Ningú no sap quina serà l'herència de la pandèmia a la feina, però sí que és molt probable que tot acabi sent diferent. Només cal veure com s'ha multiplicat el teletreball per prevenir nous contagis de la Covid-19 així que, entre moltes persones treballadores, ara sovintegen les preguntes sobre quin serà el futur i si la feina en remot ha vingut per quedar-se. Mitjançant el llibre El trabajo ya no es lo que era, Albert Cañigueral intenta aportar elements de reflexió i algunes respostes per ajudar a navegar entre totes aquestes incerteses que ha portat la pandèmia.

Cañigueral es va graduar com a enginyer multimèdia i va treballar en aquesta especialitat (primer a Televisió de Catalunya i després a la multinacional ADB Global), però el 2011 va cansar-se de romandre en el mateix sector tants anys, va fundar el blog Consumo Colaborativo i va iniciar la carrera com a consultor i divulgador independent en l'àmbit de les plataformes digitals. Va sortir així dels patrons del treball tradicional, un concepte que al llibre recorda que està veient-se minoritzat a passes de gegant. En aquest temps ha ajudat a construir la comunitat-xarxa Ouishare vinculada a l'economia col·laborativa (és el Connector Ouishare per a Espanya i a l'Amèrica Llatina) i també és autor del llibre Vivir mejor con menos. Descubre las ventajas de la nueva economía colaborativa (Conecta, 2014).

Cañigueral comença el llibre interpel·lant el lector, recordant-li que a tothom li han preguntat alguna vegada de petit sobre què es voldrà ser de gran. La resposta sol estar molt condicionada per allò que cadascú experimenta en el seu entorn més pròxim, però vivim en un entorn tan canviant que l'autor considera que preguntes com "Què vols ser de gran?", "Què has estudiat?" o "A què et dediques?" són cada vegada més difícils de respondre, més irrellevants i, fins i tot, "tenen un punt d'absurdes". Ho sosté davant de previsions com ara que s'estima que la meitat de les feines que hi haurà al 2030 no existeixen en el present. Però no cal anar tan enllà: alguns informes indiquen que, avui dia, ja només una de cada tres persones es dediquen a allò que han estudiat. Així que l'autor planteja que cal fer-se millors preguntes que posin sobre la taula els reptes del futur de la feina, de les persones treballadores, de les organitzacions i de la societat en general, ja que almenys fins ara ha seguit centrada i dissenyada al voltant de la feina tradicional.

Entre totes les preguntes a fer-se n'hi ha una de recurrent que es pot considerar com La Pregunta, i que Cañigueral formula així: "Com es pot, des dels plans personal i col·lectiu, garantir que els avenços tecnològics també generen avenços socials per a tothom?". Fa molt èmfasi en la idea que "anar a treballar" ja no és sinònim necessàriament d'anar al mateix lloc vuit hores al dia durant 20, 30 o 40 anys. Considera que la realitat de la feina és molt més dispar del que pinten els informes i estadístiques oficials, de manera que demana que la nova diversitat de relacions laborals sigui reconeguda, mesurada i acompanyada des dels àmbits social i legislatiu. "Necessitem noves narratives i normatives, que equiparin els drets i deures de les diverses formes de treball existents l'any 2000", subratlla. Amb una sola frase de Tom Malone, professor de la Sloan School of Management del MIT, n'hi ha prou per fer-se una idea d'aquesta necessitat: "El meu pare va tenir una sola feina tota la seva vida, jo tindré set feines diferents al llarg de la meva vida, els meus fills tindran set feines a la vegada". Cañigueral matisa que aquest nou paradigma no vol dir que hagi de desaparèixer el treball tradicional. "No es tracta de triar entre el que és tradicional 'O' el que és nou, es tracta de la coexistència entre el que és tradicional 'I' el que és nou", puntualitza.

En l'imaginari col·lectiu laboral seguim ancorats en la feina tradicional (per compte d'altri, amb contracte indefinit i a temps complet) com la forma majoritària i predominant d'ocupació, però a tot el món creix el nombre de treballadors amb relacions laborals no tradicionals, fins al punt que l'autor pronostica que tard o d'hora el que no és estàndard passarà a ser estàndard (es veu més accentuat encara entre els joves). Un fet no exempt de dificultats, ja que tota ocupació no estàndard sol estar associada a tenir dificultats d'accés a les proteccions socials. Per exemple, no va ser fins dos mesos després del confinament domiciliari per la Covid-19 que les treballadores de la llar van poder demanar el subsidi extraordinari per cessament de l'activitat. "Creus que aquestes persones tenen estalvis per sobreviure aquest temps sense cobrar?", planteja Cañigueral. En tot cas, l'autor del llibre sosté que moltes persones viuran els canvis en les maneres de treballar com a innecessaris i com a contraris a l'ordre natural de les coses. "No serà un camí còmode. Experimentarem por al canvi, a perdre el que coneixem", reflexiona, però sosté que caldrà superar-lo "per construir futurs desitjables amb una mirada col·lectiva".

És amb la voluntat de ser brúixola, llançant preguntes i plantejant propostes, que Cañigueral ha volgut escriure aquest llibre. Està pensat per fer-ne una lectura lineal, si bé cada capítol es pot llegir de manera individual sense necessitat d'haver llegit la resta d'apartats. Després de l'introductori, en el segon capítol repassa alguns dels mites i narratives més establerts al voltant de la feina: per què treballem i com ho fem? És la feina assalariada el millor invent de la humanitat? Els robots ens trauran la feina? Mira de trobar respostes oferint perspectiva històrica i proposa pensar en com combinar les competències tecnològiques i les humanes, però precisant que això no té per què voler dir necessàriament que un robot passarà a ser el nostre cap.

En el tercer capítol descriu que l'impacte més gran de la tecnologia en la feina del segle XXI és la fragmentació de les relacions laborals, amb tendències com l'externalització (mitjançant les subcontractacions) i que s'ha accelerat amb l'arribada de les plataformes digitals, les quals creu que tard o d'hora s'acabaran estenent a qualsevol sector i activitat. En aquest context, segons Cañigueral, s'han generat grans reptes (la carrera laboral es fa més difícil, es pot estar subjecte a un cap que és un algoritme...) però, alhora, moltes oportunitats (com ara les poques barreres d'entrada o la flexibilitat, resumida com "el que vulguis, quan vulguis i on vulguis", sent-ne la cara més visible ara com ara els riders que lliuren menjar a domicili). L'autor sosté que, de totes maneres, aquest model no té per què ser sinònim de feina precària. Ho argumenta amb les noves aplicacions de plataformes per trobar feines temporals (com MyWorkUp a Espanya) o bé les plataformes de freelance (començant per les globals Freelancer.com, Upwork i Fiverr, i també les exclusives per als treballadors més experts en un camp). Tota aquesta heterogeneïtat el duu a afirmar que "el treballador de plataforma no existeix", en el sentit que no n'hi ha un d'estàndard ni totes les plataformes són iguals. Dit d'una altra manera, que hi ha molt camp per recórrer més enllà de convertir-se en rider, que és només una de les expressions de les plataformes emergents.

Pel que fa al quart capítol, exposa com les persones treballadores, les organitzacions i molts altres elements del sistema laboral (pensions, educació, sindicats, reguladors, etc.) estan reaccionant davant d'aquests nous paradigmes laborals. En aquests àmbits tracta aspectes com la necessitat de no deixar mai d'aprendre i d'altres que poden xocar a qui ha estat acostumat bàsicament només al model tradicional, com ara el de les veus que pronostiquen que la jubilació acabarà sent als 80 anys. Cañigueral confessa que és pròxim a plantejaments com el de Heather E. McGowan, la qual proposa que, després d'uns anys inicials de formació, anirem saltant contínuament entre moments de feina, de formació i d'altres on estarem retirats de tota activitat, trencant així l'antic paradigma de vida amb tres etapes: educació, feina i jubilació. És indubtable plantejar-se en un context així què passarà amb les pensions. Al 2021 l'edat de jubilació a Espanya està fixada en els 66 anys.

En el cinquè i darrer capítol, el mateix autor confessa que l'arranca de manera mig pessimista, analitzant alguns dels errors que identifica en el sistema present i que, segons Cañigueral, obliguen a revisar els acords socials al voltant de la feina. Aquesta necessitat l'exemplifica amb algunes constatacions sorgides durant la pandèmia, com que els treballadors atípics i, per tant, aquells en expansió i que no encaixen en el model tradicional, són alhora els més desprotegits. Per compensar el seu pessimisme, tanca el capítol amb set utopies sobre el futur de la feina, vinculades a cultivar un nou llenguatge en paral·lel a l'evolució de les feines: acceptar la diversitat, assumir que el futur és col·lectiu, que cal que hi hagi bona feina i bones empreses, tenir drets garantits "per ser i no per fer", una tecnologia per a un món millor i una feina amb baixes emissions contaminants. També suggereix com seguir aprenent conjuntament sobre noves maneres de treballar i altres maneres de viure.

Jordi Bes
factorhuma.org

ISBN 978-84-16883-92-9
Llibre en castellà