En aquest llibre, l'antropòleg James Suzman es planteja preguntes com: estem fets per treballar tant? Els nostres avantpassats també vivien per treballar o treballaven per viure? Per respondre-les, fa un recorregut històric des dels orígens de la vida a la Terra fins al moment actual. Suzman demostra que els nostres avantpassats mai van situar el treball en el centre de les seves existències i que no li dedicaven tant de temps.

Viatjar al passat ens pot ser molt útil per repensar el present. Més encara quan es tracta d'un aspecte tan fonamental en les nostres vides com és el treball, que pot convertir-se en l'activitat que ens manté ocupats més hores al dia. L'antropòleg James Suzman recorre a un enfocament multidisciplinari, amb l'antropologia social al capdavant, per revisar com s'ha transformat la relació humana amb la feina al llarg de la història i posar fi a alguns mites amb la voluntat de millorar-la. Ho fa en el llibre Trabajo: Una historia de cómo empleamos el tiempo (Debate, 2021), mitjançant el qual Suzman desterra la percepció que tenim de les societats de caçadors-recol·lectors. Defensa que podien portar una vida que en general era d'abundància i d'oci, i això és el que les va permetre evolucionar. Es val d'això per trencar amb una altra idea molt arrelada en els nostres temps i argumenta que no estem programats genèticament per treballar, almenys de la manera com acostumem a fer-ho.

Suzman, d'origen sud-africà i establert a Cambridge, arranca el llibre amb la preocupació creixent pels efectes que pot tenir l'automatització incessant de la feina, en especial entre aquells treballadors poc o gens qualificats. Aquest fet contrasta amb l'optimisme de molts pensadors i visionaris que, ja des dels inicis de la Revolució Industrial, van creure que l'automatització faria realitat la utopia econòmica. Qui va ser més efusiu en aquest sentit va ser l'economista més influent del segle XX, John Maynard Keynes, qui el 1930 va predir que, a principis del segle XXI, el creixement del capital, la millora de la productivitat i els avenços tecnològics haurien d'haver-nos dut a una "terra promesa" econòmica en la qual les necessitats bàsiques de tothom es veurien satisfetes fàcilment i on, en conseqüència, ningú treballaria més de 15 hores a la setmana.

Fa dècades que es van superar els llindars de creixement de la productivitat i del capital que Keynes va calcular que serien necessaris per aconseguir-ho, però la majoria seguim treballant tant com els avis i besavis, i els governs segueixen tan obsessionats amb el creixement econòmic i la creació de feina com en qualsevol altre moment de la història recent. És més, els fons de pensions públics i privats estan patint de valent per les obligacions compromeses amb una població cada cop més envellida, i s'espera que molts treballem gairebé una dècada més que fa mig segle, adverteix Suzman. Per això, advoca per reconèixer que la nostra relació amb el treball és molt més complexa del que la majoria d'economistes tradicionals han fet creure. Keynes pensava que assolir la terra promesa econòmica seria la fita més singular de la nostra espècie, perquè s'hauria aconseguit solucionar el gran problema de la humanitat, denominat el "problema econòmic" i, a vegades, el "problema de l'escassedat". Pressuposa que tenim un apetit insaciable i, com que no hi ha recursos suficients per satisfer els desitjos de tothom i tot escasseja, això és el que ens impulsa a treballar per començar a posar fi a la bretxa entre els nostres desitjos aparentment infinits i els mitjans limitats. 

Malgrat que a moltes persones que viuen en el món industrialitzat aquesta suposició sobre la naturalesa humana els pugui semblar òbvia i evident, a moltes altres, com els boiximans ju/'hoansis del Kalahari, a l'Àfrica meridional que en el segle XX encara vivien com a caçadors-recol·lectors, no els sembla real, ressalta Suzman, qui des de principis de la dècada del 1990 ha estat documentant la seva trobada, sovint traumàtica, amb una economia global que s'expandeix inexorablement. Quan Keynes va descriure per primer cop la seva utopia econòmica, l'opinió dominant en l'època era que a les societats primitives la vida era una batalla constant contra la fam. Ara bé, avui en dia sabem que els caçadors-recol·lectors com els ju/'hoansis normalment estaven ben alimentats, vivien més que la gent de la majoria de les societats agrícoles, rarament treballaven més de 15 hores a la setmana i dedicaven bona part del temps a descansar i a l'oci. També se sap que podien fer-ho perquè no emmagatzemaven menjar, no els preocupava acumular riquesa o guanyar estatus i treballaven gairebé exclusivament per satisfer les seves necessitats materials a curt termini.

Suzman relata que, des que la gent es va congregar a les ciutats, les seves ambicions han estat determinades per un tipus d'escassetat diferent de la qual conformen les ambicions dels agricultors de subsistència com els ju/'hoansis, una forma d'escassedat que s'articula en el llenguatge de l'aspiració, de l'enveja i del desig, en comptes del de la necessitat absoluta. I, per a la majoria, aquesta classe d'escassetat relativa és l'estímul per treballar moltes hores, ascendir en l'escala social i tenir les mateixes coses que els seus veïns i amics. Ara bé, l'antropòleg avisa que, sense un canvi fonamental en la manera que s'organitza l'economia, és probable que aquell procés que tant preocupa, l'automatització, exacerbi les desigualtats socials.

Som una espècie reticent als canvis profunds, fins i tot quan és evident que necessitem fer-los, considera l'autor del llibre, però assevera que, quan se'ns obliga a canviar, som molt versàtils. Avui dia veu poc probable que l'automatització sigui el catalitzador de canvis radicals; veu molt més probable que ho siguin el canvi climàtic, la ira causada per les desigualtats sistèmiques o bé que una pandèmia viral exposi l'obsolescència de les institucions econòmiques i la nostra cultura laboral. La clau per evolucionar en aquest nou context l'aporta Suzman quan li pregunten en algunes de les seves darreres intervencions públiques: treballar menys (i consumir menys) no només serà bo per a les nostres ànimes, sinó també per garantir la sostenibilitat del nostre hàbitat.

Jordi Bes Lozano
factorhuma.org

ISBN 978-84-17636-78-4
Llibre en castellà