Entrevistes a la nostra xarxa

Converses amb persones rellevants que d'una manera o altra formen part de la xarxa de la Fundació Factor Humà

Imma AmatImma Amat, presidenta del Consell d’Administració d’Amat Immobiliaris, em rep amb un somriure i és honesta des del principi: no recorda perquè havíem quedat. Tanmateix, es concentra de pressa i s’endinsa en l’entrevista. Em parla de gestió de persones i del sector immobiliari, però també d’ella, com a empresària, com a dona, com a filla, com a mare, com a àvia, com a companya.

Amat Immobiliaris és una empresa que destaca per la seva innovació, que sembla ser a l’ADN de la família que la gestiona: ja fa uns quants anys, 47, Imma Amat (Sant Just Desvern, 1950) es va casar pel civil i té més projecció pública que el seu marit.

Pregunta: Em consta que has trepitjat algunes muntanyes altes arreu del món i que gaudeixes, tant com pots, dels Pirineus. Què és el que més t’agrada de fer muntanyisme?

Resposta: M’agrada arribar a dalt i veure el món als meus peus. També la solitud, que no trobes, per exemple, a la platja. El silenci em permet pensar amb tranquil·litat. Les millors idees per a l’empresa sempre les he tingut caminant. En realitat, de la muntanya m’agrada tot. Fins i tot, repetir rutes. Quan tornes als llocs veus l’evolució, com canvien.

P: També ets addicta a la lectura. Quin llibre recomanaries a la nostra xarxa?

R: Aquest estiu n’he llegit uns quants: El meu germà a les alforges d’en Paco Jiménez, un amic meu que explica l'experiència de tenir un germà amb esquizofrènia. Hi ha un altre que m’ha agradat molt, Otra vida por vivir, de Theodor Kallifatides. I el de l’exdirector d’El Mundo David Jiménez, El director. Demostra que tot allò que penses que passa a les redaccions dels diaris, passa de veritat. L’he trobat interessant. N’hi ha més, com Digues un desig, de Jordi Cabré, o Les petites virtuts, de Natalia Ginzburg. L’acabo de rellegir. Són reflexions sobre la vida quotidiana. Ara he començat unes memòries de Joan B. Culla, La història viscuda, sobre la vida política i amb una part interessant per a mi de quan jo era jove, als anys 70 i 80. Ah, i estic amb un altre: El dolor, de Marguerite Duras.

P: El 2018, la teva germana i tu vàreu traspassar la direcció d’Amat Immobiliaris a Guifré Homedes, fill teu, tercera generació de l’empresa familiar. Per què vàreu prendre aquesta decisió?

R: El moment hauria d’haver estat abans, però no va poder ser. El 2005, les coses anaven molt bé i la meva germana i jo, que n’érem les directores, dèiem que potser era l’hora de dedicar-nos a nosaltres i a les nostres famílies. Portàvem treballant tota la vida i els nostres amics s’estaven jubilant. Però llavors va venir la crisi i ens ho vam repensar. No era el moment de fer un canvi rotund, però sí de definir qui seria el successor, perquè s’incorporés com més aviat millor. Incorporar-se a una empresa durant una crisi dóna moltes més eines que incorporar-se en temps de bonança. T’has d’arromangar, aprendre moltes coses, tant des del punt de vista emocional com del dels clients i de l’organització. Ens va semblar que era el moment adequat perquè el futur director es formés a poc a poc. I al final, has de posar una data, has de dir fins aquí.

Aquests anys de transició ens han servit per a dues coses: per preparar el Guifré i per preparar-nos nosaltres. La crisi va fer que la transició fos més llarga, més fàcil. Hem pogut implicar-nos en cercles i xarxes de la societat civil als quals abans havíem hagut de renunciar per manca de temps.

P: Quin és el teu rol ara, com a presidenta del Consell d’Administració?

R: Faig funcions de representació, de relació amb clients i ajudo al director general quan em demana consell. Definitivament és una altra fase. Però encara m’encarrego també d’algunes tasques d’urbanisme. Com que en aquest país dura tot tants anys, hi ha plans d’urbanisme que fa 10 anys que estan en marxa. No puc passar tot aquest coneixement a ningú de cop.

P: Vàreu ser la primera empresa immobiliària en obtenir la certificació ISO 9.001 i en digitalitzar l’administració de finques. Avui dia se us segueix reconeixent per aspectes com la conciliació o la prevenció dels desnonaments. Amb què seguiu marcant la diferència?

R: Nosaltres ens hem volgut mantenir fidels tota la vida a una sèrie de principis. Per exemple, fer les coses d’una manera ètica. Sempre hem intentat ser molt pacients i ser coherents entre el que hem pensat i el que hem fet. Malgrat que això de vegades comporta renunciar a coses. No ens ha costat mai gaire. Venim del món de l’esquerra dels anys 70, des del 68 hem militat a partits d’esquerra i això marca. Com qui és molt catòlic: marca uns límits, una manera de ser. Això és innovació? Per a nosaltres ho és, en un sector com el nostre.

També hem estat pioners en temes tecnològics. Per exemple, com dius, vam ser els primers a digitalitzar l’administració de finques. Sempre hem cuidat aquest vessant. Fa uns anys que vam comprar l’empresa informàtica TAAF. En som els principals accionistes. Vam pensar que en el nostre sector era essencial i que si n’érem els propietaris, tindríem al nostre abast tots els avenços i eines que necessitàvem. Per això diria que pel que fa als programes informàtics els portem un any d’avantatge a altres empreses. Això ens allibera de tasques repetitives i podem dedicar temps a allò que per a nosaltres té més valor: el contacte amb el client. Mai no m’hauria imaginat com evolucionaria tot! Però s’ha de trobar l’equilibri entre la tecnologia i la part més emocional, la del vincle amb una persona.

"No podem tenir un país de freelancers"

"Em crida molt l’atenció el món de les startups. S’hi ha d’invertir molts diners i la majoria no guanya ni un euro. No sé com aguanten. Aquí cada mes has de mirar els comptes, perquè cal pagar moltes nòmines. Tampoc no entenc els freelancers. Tothom diu que són els nous models a seguir, però si és així, els hem de repensar! No podem tenir un país de freelancers. No es pot sostenir. A tot arreu veus empreses amb falsos autònoms. El sector immobiliari n’és ple. És l’esclavitud dels treballadors i l’Administració no fa cas. No pot ser. Nosaltres tenim mes de 80 treballadores i treballadors. No només has de pagar les nòmines i la Seguretat Social: cal assumir les baixes, les paternitats, els acomiadaments... Perjudica els treballadors i per als que complim és una competència deslleial. Ningú hi posa solució. Fa temps vaig parlar amb Comissions Obreres i amb UGT. Tothom hi estava d’acord, però ningú no ha fet res de moment".

P: Han escrit molt sobre vosaltres. Què no us han demanat mai?

R: He concedit moltes entrevistes pel fet diferencial de tenir una empresa de dones. Ara bé, crec que hem de mirar el tema de la dona en un sentit més ampli. Sempre el reduïm a tenir fills. Què passa amb les dones grans que han de fer-se càrrec dels seus pares? Nosaltres tenim moltes dones grans, valen un imperi! Se’n parla molt poc i és molt important i molt dur. Perquè elles, com les joves, volen ser independents, però també tenen els pares i han de tenir-ne cura. És un moment en què professionalment potser estàs al cent per cent, però no tens la mateixa energia que quan en tenies 30 i cuidaves els teus fills, perquè en tens més de seixanta. Aquestes dones fan un gran esforç i crec que tenen molt poc reconeixement social, mediàtic i a les empreses.

P: L’any passat vaig entrevistar Núria Basi, presidenta del Grup Basi. Em va agradar molt una frase que va dir: “La cultura d’una empresa familiar és equiparable a l’estil de vida de la família”. De fet, la vaig destacar al titular de la notícia. Hi estàs d’acord?

R: Sí, és veritat. Les generacions ho van aprenent a casa, perquè se’n parla a tota hora. Des de ben petites, la Joana i jo acompanyàvem la mare a cobrar lloguers, a la Cambra i allà on anés. Això et va quedant. Jo mateixa, per exemple, aquest estiu m’emportava els meus néts a fer visites i, és clar, com que són curiosos, van absorbint.

P: La teva germana i tu us vàreu incorporar a l’empresa als anys 60. Vàreu escollir el vostre camí?

R: Als anys 60 encara anàvem a l’escola, però el 1964, amb 14 anys, jo ja feia rebuts de lloguer. La Joana era més jove i va començar una mica més tard. Vivíem a Sant Just Desvern i quan sortíem de l’escola, abans d’anar a jugar a la plaça, fèiem una estona de rebuts.

I responent a la teva pregunta, no, jo no vaig escollir el meu camí. Jo hauria estudiat Història però, des de ben petita, la meva mare insistia que havia d’estudiar Dret. “És el que es necessita”, em deia. No vaig tenir elecció. Considero, però, que vaig tenir sort d’entrar a la Facultat de Dret a l’octubre del 67 i de viure el maig del 68. A Barcelona es va viure molt intensament. També vaig ser en totes les lluites antifranquistes. Van ser anys d’unes experiències extraordinàries.

P: Tot i que no vas poder escollir el teu camí, tens la sensació que vas trobar el teu lloc?

R: Com tots els joves, vaig passar una època rebel. La meva mare era una dona molt llesta, molt intel·ligent. Quan estava a punt d’acabar la carrera de Dret, em va dir: “T’he buscat feina, és bo que aprenguis a ser manada”. M’ho vaig prendre fatal, però vaig ser obedient i vaig anar-hi, a treballar amb un advocat. Era dur. Em va anar bé, eh! Vaig estar amb ell dos anys i els caps de setmana i a les nits ajudava a casa. T’espaviles, veus un altre tipus de relacions. En aquell moment vaig pensar que si fins i tot havia acceptat treballar amb l’advocat, no anava a pensar-m’ho més i em dedicaria a l’empresa. Tenia clar que havia de fer que allò m’agradés, perquè si no seria una desgraciada. Ho he aconseguit, he gaudit molt.

P: Què és el que més t’ha agradat?

R: La part financera m’agrada poc, però he tingut la sort que a la Joana, la meva germana, li agrada molt més. Jo gaudeixo amb les tasques comercials, la relació amb clients i la innovació. He d’agrair que el meu home m’ha donat molt bones idees. Quan teníem 40 anys, em va proposar estudiar Direcció perquè veia que l’empresa estava creixent i jo havia aprofundit poc en la gestió. Em guiava per la intuïció i pel sentit comú. Hi vam anar els dos! Era un curs de PDG, un Programa de Direcció General. Ens ho vam passar tan bé… El fèiem els caps de setmana, la meva mare cuidava dels nens. Allò em va canviar la vida, em va donar una visió nova. També em vaig adonar de la importància de la formació. Teníem polítiques de Recursos Humans, però no se m’havia acudit mai estructurar-les. Vam començar a fer plans d’acollida i altres coses que ningú més feia al nostre sector.

En un altre moment, també va ser el meu home qui em va parlar de les certificacions ISO. Ell treballava al món industrial amb empreses d’Alemanya i de Suïssa i m’explicava que allà hi existia una cosa que es deia ISO, per a treballar per processos, i que això ens diferenciaria. Jo era reticent, pensava que seria impossible, però ho vam acabar posant en marxa i des de llavors ho tenim tot molt ben estructurat.

P: I seguiu.

R: Sí. També vam innovar amb les bases de dades. Fixa’t: nosaltres érem dues noies de poble que assitien a reunions de col·legis professionals on la immensa majoria eren homes. Érem joves i tímides i no ens feien ni cas. Però ens adonàvem que deien moltes bestieses i tot ho feien a ull. Vam pensar que els faltava una cosa: dades. Vam començar a fer bases de dades de tot. De preus, de clients...

Les crisis sempre ens han anat molt bé perquè n’hem après. No et deixen dormir, però sempre esperonen la curiositat. Quan tot va bé, et deixes portar, però les crisis et permeten reflexionar. A la crisi dels 90, vaig llegir a La Vanguardia que una empresa holandesa venia bases de dades. Ara això està prohibit, però en aquella època, no. Vaig pensar que podríem comprar bases de dades del Baix Llobregat per vendre unes cases molt maques que teníem. Eren cares i vaig discutir amb la meva germana. Em vaig sortir amb la meva, però va ser un fracàs estrepitós. Ningú ens va comprar res, però vaig pensar que podríem fer-les nosaltres mateixes! I ens hi vam posar. Primer, a mà. Els Excels van arribar després. De vegades fracassem perquè ens avancem massa. Sempre hem estat inquiets.

P: Suposo que la vostra mare us va donar molts consells. T’agradaria compartir algun amb la nostra audiència?

R: Ella sempre deia: “Cuideu als clients, que són la matèria primera de la nostra empresa”. Hi estava obsessionada. Amb 80 anys encara portava cinc o sis clients. Ens va deixar la direcció però ella es va quedar una cartera de clients important.

P: Vàreu guanyar el Premi Factor Humà Mercè Sala l’any 2015, en la seva setena edició. Què recordes d’aquell dia?

R: Va ser tan emocionant… Quan ens ho van comunicar, ens vam sorprendre moltíssim, perquè és clar, tu no et presentes, t’escullen! Hi havia tanta gent a l’Auditori del CaixaForum… Em va saber greu que la meva mare ja no pogués venir, ja estava malalta.

P: Des de llavors, estàs vinculada a la Fundació Factor Humà. De fet, ara ets membre del Jurat dels Premis Factor Humà. Quina part del procés de selecció gaudeixes més?

R: A mi m’encanta llegir les propostes dels finalistes. La dificultat és escollir a qui li donarem el guardó, perquè hi ha una infinitat d’organitzacions que fan una tasca meravellosa. N’aprenc molt.

P: Sempre demano als entrevistats una pregunta cega, una pregunta per a la següent persona a qui entrevistaré, que encara no se sap qui serà. L’anterior entrevistada, Carme Jordà, directora de Recursos Humans de Sanofi Iberia, t’envia aquesta: “M'agradaria preguntar-li sobre l'experiència del consumidor, això que en diuen customer journey. Aplicat a la gestió de persones, vindria a ser l'experiència de l'empleat”. Quin significat té per a tu aquest concepte?

R: Per a nosaltres l’empleat ha de tenir molt bona experiència a l’empresa, perquè és el lloc on més hores passa del dia. Aquí hi ha una part de la feina que és molt dura, perquè un comercial immobiliari ha de pentinar el carrer, però quan es tanca una operació, arriba la recompensa. Tothom està content, és molt gratificant. En canvi, la gestió de comunitats de propietaris és una feina molt desagraïda. Mai et feliciten per res, tot són bregues. Has de cuidar l’empleat en funció de la seva situació dintre de l’empresa. Està bé que hi hagi unes normes per a tothom, però algunes persones necessiten una atenció especial en funció del seu rol.

Per evitar que les persones que gestionen comunitats es cremin, els canviem de lloc de treball de tant en tant. També hi ha gent que fa feines solitàries, però s’ha de tenir en compte què necessita cadascú. En l’àmbit més privat, per exemple, nosaltres hem tingut i tenim gent amb malalties. Has de respectar com ho viu cadascú. Potser a les empreses grans els costa més personalitzar aquests aspectes, però també tenen més recursos, no? Nosaltres podem permetre’ns personalitzar aquest tipus d’atencions.

P: Quina pregunta t’agradaria fer-li a la següent persona que passi per aquesta secció?

R: Té mecanismes la funció de Recursos Humans per simplificar la teranyina burocràtica de l’Administració, en benefici del ciutadà? És un tema que m’obsessiona. Alguns procediments estan mancats de sentit comú: hi ha una teranyina que no deixa avançar. El que passa és que a l’Administració ningú no té capacitat de prendre decisions.

P: I a tu, quina pregunta t’hauria agradat respondre?

R: Hi ha una pregunta que no em fa ningú: Com porta la teva parella el fet que tu tinguis més reconeixement públic? És clau i requereix un esforç per les dues parts.

P: Com ho viu, el teu company?

R: Ho hem parlat molt, des del principi. És tan important tenir algú que t’acompanyi en aquest camí i que accepti que la seva dona guanyi més que ell… Els homes porten un bagatge cultural molt fort. No estaven acostumats que la dona treballés i guanyés més que ells. Si tu ets una persona ambiciosa professionalment, la teva parella ho ha de comprendre, respectar i també esperonar. Perquè si hi posa traves, no arribaràs enlloc. Avui dia, la situació per a les joves és diferent. El bagatge encara hi és, però ja no pesa tant i no fan tant de cas al sentiment de culpa, que també és cultural. Jo vaig tenir molta sort, perquè el meu home venia d’una família republicana i molt laica. Portava una motxilla més petita que la meva. Jo em vaig casar pel jutjat i això en el seu moment va fer que ma mare perdés clients! Quan trenques motlles, arrisques. És essencial estar alineats. Crec que és el més difícil de les parelles.

 

Subscriu-te gratuïtament als nostres butlletins

Rep notícies i idees en Recursos Humans.
Subscripció

Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una millor experiència de navegació pel nostre web.
Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització.