Entrevistes a la nostra xarxa

Converses amb persones rellevants que d'una manera o altra formen part de la xarxa de la Fundació Factor Humà

Victòria Camps: “Els qui tenen més responsabilitat a les empreses han de ser més exemplars”Victòria Camps, doctora en Filosofía, catedràtica d’Ètica i Premi Nacional d’Assaig 2012, s’ha dedicat tota la vida a reflexionar sobre ètica. Durant més de 40 anys ha estat professora de Filosofia Moral a la UAB i ha deixat per escrit els seus pensaments sobre ètica però també sobre educació, feminisme, felicitat, bioètica o d’altres més polítics com el federalisme, en un extens compendi de llibres i molts més articles de recerca i de difusió.

Camps (Barcelona, 1941) está jubilada en la docència però encara és activa per difondre el valor de l’ètica. És des de finals del 2018 Consellera Permanent del Consell d’Estat. Ens rep a casa seva un dia de fort vent i de pluges abundants, el seu to de veu dolç, la calidesa en el tracte i els raonaments assossegats ajuden a oblidar el temporal que colpeja a fora.

P: Tot i que la teva trajectòria professional està més vinculada al món acadèmic també tens coneixement del món de l’empresa a través de, per exemple, la presidència en la Fundació Víctor Grifols, de la farmacèutica Grífols. Creus que l’ètica a les organitzacions empresarials és un element per guanyar competitivitat o, pel contrari, és un limitador?

R: El cert és que el meu perfil és més acadèmic i des que sóc Consellera d’Estat, ara també polític; però considero que l’Administració, en el fons, també és una empresa. Hi ha un discurs sobre l’ètica de l’empresa que pren el nom de Business Ethics que ha anat evolucionant i ho ha fet en el sentit que l’ètica ajuda a guanyar competitivitat a les organitzacions empresarials. L’ètica és converteix en una institució de l’empresa a través de l’anomenada Responsabilitat Social Corporativa (RSC) que s’estructura principalment a les firmes de grans dimensions. Arriba un moment però, que cal revisar-la perquè rep moltes crítiques. Sovint, s’ha convertit més en un tema de màrqueting que de consciència real de l’empresa. En el moment en el qual les companyies ho veuen com una obligació, haver de fer memòries de responsabilitat social té el risc de ser un element més per competir. Però, a més a més, que elaborin periòdicament la memòria d’RSC no vol dir que ho facin bé. Hi ha exemples d’empreses com Lehman Brothers que formalment complien, però després es va demostrar que només complien per omplir el document. No oblidem que va ser una de les firmes detonants de la darrera crisi financera.

P: Per tant, l’ètica i la Responsabilitat Social Corporativa tenen poc a veure?

R: El concepte d’RSC em sembla adequat, perquè indica molt bé on hauria d’estar la reflexió ètica. L’empresa ha de raonar de quina manera contribueix a un benestar més gran, però l’empresa no està fent aquest esforç. Considero que l’evolució de l’RSC ha tingut una decantació excessiva cap a temes de medi ambient, ecològics, més que no cap a altres qüestions com els salaris justos o la igualtat entre els treballadors que també és RSC. Malauradament, introduir l’ètica en una determinada activitat o professió té el perill que s’acabi pervertint, que acabi derivant a una mena de rutina en la que es perd l’actiu fonamental, aquesta responsabilitat de la qual parlem. Hi ha exemples clars com les grans distàncies en els sous entre els directius i els empleats. A excepció del món cooperatiu, no es controla. Per això, crec que falta aquesta reflexió interna.

P: De quina manera creus que es podria motivar perquè hi hagués més ètica dins de les organitzacions?

R: Insisteixo que l’empresa té una responsabilitat social i hauria d’anar elaborant-la tenint en compte els canvis socials que es donen. Si parlem d’ètica no és només un control extern, sinó que ha d’haver-hi una autoregulació interna de les corporacions. Per exemple, els mitjans de comunicació demanen autocontrol perquè treballen amb la llibertat d’expressió i aquesta és difícil regular-la des de fora, però en veritat, després no ho fan. Actuen d’una forma molt interessada, amb l’objectiu fonamental de polaritzar més a la societat perquè sembla que és el que els dona audiència i per tant, el concepte de responsabilitat social desapareix. No es troben amb l’obligació de respondre a aquest autocontrol. És una simple competició per tenir més mercat.

P: Si amb el control extern no funciona per aconseguir aquesta autoregulació, quin procés intern necessiten les empreses?

R: Ho penso moltes vegades arran de l’evolució que hi ha hagut en certes eines com els codis ètics de les organitzacions empresarials. Sembla que elaborar un codi ètic era la solució, però s’ha demostrat que no. Només és una declaració de principis. El codi ètic funciona si s’ha consensuat de manera participativa, si hi ha una veritable reflexió sobre el que caldria modificar a l’empresa, cóm es pot plasmar en el codi i si després hi ha seguiment. Aquest control, en part pot ser extern, però no pot ser només jurídic, perquè estem parlant d’ètica. Us posaré un exemple molt gràfic: en el cas de la bretxa salarial de gènere, està més que demostrat que existeix desigualtat per gènere en el nostre mercat laboral i no s’acaba de resoldre, tot i que ja hi ha una llei que diu que és il·legal i que la remuneració ha de ser equitativa. En realitat, les dones segueixen cobrant menys que els homes per la mateixa feina. Això per què passa si normativament està perseguit? Hi ha molts motius com és el fet que hi hagi més exigència per part dels homes a reclamar compensacions econòmiques que de les dones però, sobretot, perquè les empreses no compleixen el principi d’equitat. El que hi ha d’haver és un control de la transparència dels salaris a les organitzacions per tal d’autoregular-se i superar aquesta bretxa.

P: Com s’ha d'empènyer les empreses cap a aquesta transformació ètica?

R: És difícil, des del punt de vista de l’ètica, parlem de principis, de normes, però també parlem de virtuts. És a dir, que la persona ha d’anar adquirint una manera de ser coherent amb els principis que teòricament subscriu. Si subscriu el de l’equitat però aquesta persona no és equitativa, per exemple, a l’hora d’establir la remuneració vol dir que no ha adquirit la virtut adequada per ser equitatiu i així ocorre en tots els principis. Si no hi ha en la persona una disposició a actuar d’acord amb la norma i amb els principis ètics fonamentals, les normes poden ser perfectes però la realitat no es correspondrà a aquestes normes. Per tal que això canviï, hi ha un tema clau i és l’exemplaritat dels directius.

P: Passar de les paraules als fets.

R: Així és, Aristòtil en els tractats d’ètica deia que les virtuts no s’ensenyen des d’un punt de vista només teòric, sinó que s’ensenyen en la pràctica. I no només cal exigir una pràctica correcta, sobretot cal que aquells que tenen més responsabilitat siguin més exemplars. De la mateixa manera que ocorre a l’educació o a les famílies, es copia el que es veu fer als referents i a l’empresa ocorre el mateix.

P: Fins a quin punt les organitzacions empresarials tenen responsabilitat davant de qüestions concretes com l’equitat social o la sostenibilitat?

R: Jo crec que és una responsabilitat cívica. Tota persona pot fer-se un pla de vida individual i és legítim que el vulgui assolir “egoistament”. Però, alhora, és part d’una comunitat, rep una protecció que li assegura l’Estat i la seva obligació com a ciutadà és contribuir a que la societat funcioni millor. A més, sóc de l’opinió que quan més poder té la persona en el seu àmbit privat més responsabilitat social ha d’adquirir. No pot pensar només en el bé de l’organització sinó també en el bé de la societat.

P: Hi ha una sensació negativa que la tendència és més aviat la contrària, aquesta responsabilitat es perd amb el poder?

R: Malauradament, a mesura que s’assoleixen més beneficis i més poder, es tendeix a pensar que no hi ha cap mena d’obligació social. Una d’aquestes obligacions, per exemple, és complir amb el sistema tributari però, ara com ara, l’impost de societats és molt baix i paguem més impostos per la renda que no pas per les rendes del capital. Caldrà reflexionar-ho.

P: La responsabilitat de fer una societat millor està ben repartida?

R: Des del punt de vista ètic no és només l’Estat el que té l’obligació, hi ha també els ciutadans i les diferents organitzacions. El problema és que en l’Estat del Benestar ens hem acostumat a que les grans obligacions socials semblen només de l’Estat, però si no hi ha cooperació per part de les persones, el sistema no funciona. Esperar que hi hagi una norma externa que m’obligui i que em penalitzi si no compleixo no és actuar com un bon ciutadà. Cadascú, des de les seves possibilitats, té responsabilitats. En el tema de la sostenibilitat, les empreses elèctriques han de canviar però també la ciutadania pot tenir una manera més austera de consumir. Tothom ha de posar de la seva part.

P: Després de la crisi, el consumidor ha anat agafant una major consciència de la importància de consumir productes i serveis d’organitzacions empresarials que són més responsables socialment i mediambiental. Però, poder identificar-les costa. A qui beneficia la poca transparència?

R: El deure de transparència és fonamental. Es parla de transparència sobretot en l’àmbit polític, perquè és veritat que una decisió política si no es pot fer pública és sospitosa, però també les corporacions privades tenen l’obligació de ser transparents, internament i també externament. Hi ha una bona notícia i és que els portals de transparència estan començant a instaurar-se a les grans corporacions; una altra cosa és si fan visible només allò que interessa per donar una bona imatge i aquí es dona una perversió.

P: Qui creus que ha d’evitar la perversió del sistema?

R: El consumidor podria exigir més del que exigeix, i ho pot fer consumint allò que li sembla que s’ha produït de la manera més ètica. Però, de nou, ens trobem amb el problema de que la manera d’explicar-ho al ciutadà no és la més adequada. En el cas de productes alimentaris transgènics, per exemple, què ha de saber el consumidor? Saber si l’aliment que ha adquirit és o no transgènic o saber si pel fet de ser-ho pot fer-li mal? Són dues maneres de ser transparent amb informació i efectes molt diferents.

P: Una de les teves darreres obres és La búsqueda de la felicidad. Quan creus que la trobaríem dins de les organitzacions empresarials? Un cop ens sentim ben remunerats?

R: La idea de la cerca de la felicitat jo la vaig agafar de la Declaració d’Independència dels EUA, que diu que tothom té uns drets fonamentals que són la vida, la llibertat i la cerca de la felicitat. L’Estat ha de garantir les condicions perquè les persones puguin buscar-la. No es tracta de garantir la felicitat, perquè és impossible, però si donar les condicions per poder buscar-la. De la mateixa manera, les empreses han de procurar que les persones que en formen part tinguin les condicions per poder buscar-la. Aquesta mateixa pregunta se l’haurien de fer totes les organitzacions. Estic segura que aquesta reflexió i plantejada d’aquesta manera, la majoria de les organitzacions no la tenen present.

La superficialitat de les oficines diàfanes

Durant els darrers anys en el món de l’educació s’ha assumit la importància de les emocions per aprendre i, en gran mesura, els diferents estaments educatius estan orientant-se cap a una formació que emocioni. Victòria Camps creu que les empreses encara no s’han sumat a aquesta transformació des del fonament. Sí que ho han fet amb la transformació dels espais de treball, ara més oberts i més amables perquè els empleats se sentin més acollits a les empreses. Però Camps creu que si no hi ha un salari just, la resta són superficialitats. “Considero que es cuiden més les oficines que l’equitat en la retribució, quan aquest és l’eix fonamental de l’ètica però, tanmateix, és el que més costa d’introduir en el món públic i privat”. Per a la filòsofa el més important és que cada persona se senti ben retribuïda i reconeguda. “Una de les emocions fonamentals és que tothom pugui tenir les condicions necessàries per poder aspirar a un pla de vida i, a més, tenir l’esperança que el pot assolir”.

P: Vas començar a vincular-te a la Fundació Factor Humà a partir de l’elaboració del Manifest Factor Humà. Quina valoració en fas d’aquest document?

R: Doncs he de reconèixer que tenia les meves reserves perquè els manifestos tenen el risc de convertir-se en una declaració formal que després s’oblidi fàcilment, com passa sovint amb els codis ètics de les empreses. Però, el cert és que el Manifest de la Fundació Factor Humà està molt pensat, es va fer d’una manera col·lectiva per tal que tothom se sentís responsable del seu acompliment. I va més enllà perquè la dinàmica que té la Fundació amb totes les empreses que han subscrit el Manifest és que elles mateixes s’acabin autoregulant, que acabin fent un esforç de seguiment a través d’eines com el Baròmetre del Factor Humà. Crec que és la manera adequada de treballar-ho; és fer còmplices a tothom d’una declaració de principis. Des de la Fundació s’ha treballat sobretot amb els Departaments de Recursos Humans de les empreses, però també transmeten als directius la importància d’assumir des de tots els angles la Responsabilitat Social i l’adhesió real al Manifest.

P: Quins creus que són els punts forts de la Fundació?

R: És molt dinàmica, en el sentit que ella mateixa té a part del Patronat, un Consell Assessor i uns grups de treball que desenvolupen el compliment i la manera d’aplicar el Manifest. He format part del seu Consell Assessor i del Jurat dels Premis Factor Humà i m’agrada molt perquè procuren fer una reflexió continua sobre el que estan fent i corregir allò que sembla que no va al nucli.

P: Com a membre del Jurat dels Premis de la Fundació Factor Humà, quina importància té donar visibilitat a les empreses que fan bé la seva feina?

R: En un món on la informació que rebem sempre és tan negativa, en el que sembla que el que no funciona és l’objecte d’informació als mitjans de comunicació, posar el focus en qüestions positives és absolutament necessari. Insisteixo que la millor manera d’ensenyar ètica i de corregir la falta d’ètica és a través de l'exemple. Si aquest no arriba perquè no el coneix ningú, doncs no es propaga l’ètica.

P: En aquesta sèrie d’entrevistes sempre demanem una pregunta cega, una qüestió que plantejaré a la següent persona a qui entrevistarem. Així ho vam fer amb Josean Lavado, fundador de Bidea, una de les primeres consultories per implementar criteris de sostenibilitat a les organitzacions empresarials. Ens va proposar: Quines coses canviaries al teu entorn perquè sigui més ètic, més humà i més sostenible?

R: El fet de parlar de per què pensem que l’ètica falla és la primera acció necessària. Es basa en la crítica del que no està funcionant com caldria. Des de la docència, a través de conferències, escrits o llibres he volgut posar el focus en allò que no s’està fent bé i què s’hauria de fer d’una altra manera perquè el món funcionés millor. Al cap i a la fi, l’objectiu de l’ètica és que la vida sigui millor per a tothom. Es molt difícil imaginar una empresa o una societat perfecta, però no és tan difícil detectar què és el que no està funcionant i com hauria de funcionar. Considero que aquesta és l’acció que hauria de fer tothom des del lloc on es troba.

P: Per acabar la nostra conversa, quina pregunta cega faries al proper entrevistat o entrevistada?

R: Penses que la falta d’ètica és culpa del sistema capitalista o és culpa de que les persones no acabem de tenir consciència cívica?

Subscriu-te gratuïtament als nostres butlletins

Rep notícies i idees en Recursos Humans.
Subscripció

Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una millor experiència de navegació pel nostre web.
Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització.