Entrevistes a la nostra xarxa

Converses amb persones rellevants que d'una manera o altra formen part de la xarxa de la Fundació Factor Humà

Núria BasiNúria Basi forma part de la tercera generació d’una empresa familiar nascuda als baixos de la casa de la seva àvia. Va estudiar Biologia i, entre altres ocupacions, va ser investigadora als Estats Units. Vint anys al sector científic, gairebé el mateix temps que al Grup BASI. Ara n’és la presidenta. L’entrevisto a una showroom d’algunes de les marques que distribueixen. “Fa olor de botiga”, li dic. “És la pell de les sabates”, puntualitza.

La història d’aquesta companyia tèxtil presidida per Núria Basi (Barcelona, 1953), és plena de punts d’inflexió, el més recent dels quals va tenir lloc al gener: la pèrdua de la distribució de Lacoste a Espanya, insígnia del Grup.

Pregunta: Quina és la primera pregunta que t’agradaria respondre?
Resposta: No ho sé. Et diré, però, la pregunta que més vegades m’han fet: “Com una biòloga ha acabat en el món empresarial?” Sempre responc que gràcies a la meva experiència com investigadora, he après moltíssim a l’hora d’abordar els problemes, fent anàlisis amb rigor.

P: Aplicant el mètode científic.
R: Sí, mai no ho hauria pensat! He tingut la sort de gaudir de dues vides professionals: vint anys al món científic i uns altres vint a l’empresa familiar.

P: Recordes el moment exacte en què vas decidir incorporar-te al Grup BASI?
R: Perfectament. Va ser arran d'una conversa amb les meves dues germanes. Em van dir que fes el que volgués, però que elles pensaven que jo era la persona més indicada per ocupar-me de l’empresa el dia que el meu pare no hi fos. Em van fer reflexionar. Havia gaudit estudiant el que jo havia escollit i havia fet una carrera professional, en part, gràcies a aquesta empresa. Llavors, si m’ho demanaven, com a mínim, ho havia de provar. “Si no surt bé, sempre podré tornar a exercir la meva professió”, vaig pensar.

En aquell moment, exercia de consultora per a algunes empreses, però no estava lligada a cap. Va coincidir amb la jubilació d’un sotsdirector de BASI que, alhora, va fer que el meu pare comencés a adonar-se que ja era gran. Va preguntar si algú de la família volia entrar a ocupar el lloc d’aquest sotsdirector. En una reunió familiar, tots van mirar cap a mi. Després, en la conversa amb les meves germanes, em vaig acabar de decidir.

P: Com va ser l’arribada a BASI?
R: Vaig entrar dos anys abans que el sotsdirector en qüestió es jubilés. L’aterratge va ser tranquil. Em vaig sentir còmoda des del principi. Saps què em va sorprendre més? Que sabia molt més d’aquesta empresa del que m’imaginava. De petita, cada any, el meu pare ens portava a la fàbrica el primer dia de vacances. Coneixia tothom. He embossat jerseis, he posat etiquetes, he treballat amb màquines... Fins i tot havia assistit a alguns consells d’administració! Era una pràctica habitual amb els fills dels membres d’aquest consell. Va ser extremadament útil. Vèiem com parlaven i com analitzaven els comptes. Entenia, per exemple, que no tots els diners que es guanyaven entraven al banc, que una part corresponia a les existències.

P: Havies respirat l’empresa des de petita.
R: Exacte. Quan arribes a una empresa, el passat t’és aliè. Aquí, en canvi, jo havia viscut tota la història, els canvis i coneixia el més difícil d’aprendre en una organització nova: la cultura. En una empresa familiar, la cultura és equiparable a l’estil de vida de la família. A més, comptava amb un equip professional excepcional que em va ajudar a entendre els aspectes que jo desconeixia, que també n’hi havia.

P: La història del Grup BASI ha tingut etapes molt diferents. Quins han estat els principals reptes als quals heu hagut de fer front?
R: L’ERO de 2014 ha estat un dels moments més difícils. És un tema molt delicat i jo mai havia gestionat cap procés com aquest. Fixa’t que l’empresa va néixer als anys 40. Hi havia algunes parelles i membres de generacions diferents d’una mateixa família. Vam tenir molt en compte aquestes circumstàncies; vam procurar que no afectés dues persones d’un mateix nucli familiar o a persones malaltes, sempre que elles no s’hi volguessin acollir per algun motiu. També hi hagué persones que s’acolliren a l’ERO de forma voluntària. Vaig tractar d’explicar-ho tot i d’argumentar-ho bé. El meu pare sempre em deia: “Carrega’t de raons”. És una de les meves màximes! Hi hagué treballadors que em van dir que havíem trigat massa a executar-lo, perquè eren conscients de la davallada de la facturació, però jo sempre em preguntava: “I si això remunta l’any que ve?”

P: Més recentment, la reestructuració de Lacoste us ha obligat, alhora, a reestructurar el vostre grup. En quin punt us trobeu?
R: Et faré un resum ràpid: la meva àvia va fundar l’empresa als anys 40 i després van entrar el meu pare i el meu oncle. Després, a poc a poc, altres membres de la família ens hi hem implicat. Una germana meva i jo, les que més. L’any 1962, amb el meu pare al capdavant, ens vam fer càrrec de la producció i distribució de Lacoste a Espanya.

Fins fa poc, teníem Lacoste, Armand Basi (una marca pròpia) i una altra empresa, que vam crear fa uns quatre anys, per distribuir altres marques, estrangeres. Ara mateix tenim aquí Nautica, Cole Haan i No Name.

Al gener d’aquest any, Lacoste ens va comprar l’empresa amb la qual distribuíem els seus productes a Espanya. La producció l’havíem deixat de fer abans, perquè aquí van desaparèixer els tintorers i França va assumir la nostra producció. Va ser l’origen de l’ERO que t’he explicat abans. Ara bé: ho vam fer a poc a poc, vam donar uns cinc anys a totes les empreses que treballaven amb nosaltres perquè poguessin buscar altres clients. No els hi vam tallar de cop la producció.

Així doncs, ara mateix el Grup BASI el conformen l’empresa amb què gestionem la nostra marca pròpia (Armand Basi) i una altra amb la qual distribuïm a tot l’Estat Nautica, Cole Haan i No Name. Un dels darrers moviments ha estat l’obertura de corners de Nautica a El Corte Inglés. Estem en fase de desenvolupament i de creixement.

P: Cap a on camina el Grup BASI ara?
R: Cap a la distribució de marques com aquestes i de la marca pròpia. Coneixem el mercat en detall i tenim molta experiència. Cada dia ens arriben demandes de marques que es volen introduir aquí. Estem creant una cartera de marques que siguin complementàries, que ofereixin qualitat, que siguin innovadores i que tinguin un component que les faci especials.

P: En la definició que feu del Grup al vostre web, destaqueu la vostra “marcada identitat mediterrània”. Podries ampliar aquest concepte?
R: Parlem sobretot d’Armand Basi. Es va crear aquí. Està dissenyada per a gent, diguem-ne, urbanita, però a qui també li agrada la natura, l’esperit del mar... Busquem un producte amb uns colors i uns materials amb arrels als països mediterranis.

P: Quins altres trets us distingeixen?
R: Per a nosaltres és important el disseny, la innovació i incorporar nous materials. Des del dia en què la meva àvia va fundar l’empresa, la qualitat i la innovació han estat el nostre ADN. I sens dubte, ens hem rodejat de persones en les quals hem pogut dipositar tota la nostra confiança, que creu en el producte tant com nosaltres, amb una forma de fer les coses semblant, molt natural. Nosaltres som poc protocol·laris, molt propers.

Al llarg de la nostra història, hem tingut molt poca rotació de personal. Hi ha famílies de les quals fins a quatre generacions han treballat aquí. Quan la gent té un problema ve i te l’explica i nosaltres l’ajudem tant com podem. També als clients i als nostres proveïdors. El tracte amb tots ells és familiar, malgrat que sembli redundant tractant-se d’una empresa com la nostra.

P: Què consideres indispensable en la relació entre la funció de Recursos Humans i l’alta direcció?
R: El respecte, la confiança i el compromís. En qualsevol organització, hi ha dos aspectes essencials: un, són les marques, el teu producte; i l’altre, les persones. Han d’estar lligats. És important que els alts directius també es preocupin d’això. De vegades sembla que Recursos Humans ho ha de fer tot, i no és així. És molt important que l’alta direcció adquireixi també aquest compromís d’ajudar en tots els temes vinculats a la gestió i a la relació entre les persones.

P: Sempre demano als entrevistats que pensin una pregunta per a la propera persona que passarà per la secció. Josep Santacreu, conseller delegat de DKV Seguros, volia saber —abans de conèixer el teu nom— quina serà la següent iniciativa que posaràs en marxa per a millorar el benestar de les persones de la teva organització.
R: Doncs mira, l’estem buscant. Sabem què necessitem millorar, però encara no hem trobat la solució. T’ho explico: ara mateix, el nostre major repte és establir i optimitzar els canals de comunicació amb tots els treballadors. Malgrat els mitjans que tenim al nostre abast avui dia, mai no arriba tota la informació a tothom com hauria d’arribar. Fa molt temps que intentem treballar en aquest sentit. Així que la resposta a la teva pregunta seria que hem identificat la necessitat i estem buscant una eina per poder-nos comunicar millor amb totes les persones de la nostra organització.

Nosaltres tenim molta gent fora, que no està aquí. Per exemple, a les botigues o als corners d’El Corte Inglés, on acostuma a haver-hi una sola persona. Ens costa especialment apropar-nos-hi. Han sortit algunes propostes, com fer una reunió al mes, no per parlar de feina, sinó per comentar notícies o coses més generals. Volem que tothom se senti part i amb els correus electrònics, no és suficient.

P: Ets membre del Consell Assessor de la Fundació Factor Humà, “un grup de persones de reconegut prestigi que assessoren des de la seva àmplia visió”. Quina creus que és la teva singularitat dins d’aquest consell?
R: Vinc a representar l’empresa familiar d’una determinada mida. Recentment hem incorporat persones noves al Consell Assessor. Fins ara érem només cinc: Salvador Alemany, Josep Santacreu, Manel del Castillo, Victòria Camps i jo. La Victòria ve del món acadèmic; el Salvador i el Josep, de grans empreses; el Manel, d’un hospital; i jo, d’empresa familiar. A més, també sóc un perfil de dona directiva que gestiona una empresa de determinades característiques.

A més, també tinc una faceta, potenciada pel temps que vaig viure als Estats Units, de col·laboració amb ONG i amb moltes altres organitzacions. Tinc una xarxa de contactes força àmplia. I això és el que faig amb la majoria d’organitzacions amb què col·laboro o amb les persones a qui ajudo: connectar els uns amb els altres.

"Sóc un exemple de dona quota"

Sóc l’única dona al consell d’administració de Fira de Barcelona i una de les poques, cinc de vint-i-cinc, de la junta directiva del Cercle d’Economia. Si m’haguessis preguntat què pensava de les quotes fa vint-i-cinc anys, t’hauria dit que jo no volia ser cap quota, de res. La vida, després, m’ha fet canviar d’opinió: gràcies a les quotes les dones hem pogut començar a entrar en llocs de responsabilitat i en òrgans consultius. Alhora, és una responsabilitat: has de ser efectiva i obrir la porta a altres dones. Durant molts anys he estat l’única dona al consell d’administració de Fira de Barcelona; ara sembla que hi haurà, almenys, dues. Si aconsegueixo fites com aquesta, endavant amb les quotes! Que serveixin per parlar sobre el tema i perquè un dia deixem de parlar-ne, perquè serà senyal que la igualtat és un fet.

P: Actualment presideixes el Consell Social de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), una posició que en el seu moment va ocupar Mercè Sala, impulsora de la Fundació Factor Humà. De quina manera creus que continues el seu llegat?
R: Fa deu anys que ocupo aquest càrrec. Vaig entrar després que la Mercè traspassés. No em vull ni comparar, de cap manera, amb ella. La veritat és, però, que les dones de la meva generació hem obert portes a poc a poc i hem entrat a molts llocs. Almenys en el meu cas, és una qüestió generacional, jo no m’ho vaig plantejar mai, si obria o tancava portes. Però sempre he sigut una persona que ha intentat aprofitar les oportunitats i també generar-les. No sóc cap geni, sóc una formigueta.

P: No acabaríem mai la llista de les organitzacions amb les quals estàs vinculada...
R: Costa dir que no, tot i que de vegades ho faig, quan veig que només és per figurar o perquè no dono l’abast. Sobretot, miro d’aportar la meva visió empresarial, que de vegades en les organitzacions petites o no lucratives és una de les potes més fluixes. Els ofereixo contactes, els ajudo a buscar fons...

També faig de mentora, sobretot, de dones joves. M’hauria agradat molt que algú m’hagués ajudat quan vaig començar. Almenys, aprendre el que no havia de fer, escoltar experiències personals. Jo vaig aprendre donant-me cops contra la paret, caient i tornant a començar. Ara és tan diferent... Hi ha tantes possibilitats d’ajudar la gent! Alhora, aprenc moltíssim de les altres persones, es creen vincles molt importants.

P: I l’últim que et demanaré: quina pregunta t’agradaria fer-li al següent entrevistat?
R: Quina importància té el retorn social en el seu dia a dia i com el porta a terme. Les persones tenim l’obligació de tornar a la societat el que ens ha donat, fent servir els coneixements que hem adquirit. A banda d’exercir la teva professió de manera coherent i ètica i generar llocs de treball, cal dedicar temps a la comunitat: ajudant infants, fent coaching o mentoring o treballant per a una associació. La meva etapa als Estats Units va influir molt en aquest sentit: allà tothom feia alguna cosa per a la comunitat.

 

Subscriu-te gratuïtament als nostres butlletins

Rep notícies i idees en Recursos Humans.
Subscripció

Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una millor experiència de navegació pel nostre web.
Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització.