Entrevistes a la nostra xarxa

Converses amb persones rellevants que d'una manera o altra formen part de la xarxa de la Fundació Factor Humà

Genís RocaGenís Roca, president de la consultora de negocis RocaSalvatella, va ser escollit l’any 2014 com un dels 25 espanyols més influents a Internet pel diari El Mundo. Tres anys després va ser considerat per la patronal d’empreses de tecnologia catalanes com a Referent Digital. És, sens dubte, una de les veus més conegudes i reconegudes en digitalització i Internet.

Tot i que fa quasi 30 anys que treballa en projectes d’Internet, Genís Roca (Girona, 1966) va estudiar Arqueologia, una formació que sembla molt allunyada de la seva especialitat. De totes maneres, només que rasquis una mica entens el fort vincle que tenen les dues disciplines. “L’Arqueologia observa com els humans utilitzen la tecnologia, que pot ser des d’una roda a un vaixell, per assolir els seus reptes i progressar”, explica.

Genís Roca tenia 20 anys quan la Informàtica es va desplegar. Aleshores se la va mirar atentament amb els ulls d’un arqueòleg, com una eina per progressar, i la va adoptar com l’eina per resoldre problemes. I així, fins a avui.

Roca va començar treballant al centre de càlcul de la Universitat Autònoma de Barcelona i va ajudar a posar en marxa la primera universitat per Internet, la UOC, fins que va decidir-se a crear la seva consultora. Ara, des del despatx de consultoria RocaSalvatella, ajuda les empreses a que sàpiguen aprofitar la tecnologia per repensar els seus negocis, a resoldre els seus problemes: “El que passa és que ja no parlo de tecnologia sinó de fets digitals, perquè et permet eixamplar-ho i parlar també de fets culturals”.

Com has viscut personalment aquesta etapa de confinament a la que ens ha portat la pandèmia de la Covid-19?

Crec que he tingut sort perquè els meus fills ja són autònoms i, malauradament, ja no tinc persones grans al meu càrrec. Feia molt de temps que no estava tant a casa i m’he trobat molt bé, treballant molt a gust i amb la sensació del meravellós que és tot. Per això, intentaré allargar al màxim les reunions per videotrucada i prolongar aquest estat de gràcia personal.

Com interpretes aquest episodi d’emergència sociosanitària mundial que estem vivint, des de les ulleres d’un arqueòleg i des del prisma d’un expert en digitalització de negocis?

La mirada de l’arqueòleg intenta veure com l’activitat humana ha quedat alterada, i aquesta activitat va des de les estructures socials, patrons o convencions a les estructures econòmiques. Sens dubte, aquesta crisi ha alterat l’activitat humana.

El qui es dedica al desenvolupament digital de les organitzacions el que observa és que es parla molt de la necessitat de canviar, d’adaptar els processos, de ser més àgil i vèncer resistències al canvi, però es demostra que l’únic i veritable motor de canvi a la humanitat és l’extrema necessitat. Per exemple, la gent ha implementat videoconferències quan ja no ha tingut cap altra alternativa.

La importància de digitalitzar les pimes ha estat una de les recomanacions més repetides els darrers anys per experts i pel món de l’Acadèmia. Ha fet, doncs, aquesta pandèmia més per implementar la digitalització al nostre teixit econòmic que tots els experts en tecnologia junts?

Segur. Et diria més, la paraula digitalització és confusa perquè a la majoria dels mortals els duu mentalment a un territori de tecnologia. Però el fet digital ja té més de cultural que de tecnològic. Molts dels processos de digitalització que necessitem i que hem vist aquests dies suposen zero estrès tecnològic; tot el problema era d’actitud i de necessitat.

Posaré un exemple, s’havia parlat molt que el comerç de proximitat havia de fer un esforç per competir davant de la pressió d’Amazon. Semblava que tots havien de muntar un web i fer-se instagrammers, però no era això. La digitalització és una altra cosa: és aprofitar les eines, els recursos que tens per oferir una atenció personalitzada i més àgil al teu client, amb tecnologia o sense. És a dir, que la carnisseria del teu barri agafi comandes per whatsapp o per telèfon i te les porti a casa en un parell d’hores és digitalització. No hi havia cap motiu per no fer-ho, però fins que no hi ha hagut una crisi d’aquestes dimensions no s’ha fet.

El teletreball és un altre exemple de com aquesta pandèmia global ha accelerat una tendència que avançava amb timidesa. Serà majoritària a partir d’ara aquesta manera de treballar? Quin pes consideres que assolirà a mesura que vagi normalitzant-se la situació?

Dependrà molt de la dimensió de les organitzacions. Com més grans siguin, més dificultats tindran per instaurar el teletreball massivament i acabaran tornant on eren abans de la pandèmia. En el cas de les organitzacions complexes, i de milers d’empleats, el teletreball deteriora les organitzacions perquè debilita els vincles, el sentiment de pertinença i desapareixen els mecanismes de coordinació no formal que aguanten viva la companyia. A les reunions per videotrucada no es poden donar copets a l’esquena quan tens al costat un company que no passa per un bon moment emocional.

En canvi a les petites i àgils si s’implantarà de manera generalitzada, perquè es trobaran les maneres de fer reunions personals.

A les organitzacions de mida mitjana regnarà un model híbrid, un parell de dies a l’oficina i la resta a casa. La pandèmia ha fet avançar en 15 o 20 anys la implantació d’aquest model.

Les reunions, més híbrides

Tot i que Genís Roca es dedica a ajudar les empreses en la seva transformació digital arreu del món, fins al passat més de març, havia fet servir les videoconferències en comptadíssimes ocasions. “Si proposaves aquest format es considerava com una manca de compromís”, reconeix. Així que per a l’expert en Internet, si alguna cosa hem d’agrair a aquest dramàtic episodi és que ha impulsat les reunions virtuals. Segons Genís, “a partir d’ara seran híbrides, amb persones juntes i altres per videoconferència”.

Creus que després d’aquesta crisi i amb aquests nous models de relacionar-se a la feina, les competències directives s’hauran de revisar?

Això ja venia de lluny, però aquesta crisi també ho accelera i universalitza. Si tens un equip que no està tot el dia a l’oficina, tot l’esquema clàssic de competències directives s’ha de redefinir. No hi ha competències directives sinó que totes les has de pensar amb la capa digital; és com si fos un extra-bonus a qualsevol competència.

Hi ha gent que és capaç d’agafar un equip i motivar-lo cap a un objectiu. Ara, a més, també cal pensar: i en digital com ho fem? com arregles una baralla per whatsapp?

Com?

Si ets una persona amb responsabilitat directiva a una organització has de dominar totes les eines. Necessitem persones amb empatia presencialment, per correu, per whatsapp i per videoconferència. La solució són plans de formació, per vèncer la por i les resistències

Com creus que haguéssim patit aquests moments de confinament i aturada de la Covid-19 sense Internet?

Molta activitat s’ha parat, però la que ha pogut continuar és perquè tenien Internet. Sense aquesta tecnologia hauríem perdut l'accés a drets bàsics, com el dret a l’educació o al treball. Una persona sense recursos ha de poder portar el seu fill a l’escola, la societat considera que és un dret universal i l’Estat s’hi compromet a garantir-lo. Ara s’ha demostrat que aquesta tecnologia hauria de ser un dret bàsic. No és normal que un dret bàsic estigui en el mercat subjecte a un preu. Hi ha hagut nens que en el confinament no s’han pogut escolaritzar i, en canvi, l’Estat no s’ha compromès a subministrar-los Internet. S’ha evidenciat una bretxa digital perquè hi ha gent que no pot accedir-hi, i no perquè no sàpiga fer servir les eines. Espero canvis.

Genís Roca

En les teves columnes d’opinió a diferents mitjans de comunicació has dit que ens enfrontem a una nova revolució, la digital, la de les noves maneres de generar i fer circular la informació. Són les dades el nou motor de l’economia i de la societat?

Si. La tendència actual són els serveis personalitzats, que fins ara només es podien produir de manera artesanal, venia el metge a casa teva o tenies un entrenador personal. Però la novetat és que amb aquesta tecnologia digital, la personalització es pot fer massivament.

Per poder fer-la massivament necessiten les dades, que són els paràmetres de la teva personalització. Llavors tothom té l’expectativa de ser atès d’una manera personalitzada; si no és així, resulta insatisfactori. D’altra banda, sense els paràmetres no es pot fer massivament perquè sinó no és sostenible.

Així que les organitzacions han de tenir dades i suport per a la presa de decisions. I això passa en tot i és una tendència desitjable, en la prestació de serveis de mercat però també en la prestació de serveis socials. El que no és desitjable és que les dades estiguin descontrolades, i el problema ve quan fas una atenció personalitzada d’algú a qui no li havies demanat les dades.

Però la majoria de les coses que fem en el nostre dia a dia deixa rastre digital, i hi ha cada cop més organitzacions que fan servir aquestes dades sense que nosaltres en siguem conscients. Quins riscos té aquest descontrol?

Aquests descontrol té riscos però jo interpreto que és producte de que estem a l’inici. És un període equiparable a quan es van començar a crear fàbriques. Llavors va haver-hi un descontrol gran quan no tenien la normativa laboral. Es va trigar 150 anys per desenvolupar-la.

Ara, quan massifiquem les dades, es produeixen problemes i és quan hem de generar un reglament. Caldran només 40 o 50 anys més que, malgrat que sembli molt, és un canvi molt ràpid. Penseu que s’han de modificar les convencions i el contracte social d’una societat complexa de 7.000 milions de persones.

Com una organització ha d’assegurar no quedar-se al marge de l’ús de dades per desenvolupar el seu negoci, sense incórrer en l’abús de la utilització de la informació de l’usuari?

Jo separo entre dada capturada i dada merescuda: la primera és filla de la tecnologia i la segona és de la comunicació. El problema que tenim ara és que algunes de les dades amb les que s’aspira a fer atenció personalitzada són dades que s’han obtingut sense acceptació de la persona. Tècnicament els advocats ho han resolt, i tot i que és legal no es dona de manera conscient.

Es tracta d’informació capturada que quan es fa servir per part de les organitzacions genera una pèrdua de confiança. Convindria tenir present que no has de fer servir cap dada que no s’hagi validat per una conversa. Sí, sí, ho he dit bé, a partir d’una conversa. Ara mateix l’obtenció de les dades a les organitzacions la lideren els enginyers i jo crec que ha de canviar i l’han de liderar els departaments d’Atenció al Client i el de Comunicació.

Pot ser que les generacions més joves no se sentin tan intimidades per l’ús que es fa de les seves dades capturades?

Crec que és un tòpic. Ells controlen més l’eina, saben administrar millor on donar les seves dades i són conscients quan ho fan. És habitual que tinguin diferents perfils a les diferents xarxes socials i en donen un o altre en funció de qui sigui el receptor.

En canvi, els grans estan lliurant totes les seves dades sense saber-les administrar, deixen rastre digital perquè no acaben d’entendre-ho. Tenen compte a Facebook amb el seu nom i dos cognoms i expliquen tots els detalls de la seva vida privada sense filtre. Els joves han abandonat massivament Facebook, són a les stories d’Instagram perquè el seu contingut desapareix en 24 hores.

Tu proposes la creació d’un comitè ètic independent que conegui la naturalesa de les dades i reguli a les organitzacions l’ús que se’n fa. Veus factible la creació d’aquests òrgans si no hi ha una normativa que ho obligui?

La idea dels comitès ètics la copio dels hospitals on, malgrat que hi ha una normativa de la qual ningú no en dubta, tenen un comitè ètic perquè hi ha casos on la llei no és suficientment clara. Precisament perquè no hi ha normativa, les marques que volen ser responsables en l’ús de les dades han de fer una gesticulació més per comunicar-li al seu públic que ho faran el millor possible. Em consta que el Festival Cruïlla n’està creant un.

La tecnologia deixa de ser, doncs, un element de diferenciació competitiva a les empreses. És llavors la confiança el nou avantatge competitiu per a les organitzacions?

La confiança serà l’avantatge competitiu perquè en un mercat madur amb competidors que estan molt igualats en preu i qualitat, les avantatges competitives basades en l’ètica són molt difícils d’emular. En canvi, les diferències basades en tecnologies són poc sostenibles perquè te les pot copiar la teva competència en qüestió de mesos.

En aquesta sèrie d’entrevistes sempre demanem una pregunta cega, una qüestió que plantejaré a la següent persona a qui entrevistarem, sense encara saber qui és. Així ho vam fer a l’anterior entrevistat, Àngel Castiñeira, professor i director de la Càtedra Lideratges i Governança d’ESADE. Ell ens va proposar el següent interrogant: Quins canvis organitzatius més rellevants creus que incorporaran les entitats (empresarials, socials o governamentals) com a conseqüència de la Covid-19?

El més evident és la flexibilitat en el treball. El presencialisme al que estàvem acostumats es diluirà.

Quina seria la teva pregunta cega per a la propera persona entrevistada?

Què fas ara, que abans de la Covid-19 no feies? Trobes que està millorant la teva relació amb les persones o amb el planeta?

Formes part del Consell Assessor de la Fundació Factor Humà des de fa anys. Què en destacaries d’aquesta Fundació?

La Fundació posa el focus en que les organitzacions situïn les persones al centre, i aquesta és la clau per qualsevol empresa i en qualsevol moment. En aquest episodi de pandèmia ens hem adonat que la gestió eficient ha passat per una gestió eficient dels equips. Aquí s’han vist pràctiques molt diferents entre les organitzacions que han construït sentiments de pertinença i de fidelitat o d’altres que n’han destruït.

Els anteriors entrevistats han valorat especialment la capacitat que té la Fundació de fer visibles les empreses que fan bé les coses. Per què creus que és important tenir referents en una societat digital com la nostra?

Ens trobem en un punt tant sofisticat que la majoria dels ciutadans som molt més sensibles a l’autenticitat. Abans de la crisi de la Covid-19 hi havia una dependència molt clara de voler associar-se a les marques eco o healthy amb valors verds, però la gent està molt atenta a les incongruències entre els missatges i el que realment fan les empreses.

La gent valora més l’honestedat i la Fundació fa molt bé en donar a conèixer i en assenyalar la bona pràctica. Crec que la Fundació està neta de sospita d’estar ajudant a millorar la reputació d’organitzacions que no la tenen. Aquest rol neutre, validador de noves pràctiques, és molt bo en un moment en el que tot és sospitós de ser publicitat. La Fundació no ha caigut en aquest parany.

 

Subscriu-te gratuïtament als nostres butlletins

Rep notícies i idees en Recursos Humans.
Subscripció

Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una millor experiència de navegació pel nostre web.
Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització.