Entrevistes a la nostra xarxa

Converses amb persones rellevants que d'una manera o altra formen part de la xarxa de la Fundació Factor Humà

Boris MirMentre parla, mou les mans o escriu en pòstits amb retoladors verds i vermells. Quan acabem l’entrevista, la taula queda plena de paperets. Ha passat més d’una hora, però no ha posat el pilot automàtic en cap moment. Boris Mir és membre de la Comissió Consultiva de la Fundació Factor Humà i treballa en el programa Escola Nova 21 a la Fundació Jaume Bofill, a la seu de la qual ens trobem, una tarda assolellada d’hivern, al bell mig de la Dreta de l’Eixample de Barcelona. Allà m’explica que avui dia hi ha tanta evidència científica sobre com aprenem les persones que és inacceptable no aprofitar-la.

Jo miro els sostres alts i el terra de rajoles de la sala de reunions on som i penso que, sens dubte, seria un lloc adient per aprendre. També em parla d’Escola Nova 21 i critica el sistema educatiu. Li demano si l’escola ha fet alguna cosa bé i no ho dubta ni un segon: “És clar, la universalització de l’ensenyament i l’ampliació de l’escolarització obligatòria”.

Pregunta: Et defineixes com una persona que ajuda a aprendre. Com es fa això?
Resposta: Jo sóc professor, ensenyo, i ensenyar no és explicar, és crear les condicions perquè l’aprenentatge sigui possible. Per això faig servir la paraula ajudar, perquè, per a mi, ensenyar és ajudar a aprendre. El subjecte actiu de l’aprenentatge sempre és l’altre.

P: També formes mestres i professors. Quines són les principals demandes dels participants en aquestes sessions?
R: El problema més important que observo és que les necessitats de l’educació han canviat però el sistema no ho ha fet, i encara no sabem com situar-nos en el nou escenari. Tampoc en l’àmbit dels Recursos Humans. Assistint a conferències s’aprèn poc. Fent cursets s’aprèn poc, encara que siguin on line. Són formes d’aprenentatge molt poc competencials, basades en l’explicació, en l’escolta, en la reproducció, en l’examen. La forma com ensenyem i, fins i tot, allò que ensenyem, són d’una altra època, en la qual les persones no tenien tant accés a la informació com ara.

P: Creus que en som conscients?
R: Un dels problemes és que aquest canvi es considera un perill. Hi ha qui pensa: “Tinc 50 anys, què faré ara?” És una llàstima, sempre és temps per aprendre. Responent a la teva pregunta, sí, crec que som plenament conscients, però no sabem com sortir-nos-en. Per exemple, la gent veu que s’ha de treballar en equip, però ningú no sap treballar en equip. En el món de les empreses, la rotació és molt elevada i sembla que qui té la mateixa feina durant més de quinze anys estigui estancat. D’altra banda, les feines són precàries. Qui fa, però, feines interessants i ben remunerades? Les persones que fan cicles de tres o quatre anys, perquè ja han aportat el que podien aportar. Passats aquests anys, si no has fet el que volies fer, ja no ho faràs. I si ho has fet, estaràs en un altre estadi. Fa vint-i-cinc anys això era impensable.

P: Aquestes tendències han impregnat l’escola?
R: No, encara no. Però volem que la gent sigui capaç d’aprendre sempre, de progressar i millorar. El programa Escola Nova 21, en el qual estic immers, vol posar això sobre la taula: que l’escola que tenim no és l’escola que necessitem. El discurs ha canviat molt i no només a l’escola, també ho ha fet en el món de les organitzacions: el desenvolupament personal, l’aprenentatge per competències, la personalització... Però en molts casos les pràctiques s’han mantingut.

L’educació ha de partir de les necessitats dels infants i dels joves, ha de desenvolupar les competències transversals, però, com ho fem? Ni el perfil dels docents, ni l’estructura organitzativa, ni els processos d’avaluació no poden fer front al canvi de paradigma. Estem en un moment de transició crucial. L’accés al coneixement ha anat canviant exponencialment i la forma d’organitzar les empreses, també. Les organitzacions intel·ligents del nostre temps necessiten un altre tipus de persones.

P: Hi ha algunes escoles amb projectes innovadors, però.
R: I tant, però no és, ni de bon tros, generalitzat. Escola Nova 21 és una punta de llança. Jo vinc d’un institut-escola, Les Vinyes, que es va fundar fa vuit anys. El vam crear un grup de persones que volíem fer un centre des de zero per replantejar-nos totalment les formes d’aprendre i d’ensenyar. I, ajuntant-nos amb altres centres, vam crear un ecosistema d’escoles, la Xarxa d'Instituts Innovadors de l'Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Inicialment, érem uns deu centres repartits per tot Catalunya. Ara, el programa Escola Nova 21 ha aplegat alguns d’aquests centres i n’ha sumat d’altres, som uns 25. En diem escoles impulsores, escoles que ja treballen en aquest nou escenari del qual hem parlat. De vegades ho fem bé i de vegades no. Estem aprenent, constantment.

P: Per què?
R: Perquè estem dissenyant un model nou i encara no sabem quin és, però sí que sabem que el sistema que tenim està obsolet. Necessitem un sistema que sigui per a tots els infants.

P: Hi ha alguns aspectes del sistema educatiu que considereu que funcionin bé?
R: És clar! El sistema educatiu és universal. Tothom va a l’escola. Això no passava fa vint-i-cinc anys. També, l’ampliació dels estudis obligatoris fins als setze anys. És un avenç social cabdal. Actualment, a Espanya, vora el 60% de gent gran no va cursar estudis secundaris. Ara bé, hem democratitzat l’accés a l’educació, però no hem democratitzat l’èxit escolar. El sistema segueix basat en la selecció. És un dels aspectes que tractem de millorar.

P: Com funciona la selecció?
R: En cada etapa educativa, el sistema identifica les persones que “serveixen”. Quan jo vaig començar de professor, recordo que hi havia sis classes de Primer de BUP, cinc de Segon, tres de Tercer i dues de COU. La gent diu: abans els nens sí que estudiaven. Fixa’t, però, que amb el BUP hi havia un fracàs escolar del 70%. Tanmateix, a COU, evidentment, tothom treballava bé, era el resultat de les diferents seleccions dels que s’adaptaven a aquest sistema educatiu. Això és socialment inacceptable.

P: I ara?
R: Hem avançat, però la piràmide, fruit de la selecció, es manté. El sistema segueix basant-se en la cultura d’escoltar, d’escriure, de llegir, en la cultura dels coneixements lingüístics i matemàtics. La creativitat, la dansa, la música o el teatre són “maries”. El currículum es basa en microaprenentatges universitaris: la Física, la Química, les Matemàtiques, les Ciències Socials... Al tercer curs d’ESO, els nens aprenen les capitals d’Àsia i la taula periòdica. Si una persona no memoritza la taula periòdica, no se’n surt.

Els nens, per exemple, necessiten bellugar-se, uns més que altres, i el sistema escolar els fa estar asseguts moltes hores. L’educació és un dret de l’infant, per tant, s’ha de veure quines són les seves necessitats. Un nen no fracassa, fracassa l’escola. Si el sistema educatiu vol preparar per al món contemporani, el que ha de fer és desenvolupar competències per a la vida en tots els infants.

P: Creus que les institucions perceben la urgència?
R: No ho sé. Un dels objectius d’Escola Nova 21 és influir en l’opinió pública, tant en les famílies com en els estudiants. Que es preguntin, per exemple, què fan, amb vint-i-dos anys, prenent apunts a la universitat. Hi ha consens: el sistema falla, però tothom busca culpables a l’altre costat de la barrera. Que si els nens no estudien, que si els pares els malcrien, que si els mestres no s’actualitzen, que si no s’inverteix en educació, etc.

Les dones han accedit al món del treball i això és un altre avenç social innegable però, quins recursos hem invertit en la criança, per compensar-ho? Als països amb els sistemes educatius més avançats, els nens estan amb les famílies fins als sis anys. Als països nòrdics, quan una família té un nen, hi ha un sou per a un membre de la família, que pot ser el pare o la mare. Aquí tenim tantes mancances... Els pares treballen moltes hores i la inversió educativa és patètica.

P: Quin creus que és el principal motor del moviment transformador de l’educació?
R: Els mestres i professors. Són els primers a adonar-se que no estan donant respostes a les necessitats dels seus alumnes i de la societat. Volen fer coses però el sistema no els ho permet. Posem per cas que algú vol fer una activitat que tingui a veure amb el “món real”, una reflexió sobre quin tipus de consum hem de tenir per fer sostenible el món. De quina assignatura és aquesta pregunta? De Socials, d’Ètica o de Ciència?

P: L’horari està compartimentat.
R: Exacte. I el món, no. Per què no ho fem al revés? Veure quines necessitats tenim, quina proposta d’aprenentatge fem i, llavors, decidir quants professors i quantes hores necessitem.

A les escoles avançades, la diferència s’observa, de seguida, en la distribució de l’espai: les aules són més grans, les assignatures no estan compartimentades, es treballa per projectes i en equip, per exemple. Totes aquestes transformacions fan canviar la manera d’aprendre dels nens. Hi ha debats una mica superficials, com el dels deures o els exàmens. Els hem de continuar fent o no? A Escola Nova 21 volem anar més enllà i reflexionar sobre per què els fem.

P: En quin punt està el programa?
R: És un programa de tres anys, després dels quals hauríem de desaparèixer. Ara som a la meitat. D’una banda, volem generar impacte social, que la gent digui al Metro que no podem seguir així, que l’escola transmissiva i selectiva s’ha d’acabar.

Hem reunit trenta centres públics i concertats amb els centres amb pràctiques avançades; les escoles impulsores, n’hem parlat abans. I estem desenvolupant una mena de laboratori que vol crear un protocol de canvi cap a un model avançat. Un aprenentatge que serveixi per a tothom. Ara bé, per canviar s’ha de produir una crisi, perquè si una escola pensa que ja ho fa bé, no pot iniciar un canvi substancial. Es forma un equip impulsor, que segueix una capacitació, es visiten escoles que treballen diferent, es fa una formació d’estiu, una capacitació de l’equip directiu... Quan hàgim acabat el programa, l’any 2020, tindrem un ecosistema d’escoles de tot Catalunya que treballaran en xarxa entre elles. No esperem donar instruccions, però en qualsevol cas tindrem un coneixement adquirit sobre com canviar les escoles que serà per a tothom.

“Els nadius digitals són un mite”

No existeixen els nadius digitals. Hi ha gent capacitada i gent que no està capacitada. Jo conec nadius digitals de quaranta anys i joves de disset que només saben entrar a Facebook i a Youtube. La incompetència digital és un problema de capacitació, no generacional. Ara, els nens tenen accés a la tecnologia però ens hem de fixar en l’ús que en fan. Empodera, capacita, permet actuar cívicament o política o, simplement, es consumeix tecnologia? La immersió digital d’un adolescent no és sinònim de capacitació digital. I sense aquesta capacitació tant els joves com els adults estan perduts.

P: A banda de la feina que fas com a professor, com a formador i en el programa Escola Nova 21 de la Fundació Jaume Bofill, ets membre de la Comissió Consultiva de la Fundació Factor Humà. Per què t’hi vas implicar?
R: Vaig entrar en contacte amb la Fundació Factor Humà fa més de deu anys, quan la Fundació volia trobar persones que l’ajudessin en el procés de digitalització. Arribàrem Josep Salvatella, Saül Gordillo i jo i els vam descol·locar una mica. En aquell moment, els socis de la Fundació pagaven per accedir a uns recursos. D’aquesta forma, no podien créixer, només oferir serveis als seus socis. Calia canviar d’orientació. No es tractava només de fer una ‘organització 2.0’, sinó que era una qüestió d’estratègia.

La Fundació tenia por de perdre valor, però nosaltres els vam assegurar que seria al contrari, que crearien molta més comunitat. Els diguérem: els ingressos no els tindreu pel coneixement que compartiu, perquè el coneixement està a tot arreu; els ingressos us arribaran pel prestigi de formar part d’un projecte que val la pena. Llavors, vaig entrar a formar part de la Comissió Consultiva. Jo estic especialitzat en l’aprenentatge, però hi continuo vinculat sobretot perquè comparteixo la visió de les persones que té la Fundació Factor Humà.

P: On t’agradaria acompanyar la Fundació Factor Humà?
R: Estaré al seu costat en tot allò que tingui a veure amb l’aprenentatge i la capacitació. Per a mi, la capacitació de les persones i la formació són qüestions crítiques. Aprendrem i aprofundirem plegats.

Sempre demano als entrevistats que facin una pregunta per a la següent persona que passarà per la secció. És una pregunta cega: no saps qui l’haurà de respondre. Tomàs Llompart, Cap de l’Àrea de Desenvolupament de Servei de Suara Cooperativa, va fer la següent: Com t’imagines la gestió de persones en el futur? I jo, després de la nostra conversa, amplio la pregunta:

P: Com t’imagines la gestió de persones en futur, si s’assoleix la transformació educativa?
R: En un futur immediat, serà molt semblant, perquè els processos són molt llargs. Sí que crec que tendirà cap a l’autogestió de les persones, que cadascú s’haurà de fer responsable d’ell mateix. És una mica perillós, però, això de l’autogestió, la iniciativa personal, l’emprenedoria... perquè les dinàmiques que governen el món no són neutrals i no tots partim del mateix punt. Però sí que tinc clar que, en el futur, l’aprenentatge haurà de ser permanent. La idea dels plans de millora o de desenvolupament que et fa l’empresa és molt antiga. Com si algú pogués saber millor que tu què et convé!

P: Precisament has impartit formacions de productivitat personal a la Fundació Factor Humà.
R: És un tema en el qual no tinc expertesa. Només puc compartir les eines que faig servir per gestionar la meva activitat personal. Més que formador en aquest àmbit, em considero un “usuari avançat”. Parlo des de l’experiència. La meva agenda és molt complexa i em vaig haver d’espavilar. Jo intentava sobreviure, combinar família, temps personal, feina... Aprofito per recordar [riu] que la meva àrea d’expertesa és l’aprenentatge. M’encantaria impartir un seminari sobre com aprenen les persones.

P: Quina pregunta li faries al proper entrevistat?
R: M’agradaria demanar-li fins a quin punt creu que el sistema educatiu acabarà adaptant-se a les necessitats formatives de les persones. És a dir: actualitzarem l’escola o sortiran nous sistemes alternatius a l’escola?

P: Quina pregunta t’hauria agradat que et fes?
R: Potser m’hauria agradat reflexionar més sobre com aprenem les persones. Hi ha força evidència científica sobre la qüestió, que es podria aplicar a tots els camps, i no ho estem aprofitant. Saps que aprenem de la mateixa forma als tres que als cinquanta-tres anys? La Universitat hauria d’anar a les aules de P3 per replantejar el seu model. S’aprèn manipulant, provant i comprovant. És curiós, però, com més autònoms som, més ens diuen què i com hem d’aprendre. Cal dialogar, reflexionar i convertir les necessitats en desitjos. Ho ha de fer l’escola i ho ha de fer Recursos Humans.

P: És necessari saber quin és el sentit d’allò que aprenem?
R: No pot haver-hi cap activitat de formació que es dissenyi sense tenir en compte qui és l’aprenent. No puc fer una formació sobre competències digitals sense saber qui són els participants, amb quines maneres d’aprendre estan més familiaritzats, si acostumen a parlar o no, quina edat tenen, si són homes o dones, quina és la seva cultura... Saps què em fascina més? Que l’aprenentatge és universal. Aquí hi ha missatge per a la Fundació Factor Humà: sabem moltes coses sobre com les persones aprenen i es capaciten i no les fem servir, per això moltes formacions de les empreses no funcionen.

 

Subscriu-te gratuïtament als nostres butlletins

Rep notícies i idees en Recursos Humans.
Subscripció

Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una millor experiència de navegació pel nostre web.
Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització.