rendiment del capital és més gran que el creixement econòmic. I a partir d’aquesta conclusió indueix que els capitalistes cada vegada són més rics i que es crea una desigualtat creixent. Molts experts, però, discuteixen la seva teoria: pocs dies després d’aquesta entrevista amb Sala i Martín un controvertit article publicat al Financial Times assenyalava alguns errors en la recollida de dades i denunciava un biaix en la seva utilització.

Tanmateix, Sala i Martín durant l’entrevista posa èmfasis en el que considera “un error lògic en la interpretació de les dades” per part de Piketty: “Pot ser que la gent estalviï quan és jove, que aquests estalvis generin un rendiment enorme i que quan siguin grans s’ho cruspeixin tot i deixin 0 en herència. En aquest cas, seria cert que “R>G” però no implicaria necessariament que l’herència es passés de pares a fills”. Un altre error que comet Piketty, segons Sala i Martín, és que malgrat la mostra del seu estudi va des de 1700 fins al 2012, ell mateix afirma que les dades de gran part del segle XX no són representatives a causa del daltabaix que van generar les dues guerres mundials. Així doncs, pel que fa al segle XX, comença a tenir en compte realment les dades a partir dels anys 70. Això, opina Sala i Martín, és un problema per a l’estudi, perquè quan el llibre parla de capital, es refereix al capital productiu i no inclou moltes coses que són diferents a aquest capital però que van esdevenir la riquesa de molta gent a partir de la dècada dels 70, com ara el cotxe, la nevera, el televisor... Sala i Martín afirma que: “Malgrat molts ciutadans no tenen propietats, la majoria tenen molts diners posats en aquestes coses”. D’aquesta manera la diferència entre el capital productiu i el rendiment del treball és la mateixa que al 1700, perquè quan mires quina és la part del capital que ha augmentat (i que seria la desigualtat a la qual es refereix Piketty), t’adones que es tracta del preu de l’habitatge. Això voldria dir que els que tenen cases grans són cada vegada més rics, però no necessariament que els capitalistes rics explotin els treballadors i es passin la riquesa de pares a fills. Sala i Martín ho té clar: “La interpretació que Piketty fa no és la que les dades semblen ensenyar”. La reivindicació dels estudiants d’Economia de diverses universitats del món, així com les teories econòmiques crítiques amb el neoliberalisme fan palesa una polarització ideològica cada cop més accentuada. Els economistes més influents del món estan en desacord entre ells sobre quines han de ser les bases per assolir una economia capaç de fer avançar la societat en el seu conjunt.

 

També pots accedir a l’entrevista d’El Matí de Catalunya Ràdio al portal del 3/24: http://www.324.cat/video/5077691/economia/Sala-i-Martin-No-se-ben-be-que-es-aixo-del-neoliberalisme

Dijous, 12 Juny 2014
Dues perspectives sobre la globalització

La globalització ha generat enormes possibilitats de negoci, però alhora fenòmens com la deslocalització industrial. Dos reportatges recents ens duen a la reflexió sobre el tema: d'una banda, el documental De(s)troit emès a TVE amb impactants imatges de l'antiga capital mundial de l'automòbil convertida ara en un semidesert; de l'altra, una conversa a partir de la pregunta sobre si estem massa globalitzats, entre Fernando Trias de Bes i Francesc Xavier Mena, al programa Valor Afegit de TV3.

Segons els historiadors podem començar a parlar de globalització amb la fi de la Guerra Freda. A partir del final de la dècada dels vuitanta el món va eixamplar-se i es van obrir oportunitats de negoci a escala mundial impensables fins aleshores. L’entrada al mercat global de països com la Xina o l’Índia havien de suposar un creixement exponencial de l’economia. Tot i així, després de tres dècades sota aquest nou sistema hem pogut veure que implica alguna cosa més que creixement. Per exemple, com una hipoteca d’un particular a EUA es pot convertir en un producte d’inversió financera al Japó i tenir repercussions econòmiques en països situats a milers de quilòmetres? O com l’afany de les empreses per reduir costos ha fet que moltes indústries es deslocalitzin a països amb salaris més baixos? Ara més que mai les dues cares de la moneda de la mundialització econòmica són ben visibles.

El documental De(s)troit, recentment emès al programa En Portada de RTVE, ens mostra un exemple vivent de les conseqüències negatives de la globalització i la crisi: la ciutat de Detroit. Aquesta gran metròpoli de Michigan ha passat de l’esplendor industrial gràcies a la indústria de l’automòbil durant bona part del segle XX, a una profunda decadència ocasionada per la deslocalització industrial. Antigament, Detroit havia estat terra de grangers i la seva economia es basava principalment en l’agricultura però, la invenció de la cadena de muntatge de Henry Ford a partir de l’any 1913, la va convertir en capital del motor i de l’acollida de milers d’immigrants que podien aconseguir fàcilment una ocupació ben remunerada. Enmig d’aquest clima d’optimisme i creixement, Detroit no va ser conscient que estava cometent un greu error: jugar-s’ho tot a una sola carta i no diversificar la seva economia. L’arribada de la globalització va provocar la deslocalització de les grans indústries de l’automòbil que buscaven altres llocs que tinguessin menors costos laborals. En no haver-hi activitat econòmica alternativa, es van perdre molts llocs de treball i la ciutat va començar a perdre població. Tal i com ens mostra De(s)troit, la fugida dels habitants ha deixat paisatges urbans deserts i escenaris desoladors i decadents més propis de regions en guerra que reflecteixen la cara menys amable de la globalització. Cases buides, esglésies destruïdes, teatres convertits en pàrquings, escoles i edificis del patrimoni urbà en ruïnes conformen ara una ciutat fantasma que ha passat de tenir 2 milions d’habitants a tenir-ne només 700.000.

Un reportatge recent del programa de TV3 Valor Afegit també aborda la qüestió de la globalització. Un dels participants en el reportatge, Fernando Trias de Bes, professor d’ESADE i autor del llibre El Gran Cambio, afirma que tot creixement implica per força la destrucció de velles estructures i que és impossible créixer sense que en surti gent temporalment perjudicada. I així sembla demostrar-ho també el cas de Detroit on, malgrat la pèrdua de llocs de treball i la crisi generalitzada per la que passa la ciutat, actualment General Motors ha recuperat el lideratge mundial del seu sector i fins i tot torna a generar ocupació. Les tres grans de la ciutat, Ford, Chrysler i General Motors, ja tenen més beneficis que abans de la crisi de 2008 però amb molts menys treballadors.L’altre participant d’aquest programa de Valor Afegit, Francesc Xavier Mena, exconseller d’Empresa i Ocupació de la Generalitat i també professor d’ESADE, assenyala una contradicció interessant: “Per una banda volem salaris elevats i condicions de benestar, però per l’altre lliguem això amb adquirir bens a preus molt baixos”. Seguint aquesta filosofia, per exemple, els petits comerços no poden competir amb les grans superfícies davant la seva capacitat per baixar preus. Els dos experts estan d’acord amb que la globalització és un procés dinàmic i multidireccional. Un exemple d’aquesta dinàmica canviant és l’empresa espanyola bq: una firma tecnològica que du la lògica del mercat global en el seu ADN. Des dels seus inicis ha distribuït productes xinesos aquí i actualment fabrica producte propi en aquell país asiàtic. Malgrat tenir la fabricació dels seus productes a cavall entre Xina i Espanya, ara estan plantejant-se un procés de relocalització. El canvi d’estratègia ve propiciat per una crisi econòmica i una devaluació salarial tan forta a Espanya que fa que actualment sigui més rendible tornar a tenir la producció prop de casa.Malgrat l’escenari de futur incert que dibuixen la competència ferotge, els canvis constants i les deslocalitzacions o relocalitzacions, sembla que encara existeixen alguns camins bons a seguir. Com apuntaven recentment des de The Economist, i com afirmen també els experts Fernando Trias de Bes i Xavier Mena, el futur passa per la formació, l’especialització i la recerca constant d’oportunitats. En aquest mateix sentit també es mou Michigan per salvar Detroit: amb la voluntat de tornar a fer créixer la població es volen concedir 50.000 visats de treball per a estrangers qualificats perquè visquin a la ciutat durant almenys 5 anys. La població de l’antiga capital del automòbil per la seva banda està tornant a apostar per la seva activitat econòmica històrica, l’agricultura, amb horts urbans instal·lats en algunes de les zones desertes de la ciutat. Com diu Trias de Bes, més que davant d’una crisi econòmica ens trobem davant d’un canvi d’era. Pots veure el reportatge De(s)troit a la pàgina web de TVE: http://www.rtve.es/alacarta/videos/en-portada/portada-destroit/2459508I l’emissió del reportatge Estem massa globalitzats? de Valor Afegit a la pàgina web de TV3: http://www.tv3.cat/videos/4965771/Estem-massa-globalitzats{cbrelatedarticle ids="10947"}

Dimarts, 25 Març 2014
Mar Gaya a 8TV: Les dones caps estan mal vistes?

En teoria poques persones estan en contra que hi hagi més directives dones però, en la pràctica, les constants mostres de microsexisme, com ara prejudicis, bromes o comentaris aparentment inofensius, posen en evidència la feina pendent per aconseguir una igualtat laboral plena. Mar Gaya, especialista en implantació de polítiques d’igualtat i col·laboradora de la Fundació Factor Humà, va participar en un debat sobre el tema durant una emissió recent del programa 8 al dia de 8TV.

"Què passaria si un responsable de comunicació digués que l’empresa va pitjor des que la dirigeix una dona?" Així va arrencar el debat que va tenir lloc al passat mes de desembre a 8TV al voltant de la imatge de les dones directives i que va comptar amb la participació de Cristina Sánchez Miret, sociòloga, Gemma Cernuda, empresària i sòcia fundadora de l’agència de comunicació Peix&co, i Mar Gaya, consultora en RH, especialista en implantació de polítiques d’igualtat i estreta col·laboradora de la Fundació Factor Humà.Segons va afirmar Gaya, malgrat evidentment existeixen homes i dones mediocres, pràcticament no hi ha directives que ho siguin, “perquè se’ls exigeix molt més”. Des del seu punt de vista, no veurem que hem assolit la igualtat fins que no trobem dones mediocres a òrgans directius en la mateix proporció que els homes, sense que “mediocre” suposi quelcom pejoratiu.Un anunci de xampú ha posat en evidencia aquesta percepció diferencial de les directives dones enfront els homes. A l’spot es mostren situacions on a un o a una professional se’ls associen adjectius diferents segons si són homes o dones. Mentre a un se’l considera “dedicat”, a l’altra en la mateixa situació se la considera “egoista”; i mentre a un se’l considera “persuasiu” a l’altra en la mateixa situació se la considera “agressiva”. I és que tal i com va afirmar Sánchez Miret, les diferències de gènere no estan en la capacitat de treball o el càrrec que ocupen les persones, sinó en la lectura que en fa la societat. En la mateixa línia El País parlava en un article recent de la polèmica que va aixecar la portada de la revista Time del passat gener, on es mostrava una sabata de taló immensa que arrossegava un home sota el titular Can anyone stop Hillary? ("Algú pot parar la Hillary?") referint-se a Hillary Clinton. El País destacava justament com es representa la figura de la líder femenina com una amenaça per l’home. Un altre exemple recent i mediàtic de la voluntat de revisar la imatge de la dona ens la porta el curtmetratge “Majoria Oprimida” de la cineasta francesa Eléonore Pourriat, que escenifica un món on els rols dels homes i les dones estan invertits. Observant situacions “quotidianes” per les dones viscudes en la pell d’un personatge masculí, veiem en aquesta petita peça cinematogràfica la magnitud de la desigualtat. L’anunci de xampú, l’especial d’El País o el curtmetratge francès busquen maneres de fer evident la diferència de tracte entre homes i dones que encara persisteix en la societat i també en moltes organitzacions i empreses. “Les organitzacions són com microsocietats formades per persones que viuen en societat”, va afirmar Gaya durant el debat de 8TV, “i per tant els estereotips de fora es traslladen també a dintre de les organitzacions i les empreses. És cert que s’està treballant molt però encara queda molta feina per fer”.Malgrat els esforços als quals es referia Gaya en el tema de les percepcions, les dades pures i dures mostren que la bretxa salarial als països de la OCDE segueix sent considerable: en feines a temps complet les dones cobren un 16% menys que els homes. El treball a temps parcial, i la conseqüent retribució més baixa, segueix sent un àmbit predominantment femení –el 25% de les dones enfront el 9% dels homes-, i per moltes dones resulta l’única manera de compatibilitzar treball i responsabilitats familiars. La presencia de dones en el cercle directiu de les empreses, malgrat ha augmentat als darrers anys, encara es troba al voltant d’un 14%. La lluita per la igualtat de gènere no intenta només assolir les mateixes condicions laborals per a homes i dones, si no que també busca que les darreres siguin ben percebudes per la societat i per les empreses. Tanmateix, la crisi econòmica ha suposat un retrocés en tots dos fronts.

 

També pots veure el vídeo del debat al web del programa 8 al dia de 8TV: http://www.8tv.cat/8aldia/videos/una-campanya-denuncia-que-les-dones-estan-mal-vistes-com-a-caps

Dilluns, 24 Febrer 2014
'Valor afegit': Adéu a la classe mitjana?

La classe mitjana ha estat la que ha permès el desenvolupament econòmic i social de la segona meitat del segle XX, propulsant el consum, les opcions polítiques menys extremes i, en definitiva, la cara més amable del capitalisme. Segons un reportatge del programa Valor Afegit de Televisió de Catalunya, la crisi actual ha causat estralls tan profunds en aquest col·lectiu que seran difícils de revertir. I de les cendres de la classe mitjana neixen els “working poor”: treballadors que, sense estar fora del sistema, viuen en una situació propera a la pobresa.

A la darrera trobada dels directius de la distribució (AECOC) que va tenir lloc a València, el president de Carrefour, Georges Plassat, va fer un discurs on es va referir a un problema inquietant: "La classe mitjana ha estat passada pel ribot en profit de la productivitat de les empreses. I la seva desaparició és un enorme inconvenient per al nostre negoci. Són les classes mitjanes qui han permès desenvolupar l'economia perquè són la gent que té un futur davant seu, que transmeten el saber, i pràcticament han desaparegut".I així ho demostren les xifres: els salaris dels empleats i els comandaments intermedis, considerats pilars de la classe mitjana, han caigut en picat des de l’inici de la crisi econòmica, mentre que el dels directius ha augmentat. La classe mitjana s'està empobrint de manera vertiginosa fins al punt d'especular sobre la seva desaparició, un fet que donaria pas a una societat més polaritzada i molt menys igualitària. Són moltes les persones que s’han trobat en situacions de pobresa de manera inesperada, i el discurs que apel·la a la responsabilitat de cadascú per haver gastat més del que es tenia no convenç a la població. Teodor Mellén, professor de Sociologia a ESADE, així ho veu: "Qui proporcionava el crèdit? Jo desculpabilitzaria a aquesta gent que es va endeutar i donaria la responsabilitat a aquells que el van facilitar, perquè eren els qui hi tenien un interès". Tal i com apunta Miquel Jordà, director general d'Eurofirms, aquesta vella classe mitjana empobrida està formada en gran part per gent amb unes qualificacions molt bones i que van arribar a tenir llocs de treball amb d’un cert nivell i salari. Ara, en canvi, aquestes mateixes persones estan disposades a acceptar feines molt per sota de la seva formació i de les condicions que havien arribat a tenir. La situació d'aquestes persones és de desesperança, afirma Conxita Ruiz, economista que actualment imparteix un curs d'Introducció a l'Economia al Centre de la Dona de Cornellà: "No veuen el final del túnel, i volen comprendre perquè estem com estem, quines són les alternatives i com posar-les en marxa per millorar la seva pròpia vida". No són només els aturats els que viuen situacions de pobresa, com sovint es pot pensar, sinó que fins a un 10% de les persones ocupades a Espanya es troba en risc de pobresa, senyala Xavier Riudor, director tècnic del Consell Treball Econòmic i Social (CTESC). Són els "working poor", explica Mellén, treballadors que participen del mercat laboral però amb rendes insuficients per viure en condicions de vida dignes, " i això és una novetat", apunta. Un estudi de la UPF que compara els salaris de diverses posicions laborals des del 2006 fins al 2011 evidencia que la classe mitjana ha experimentat uns canvis en les condicions de vida molt significatius: el risc de caure en la pobresa extrema dels petits empresaris i els autònoms ha augmentat del 7,3% el 2006 al 23% el 2011.Però el fenomen no és exclusiu d'Espanya; la classe mitjana de bona part d'Europa està tocada. I de les seves cendres està naixent un nova classe "low-cost" amb ingressos mileuristes que malgrat no estar exclosa de la societat viurà en un món amb una desigualtat molt pronunciada. Un món on les persones "low-cost" seran incapaces de projectar un futur millor per a les pròximes generacions.

 

També pots veure el reportatge a la pàgina web de Televisió de Catalunya: http://www.tv3.cat/videos/4861072/Adeu-a-la-classe-mitjana

{cbrelatedarticle ids="10913"}

Dimarts, 11 Febrer 2014
L’Escola de la Vida

Què necessitem per ser feliços? Unes sabates noves? Un mòbil d’última generació? L’escriptor i creador de The School of Life, Alain de Botton, té clar que això no són necessitats, sinó desitjos. Segons ell, ens cal ajuda per aprendre a gestionar les nostres emocions i aconseguir cobrir les necessitats reals. L’autor de Miserias y esplendores del trabajo ens explica en una conferència a Mèxic que, de la mateixa manera que les religions impulsen organitzadament creences, cal crear institucions sòlides que fomentin el benestar personal, l’únic que ens pot dur a una satisfacció autèntica.

Alain De Botton pensa que el gran problema que té la societat avui no és que no tingui bones idees, sinó que és incapaç de dur-les a terme. Estem massa estancats en la imatge del geni solitari que baixa de la muntanya amb una gran idea per canviar al món. Però, segons assegura, el món no es pot canviar tan fàcilment; les idees per si soles no canvien res.

“Sóc ateu, però no un convencional, sóc un ateu 2.0”, declara Botton durant aquesta conferència impartida a Mèxic el passat mes de novembre en el marc del festival Ciudad de las Ideas, un important esdeveniment que reuneix anualment a conferenciants d'arreu del món a Puebla. L'ateisme 2.0 és un concepte inventat per ell mateix i li serveix per explicar la seva visió del món: la religió ha estat l’única institució que ha aconseguit educar a la població. I és que els mecanismes que fa servir són molt efectius perquè s’impulsen des d’una gran institució. Per canviar el món cal crear institucions, cal fer que grans grups de gent s’ajuntin per tirar endavant projectes.

Les religions cobreixen les necessitats més importants de l’ésser humà: donen un sentit a la vida, alleugereixen la por a la mort i, en definitiva, ens diuen com hem de viure. Tot i així, l’escolarització de gran part de la societat que va començar a finals del segle XIX va fer que la religió anés perdent força en favor de l’educació i el coneixement. El problema, però, és que l’educació tal i com està plantejada en el sistema actual no dóna resposta ni consol a les necessitats bàsiques dels homes i, per tant, ens trobem amb un problema: pensar que Déu no existeix, lluny de consolar-nos, ens provoca més patiment.

Segons De Botton tots necessitem ajuda en la nostra vida personal. Els dos pols de preocupació més forts de la majoria de persones, indica, són les relacions amoroses i la satisfacció a la feina. La societat capitalista no sap com satisfer aquestes inquietuds i el que ha fet fins ara ha estat satisfer desitjos materials.

El seu parer és que les necessitats humanes existencials s’haurien de tractar dins del programa educatiu per tal de formar persones més satisfetes en la seva vida privada i més capaces de ser felices en el seu àmbit laboral.

Alain de Botton va crear The School of Life (“L’Escola de la Vida”) l’any 2008, un centre destinat a donar suport, orientació i comunitat a les persones de manera semblant a com ho fan les religions. Un centre dirigit a gent de totes les edats i estatus socials on s’imparteixen classes sobre temes de l’àmbit emocional entre els quals podem trobar cursos com per exemple “Com estar segur de tu mateix”, “Com tenir millors converses” o “Com compaginar la feina amb la vida”. També ofereix un espai de teràpia per als aspectes vitals més rellevants: la vida, la feina, l’amor i la creativitat. A més disposen d’una botiga amb llibres i accessoris per ajudar a gestionar les emocions. Al nostre país existeix un projecte semblant, La Universit@rt del viure, impulsada per la Fundació Àmbit.

Alain de Botton creu que, com ell ha fet, cal impulsar organitzacions que cobreixin necessitats humanes reals més enllà d’aquelles que només cobreixen desitjos. Segons ell les primeres resulten molt més lucratives. Afirma fins i tot que quan la gent hagi aprés a crear aquests tipus de negocis, es convertiran en els més importants de món, i que d’aquí 50 anys una de les organitzacions més poderoses i grans del món es dedicarà a la psicoteràpia.

Un dels seus best-sellers titulat Miserias y esplendores del trabajo acaba amb una frase que podria resumir l’objectiu de la seva filosofia: “Deixem que la mort ens enganxi mentre fem alguna cosa per la vida”.

Tot i així, de moment The School of Life és encara un petit recinte de parets blaves situat al centre de Londres. Caldrà veure si és veritat que la seva institució és capaç de canviar el món.

 

Accés a YouTube a la conferència d'Alain de Botton realitzada a La Ciudad de las Ideas: https://www.youtube.com/watch?v=U2YcC_H66XY{cbrelatedarticle ids="11473,11325,10872"}

Divendres, 24 Gener 2014
L’Economia del Bé Comú

El trencador concepte de l’Economia del Bé Comú, desenvolupat per Christian Felber, proposa substituir els valors negatius que ens regeixen i es desprenen de l’ordre econòmic actual pels valors ètics que ja promouen les constitucions de qualsevol país democràtic. D’aquesta manera es vol acabar amb la suposada incompatibilitat de les empreses per ser alhora rendibles i ètiques. Tal i com va explicar Felber en una conferència a TEDxMurcia, el canvi també passa necessàriament per la pressió política a partir de l’organització d’assemblees democràtiques de ciutadans a nivell municipal.

 

 

Les societats dels països democràtics actualment convivim amb una gran contradicció, afirma Christian Felber, professor d’Economia a la Universitat de Viena i autor del llibre La Economia del Bien Común. Veiem que els valors que inspiren les constitucions dels països democràtics es contradiuen absolutament amb els valors que es desprenen de l’ordre econòmic actual. Malgrat que les lleis fonamentals dels països promouen el Bé Comú com a objectiu de tota activitat econòmica, l’economia real es basa en l’afany de lucre i en la competència.

Davant d’aquesta incoherència, Felber proposa l’Economia del Bé Comú com a nou mètode de funcionament i de concepció. Sota aquesta nova economia, les empreses, en comptes de regir-se únicament pels seus resultats, ho fan per criteris d’utilitat social. Tan important és que produeixin beneficis, com que respectin el medi ambient, remunerin igual a homes i dones, no explotin els seus treballadors, creïn ocupació…

Segons el conferenciant, si aconseguim substituir l’afany de lucre i la competència per la contribució i la cooperació, les organitzacions de qualsevol mena aprendran a entendre el seu propi èxit d’una altra manera.

Però per arribar a fer-ho, abans cal canviar el sistema de recompenses i incentius. Actualment, comportar-se de forma poc ètica pot dur a l’èxit econòmic i, en canvi, una gestió amb responsabilitat envers les persones i el medi ambient pot resultar cara. Per resoldre el problema, Felber ha creat una senzilla escala comprensible per a tots els públics que va dels 0 als 1.000 punts i que calcula el nivell d’acompliment dels valors ètics constitucionals, del compromís i de la implicació de les empreses amb el seu entorn. Aquest instrument empresarial és el 'balanç del bé comú', amb el qual s’avaluen els factors abans esmentats i d’altres de l’economia a nivell micro. A partir del resultat assolit amb aquesta escala s’haurien d’establir recompenses per a les empreses més responsables, com ara no pagar IVA ni aranzels, obtenir crèdits a interès 0 o ser afavorides en la contractació pública, de manera que complir amb un sistema de valors fos més rendible econòmicament que deixar de fer-ho.

El mateix passa amb els països i l’economia a nivell macro: l’indicador del producte interior brut (PIB) es substituït pel 'producte del bé comú', un indicador que mesura la qualitat de la democràcia, de la política mediambiental, del just repartiment dels beneficis generats, de la igualtat, etc.

Tanmateix, l’estratègia que el moviment vol dur a terme per proliferar no té en compte d’entrada els Governs o els Parlaments: “No creiem que avui estiguin al servei dels ciutadans,” afirma. Caldria que emergís una nova figura democràtica més local: assemblees democràtiques de ciutadans a nivell municipal. Aquestes haurien de ser les que debatessin democràticament sobre els punts d’un nou ordre econòmic més just.

“Si milers de municipis d’arreu fan això, crearem la pressió política necessària perquè es pugui repetir en un nivell més general a molts països i, potser fins i tot, a nivell europeu.”

Conclou Felber convidant totes les persones, empreses i municipis a unir-se a un moviment molt participatiu gestat l’any 2008 a Àustria i que de moment ja compta amb més de 1.000 empreses i molts municipis i universitats adherides.

 

Accés a la conferència de Christian Felber a TEDxMurcia: https://www.youtube.com/watch?v=Wz2OUD3ILzk{cbrelatedarticle ids="10484,11165,11234,11246,13090"}

Dijous, 17 Octubre 2013
Viure a l’atur a Comando Actualidad

Comando Actualidad aborda amb el programa Vidas paradas les diverses cares de l’atur: des dels aturats de llarga durada, fins a aquells que continuen treballant però fa mesos no cobren, o els que es decideixen per l’auto-ocupació. El reportatge mostra com es treballa des d’una oficina de treball a Andalusia i també des del portal de feina Infojobs. Precisament Infojobs, la Fundació Factor Humà i d’altres organitzacions del sector RH van organitzar el passat 20 de setembre una jornada d’orientació laboral per persones a l’atur.

Comando Actualidad - Vidas paradas Ver vídeo

 

Comando Actualidad - Vidas paradas

Vidas paradas pretén indagar en les cares que té l’atur a Espanya en totes les seves facetes. Veiem, per exemple, aturats que treballen en la prevenció d’incendis a Catalunya. Està bé, diuen. Però és pan para hoy y hambre para mañana: durant un mes rebran un salari però després tornaran a l’atur i a la recerca de feina. A principis de mes el Consell de Ministres va aprovar un decret-llei perquè els que cobren l’atur treballin en zones afectades per incendis si és necessari, ja que s’entén que la prestació ha de ser temporal i tenir un caràcter de servei a la comunitat.

El problema de molts aturats és que sovint l’atur no és una situació temporal, sinó que pot durar anys. Precisament l’atur de llarga durada, que també té protagonistes al reportatge, és potser una de les seves cares més amargues. Com més temps s’està sense treballar, més costa trobar una feina, i, si se’n troba, les condicions laborals i salarials segurament seran pitjors respecte de l’anterior lloc de treball. Passa a Espanya però també als Estats Units, on gairebé la meitat dels aturats porten més de mig any sense treballar.

Les estadístiques sembla que tampoc indiquen res positiu. Ara és molt més difícil trobar feina que a l’any 2007, abans que comencés la crisi. En concret, ara hi ha una probabilitat d’un 8,6%, quan abans era del 29,4%. El reportatge mostra el dia a dia d’una oficina de treball a Andalusia, una de les regions més afectades per la crisi. Allà, a més de buscar feina, les persones poden treballar la seva ocupabilitat, fent cursos i formacions per vèncer les estadístiques.

D’altra banda, però, veiem com treballen des de les oficines del portal de feina Infojobs, que compta amb uns 2 milions de persones registrades que busquen feina i unes 80.000 ofertes disponibles. L’any 2011, 330.000 usuaris del portal van trobar feina, i el moment que una persona troba feina gràcies al web ja té un nom a l’empresa: alegria. Què han de millorar en general els candidats? Cal que expliquin millor les seves fites a les feines anteriors, cal vigilar que el currículum sigui correcte i, sobretot, sense faltes d’ortografia, i cal elaborar una carta de presentació única per cada sol·licitud de feina que es fa, i informar-se bé de l’empresa i el sector.

Infojobs, la Fundació Factor Humà i altres de les associacions professionals i les empreses més importants de Recursos Humans de Catalunya van organitzar la setmana passada una jornada d’orientació laboral on professionals de RH i del coaching voluntaris van ajudar unes 5.000 persones sense feina a millorar les seves perspectives laborals: Treballa't: I Jornada de desenvolupament professional i personal per a la recerca de feina. Amb conferències i entrevistes individuals amb els voluntaris, s’han format en aspectes com emprendre, destacar en un procés de selecció o reorientar la seva carrera laboral. A més dels 5.000 assistents, la jornada va comptar amb uns 200 voluntaris.

 

També pots veure el reportatge de Comando Actualidad en aquest enllaç del web de RTVE: http://www.rtve.es/alacarta/videos/comando-actualidad/comando-actualidad-vidas-paradas/1526217

{cbrelatedarticle ids="9734,9769"}

Dimarts, 25 Setembre 2012
'La ment social' a Informe Semanal

Que les xarxes socials suposen un gran canvi a la societat ja pocs ho discuteixen. Fins i tot es parla d'un ‘cervell social’ en què cadascun dels millons d'usuaris connectats és una neurona. Pot sorgir una nova intel·ligència col·lectiva? Són alguns dels temes que s'apunten al reportatge La ment social d'Informe Semanal, emès recentment a TVE.

 

Ver vídeo

Al món virtual, diu el reportatge, allò públic i allò privat i la veritat i la mentida naveguen a la mateixa velocitat. Hi ha veus que comparen Internet amb una gran ‘ment social’ en què cada persona connectada és una neurona. Ho explica Alfonso Tarancón, director del BIFI de la Universidad de Zaragoza: “S'està creant un nou sistema ecològic, emergeix un concepte nou: cervell o ment global. La pregunta és si pot arribar a emergir una intel·ligència nova.” També ho deia recentment la neurocientífica Susan Greenfield: “Gràcies a les xarxes socials i Internet avancem cap a la noosfera, una gran consciència universal en què tots participarem o combregarem.”

Si revisem les xifres aquesta idea no sembla tan sorprenent: Facebook està a punt d'arribar als 1.000 milions d'usuaris (encara que es diu que comença a perdre adeptes) i Twitter ja compta amb 500 milions. A Espanya 15 milions de persones ja estan a alguna xarxa social. Cada dia s'envien 340 milions de missatges de Twitter al món. Només les xifres ja ens donen una pista de la magnitud del fenomen a escala global.

Ara bé, compte amb la idea de ‘democratització’ amb les xarxes. És cert que s'han trencat barreres molt importants: qualsevol pot transmetre les seves idees a l'opinió pública, i no només polítics, mitjans o celebrities. Però... qualsevol? Yamir Moreno, físic i expert en xarxes socials, afirma al reportatge que la posició de cadascú dins de la xarxa “és molt important a l'hora de veure la seva capacitat de generar cascades d'informació. Hi ha una 'falsa democràcia' a les xarxes ja que no tots els nodes són iguals.” Al reportatge apareix un d'aquests qualsevol que ha aconseguit tenir influència: @paco229 (o Francisco George), un tuiter molt actiu que llança diversos missatges al dia als seus gairebé 3.000 seguidors. Hi ha molts més d'aquests qualsevol , de sobres coneguts, que ja compten amb milers de seguidors, com @masaenfurecida, @mimesacojea, @kurioso o @Barbijaputa.I què passa amb les relacions personals? “Potser la xarxa social ens converteix en més asocials. Pots tenir un milió d'amics a Facebook i estar sol a casa teva amb el teu ordinador. És important tenir amics de veritat també per anar a fer unes canyes o al camp,” afirma el director de cine i tuiter Santiago Segura (@SSantiagosegura). Charlene Li, guru de les xarxes socials, en parlava fa uns mesos a una entrevista: “Els que estan a les xarxes socials també tenen més converses de cafè amb qui volen. […] Hem creat una nova distància per l'afecte, una nova dimensió per les relacions humanes, perquè comunicar-se és més fàcil i barat.” En canvi, Antonio García (@criptero), director general de Cierzo Development, adverteix al reportatge que “les xarxes socials amplien el número de contactes amb qui estem vinculats però disminueix la qualitat d'aquests contactes.”

Possibles riscos de l'ésser digital? El més evident és l'addicció a les xarxes socials, que a l'Hospital de Bellvitge calculen que ja suposa el 2% de les consultes per addicció que reben, i va en augment. Un altre problema potencial l'apuntava el sociòleg Manuel Castells recentment: hem passat "de l'estat vegetatiu de mirar la televisió a la hiperexcitació interactiva de l'entorn digital". És a dir, l'ansietat que produeix voler estar sempre al dia de la gran quantitat d'informació que circula a la Xarxa, especialment a Twitter. Santiago Segura explica que tot i tenir més d'un milió de followers intenta sempre respondre tots els tuits que li arriben. És fàcil, diu, perquè es pot fer en qualsevol moment i des del mòbil. Una altra vegada la qüestió està en si les xarxes socials ens roben temps (de feina, de socialització…) o si pensar això és pura tecnofòbia.Compte també amb els modals a les xarxes. Una bona reputació online és cada cop més important per molts, especialment per aquells que busquen feina, així que cal ser educats i respectar els codis de conducta que imperen a l'entorn digital, però alhora aportar valor i destacar. Però la gran assignatura pendent de la gran majoria d'usuaris és la gestió de la privacitat i la intimitat, que també aborda el reportatge i que vam tractar fa poc al blog.En definitiva, un interessant reportatge que parla de molts temes relacionats amb el nou entorn digital. També el pots veure a aquest enllaç de la web de RTVE: http://www.rtve.es/alacarta/videos/informe-semanal/informe-semanal-mente-social/1426896

{cbrelatedarticle ids="9439,9306"}

Dimecres, 13 Juny 2012
La cultura de l'esforç a 'Sense Ficció'

On ha quedat la cultura de l’esforç durant els anys de la bombolla econòmica? I què passarà ara que ja no som rics? Hi pot haver una generació ‘perduda’ per la crisi econòmica i de valors? Aquestes i moltes altres qüestions es plantegen a El llegat de Sísif. La cultura de l’esforç, un documental del programa Sense Ficció de TV3 que viatja fins al Japó i també visita un institut de Castelldefels per conèixer diverses facetes de les generacions més joves.Durant els anys de la bombolla immobiliària, quan érem rics, l’abundància i la immediatesa eren la normalitat. Vam creure que tot era fàcil, que ho podíem tenir tot al moment i sense esforçar-nos. Amb aquest model de valors ha crescut el que Carlos Sánchez, psicòleg del treball i membre de la Comissió Consultiva de la Fundació, anomena ‘la generació Nintendo’: “els fills desitjats de pares triomfadors”. D’altres en diuen millennials, generació Y, generació perduda, generació nini... Joves que han crescut amb el benestar i la tecnologia de fons, i creient en el curt termini i la qualitat de vida com a valors imperants. Què ha passat amb l’esforç? Francesc Torralbo, director de la Càtedra Ethos de la URL, afirma al documental que “la crisi econòmica té al seu origen una crisi de valors. Ha faltat cultura de l’estalvi, de la sobrietat, de l’austeritat...” Hem passat del capitalisme productiu, de la creació de valor a partir de l’esforç, a un capitalisme especulatiu de casino, de diner fàcil, on és possible fer-se ric sense treballar.

 

Richard Sennet, reconegut sociòleg de la London School of Economics i que també apareix al Sense Ficció, adverteix que a Espanya tindrem una generació perduda tal com van tenir al Japó després de la crisi dels anys 90, de la qual encara no s’han recuperat. Segons un estudi recent, els joves espanyols afectats per la crisi, i per l’atur juvenil que ja supera el 50%, en patiran les conseqüències per sempre. Al Japó ja fa temps que ha emergit un nou grup social que rebutja ser el salaryman (‘home assalariat’) que va aixecar l’economia nipona a partir de la dècada dels 50. Són els freeters: treballadors temporals que accepten la precarietat laboral si això suposa tenir més temps i llibertat que els típics treballadors que s’estan cada dia 12 hores a l’oficina. Es calcula que ja són més d’un milió de joves d’entre 23 i 30 anys, tal com explica el documental. Un fenomen semblant està emergint als EUA: el que el New York Times ha denominat ‘la generació llimbs’. Hi ha motius per a l’optimisme? Segons un estudi de l’any passat, el nombre de joves ninis, que ni estudien ni treballen, a Espanya s’ha reduït considerablement amb la crisi: del 3,8% el 2007 al 2,8% l’any passat. A més, són la generació més preparada de la història, recordava el Catedràtic de la UPF Pablo Salvador Coderch fa poc a El País: “Com ha escrit un baby boomer, Bill Gates, mai abans hi havia hagut tanta gent jove tan ben formada, tan capaç d’innovar i de trencar per tant amb la línia plana de tendència que ens deprimeix: els canvis arribaran.” El periodista de La Vanguardia Miquel Molina es preguntava a mitjans d’abril si no s’està criminalitzant injustament els joves, acusant-los de manca d’esforç quan simplement es tracta d’un canvi de mentalitat, de formes d’aprendre i relacionar-se: “No serà que el que falla no és la capacitat d’esforçar-se, sinó la de concentrar-se, sumits com estan a un món multipantalla que sembla dissenyat per fomentar la dispersió?”I què ha de canviar en la forma d’educar per tornar a situar la cultura de l’esforç al lloc que li pertoca? El guru Ken Robinson deia recentment que l’educació és anacrònica, ja que es basa en el model industrial que hem deixat enrere ja fa temps. Els joves arriben a l’edat adulta, al mercat laboral, sense motivacions ni eines per enfrontar-s’hi. Al documental s’afirma que família, escola i societat cada cop coincideixen més a dir que cal tornar a potenciar la cultura de l’esforç, sense caure en l’autoritarisme però evitant que el centre de tot sigui només el benestar de l’infant.Un vídeo molt recomanable i que incita a la reflexió amb una estètica molt cuidada i les opinions de reconegudes personalitats com ara el filòsof José Antonio Marina o l’escriptor Quim Monzó. També pots veure el reportatge complet a la pàgina web de TV3:http://www.tv3.cat/videos/4072970/El-llegat-de-Sisif-La-cultura-de-lesforc

{cbrelatedarticle ids="9375,9353,9801"}

Dijous, 10 Mai 2012
El Gran Germà, la privacitat i la nova intimitat

La percepció de Google com un ‘gran germà’, la transformació del concepte intimitat a les xarxes socials, la importància de la identitat digital, les noves maneres de fer i de relacionar-se a la societat connectada... Genís Roca, soci de RocaSalvatella, i la psicòloga i blogaire Dolors Reig n’han parlat recentment a dues interessants entrevistes a Televisió de Catalunya.Google ha anunciat recentment un canvi important a la seva política de privacitat: ha integrat les dades de navegació de totes les seves plataformes (el buscador, el correu electrònic Gmail, YouTube, Calendaris i molts més serveis). D’aquesta manera pretenen oferir millors serveis als usuaris, amb cerques i anuncis més personalitzats, tal com expliquen ells mateixos a YouTube. Però segons explica a una entrevista al canal 3/24 Genís Roca, Soci Director de RocaSalvatella, el veritable objectiu de Google és generar millors bases de dades i fer més rendibles els seus serveis, en concret a través dels anuncis personalitzats. El contingut dels nostres correus electrònics de Gmail, per exemple, es pot veure reflectit als anuncis que anem veient durant la navegació. La publicitat és el veritable negoci d’Internet, i de fet a Espanya va créixer un 12% l’any passat.

Hi ha formes de lluitar contra les polítiques de privacitat, com per exemple esborrant els historials de cerca a Google i YouTube. Fins i tot es diu que l’any 2015 existirà una nova professió: el controlador de dades personals, que vetllarà per la privacitat i la identitat digital combinant coneixements informàtics i de Dret. Però el que recomana Genís Roca és més senzill: cal canviar de mentalitat. Fins ara, el que fèiem era privat i havíem de decidir què volíem que fos públic. En l’actual entorn digital, tot allò que fem és públic i ens toca decidir què és privat. En paraules de Genís Roca: “No escriguis res que no vulguis veure publicat en premsa.”La noció d’allò privat, o de la intimitat, ha canviat força amb l’aparició de les xarxes socials. Dolors Reig, entrevistada al programa Singulars del 27 de març, parla del nou concepte d’extimitat: fer externa la nostra intimitat. L’ésser humà ha canviat perquè ara està permanentment connectat, i s’està acostumant a fer públic allò que pensa o fa. Segons Dolors Reig, “amb les xarxes socials estem recuperant la sociabilitat.”És cada cop més freqüent veure perfils de Facebook, per exemple, que contenen informació absolutament íntima de la persona. Un cas extrem és el de la Shana Greatman Swers, una dona nord-americana que va narrar el seu embaràs i les posteriors complicacions de salut al seu perfil de Facebook amb tota mena de detall. Shana finalment va morir setmanes després de donar a llum i el Washington Post va fer un recull de les seves publicacions i les dels seus amics i familiars a la xarxa social per explicar la seva història. Dolors Reig explica a Singulars que als EUA es fan estadístiques dels períodes de l’any en què hi ha més ruptures de parelles segons les actualitzacions de l’estat a Facebook. S’anomenen Peak Break-up Times (els moments de més ruptures) i els punts negres són l’spring break (les vacances de primavera) i dues setmanes abans de Nadal.A alguns els pot semblar sorprenent que es divulgui informació tan personal a Internet, però, tal com diu la guru del 2.0 Charlene Li, “hem creat una nova distància per l’afecte, una nova dimensió per les relacions humanes, perquè comunicar-se és més fàcil i barat.” Ara bé, Dolors Reig recomana “sentit comú i responsabilitat” a la Xarxa. Cal tenir molta cura de la nostra identitat digital a Internet, ja que pot ser crucial per exemple a l’hora de buscar feina: cada cop és més normal que als processos de selecció es facin cerques a Google i s’analitzi l’activitat a les xarxes socials del candidat. Fins i tot als EUA s’ha arribat a l’extrem d’exigir la contrasenya de Facebook a la persona entrevistada per veure de primera mà els seus gustos, creences o relacions.En tot cas, és obvi que Internet i les xarxes socials no són només un entreteniment, sinó que estan modificant substancialment la nostra forma de viure i veure el món, de relacionar-nos, i és molt probable que encara no siguem conscients de la magnitud del fenomen. Tal com diu Dolors Reig a l’entrevista, en la qual parla del gran canvi a la societat que suposen les noves tecnologies: “Tenim les respostes però no tenim les preguntes.”

 

Pots veure l’entrevista a Genís Roca del Canal 3/24 a: http://www.tv3.cat/videos/3975010/Genis-Roca-expert-en-internet-a-lEntrevista-del-324

Pots veure l’entrevista a Dolors Reig del programa Singulars del Canal 33 a: http://www.tv3.cat/videos/4020670/Dolors-Reig-Cap-a-una-intelligencia-collectiva

{cbrelatedarticle ids="9046"}

Dijous, 26 abril 2012
Conferència de Nicholas Christakis a TED sobre xarxes socials

Nicholas Christakis és professor de Sociologia a Harvard i des de fa més de 30 anys estudia les xarxes socials i els vincles que s'estableixen entre els individus. En aquesta conferència a les Technology, Entertainment and Design (TED) Talks explica les conclusions que ha extret fins ara d'aquest estudi.

 

(Per poder veure el vídeo subtítulat en castellà, has de fer clic en el símbol 'play' que apareix just sota de la pantalla de visualització)

 

Segons Christakis, tots els éssers humans estem integrats en un complex grup de connexions de xarxes. Ell ho anomena un “súper organisme:” un ens viu que té unes propietats i unes conductes que no es poden comprendre a través de l'estudi dels individus que el formen. És a dir, per entendre el funcionament de la societat, o d'una comunitat, no n'hi ha prou amb estudiar les persones que en formen part. Les relacions i els vincles que s'estableixen entre elles són fonamentals.Christakis explica com fenòmens com ara l'obesitat o la felicitat s'estenen a través de les xarxes socials. Per exemple, una persona que té un amic obès té un 57% més de probabilitats de ser obesa. Fins i tot les coses que li passen a un desconegut (un amic d'un amic d'un amic) poder afectar la persona, per contagi a través dels vincles. Comprendre el funcionament de les xarxes socials també pot ajudar a entendre fenòmens com el crim, la guerra, la caiguda de la borsa o el desenvolupament d'un producte al mercat.

També pots veure la intervenció de Christakis aquí: http://www.ted.com/talks/lang/eng/nicholas_christakis_the_hidden_influence_of_social_networks.html

{cbrelatedarticle ids="8756"}

Divendres, 03 Juny 2011
L'educació és anacrònica: Ken Robinson i Eduard Punset

Ken Robinson, guru del desenvolupament de la creativitat, i el científic i divulgador Eduard Punset van parlar sobre l’educació al programa Redes de TVE el 13 de març. Dues mirades brillants i poc convencionals reflexionant sobre la importància de conceptes com la creativitat o l’empatia i la seva incidència en l’educació i la societat.Segons Ken Robinson, l’educació és anacrònica, ja que es basa en el model industrial que hem deixat enrere ja fa temps. No s’ensenya a innovar ni a ser creatiu, i això és el que més es necessita en el nou panorama econòmic i social. Els joves arriben a l’edat adulta, al mercat laboral, sense motivacions ni eines per enfrontar-s’hi. Molts acaben els estudis sense saber quin és el seu talent o la seva vocació.Això és un senyal inequívoc del gran fracàs dels nostres sistemes educatius, que han quedat desfasats. Ken Robinson adverteix que la humanitat actualment ha d’enfrontar-se a reptes que no tenen precedents a la història. Però ho hem de fer, diu, perquè si no les conseqüències poden ser desastroses. I l’educació n’és un element fonamental.Pots veure el vídeo de l’entrevista en aquest enllaç:http://www.rtve.es/television/20110304/redes-sistema-educativo-anacronico/413516.shtml

{cbrelatedarticle ids="67,9346,9375"}

Dijous, 17 Març 2011

Subscriu-te gratuïtament als nostres butlletins

Rep notícies i idees en Recursos Humans.
Subscripció

Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una millor experiència de navegació pel nostre web.
Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització.