Entrevistes a la nostra xarxa

Converses amb persones rellevants que d'una manera o altra formen part de la xarxa de la Fundació Factor Humà

Àngels ParedesÀngels Paredes (Barcelona,1958) té moltes facetes professionals, però segurament la més desconeguda és que va ser funcionària de l’Ajuntament de Barcelona. Allà va començar la seva carrera dins l’àmbit de Recursos Humans a la qual, a mesura que ha avançat, ha sumat aventures fins arribar on és ara: consultora de desenvolupament de persones i organitzacions. Malgrat el que pugui semblar per les característiques de la seva professió actual, assegura que té molta estabilitat, perquè fa una feina que li agrada i recull els fruits de les llavors que va sembrar al llarg de la seva vida professional.

L’apassiona treballar acompanyant el desenvolupament de persones, d’una en una o en grup. “Sempre veig el mateix: persones amb preguntes, amb preocupacions i amb inquietuds, que volen parlar, aprendre i, si poden, trobar una mica de llum per recórrer el seu camí”.
 
Pregunta: Ets consultora de desenvolupament de persones i organitzacions, però no sempre ha estat així. Vas treballar per a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i per a l’Hospital Clínic de Barcelona, entre d’altres. Quin pes ha tingut l’atzar i quin la teva voluntat en aquest camí?
Resposta: La meva sortida de la UOC, on havia treballat 8 anys, va marcar un punt d’inflexió. Havia estat molt engrescador. Era una organització pionera, innovadora i ho havíem de fer tot des del principi. Però arran d’un canvi en l’equip de direcció, vaig veure que havia acabat un cicle. Vaig començar a fer-me preguntes: En què sóc bona? Què em fa gaudir en el terreny professional? Vaig sortir de la UOC, em vaig prendre uns mesos sabàtics i em vaig adonar que m’agradava treballar amb les persones de forma individual, acompanyar-les en la seva trajectòria. I això tenia un nom: coaching. Aquells mesos em vaig dedicar a formar-me com a coach i a preparar el meu futur professional.

No volia tornar a cap organització, però de l’Hospital Clínic em vam fer una proposta. El projecte era molt interessant. Així que me’n vaig anar en una direcció diferent a la que volia seguir. Vaig aprendre molt, vaig conèixer uns professionals i un entorn desconegut per mi, va ser un privilegi, però després de quatre anys vaig respondre, finalment, a aquesta veu interior que em demanava treballar d’una altra manera. Sentia que estava fent el millor per al Clínic, però no per a mi.

Tot va ser molt natural, complicat al principi, però de seguida vaig trobar el meu camí. Vaig treballar els primers dos anys com a freelance, després vaig fundar una empresa amb dos socis, Entrenadores de Talento, en la que fèiem formació i consultoria. Al cap de poc de temps vaig veure que tampoc no desitjava exactament això. Volia treballar en xarxa, però sola, com a freelance. I en això estic des de fa quatre anys.
 
P: També ets directora del Postgrau ‘Desenvolupament del talent a les organitzacions’ (IL3-Universitat de Barcelona), formadora, assessora i dictes conferències. Quin canal prefereixes per compartir la teva visió?
R: M’agraden els diferents rols, tot i que on més gaudeixo és treballant individualment o en grups petits, fent facilitació i coaching. Prefereixo la interacció, l’un a un o amb el grup.

P: Què veus en aquesta forma de treballar, que t’atreu tant?
R: Quan entro a una sessió, sigui del sector que sigui, tingui el públic que tingui, veig el mateix: un grup de persones amb preguntes, amb preocupacions, amb inquietuds i amb moltes ganes d’aprendre i compartir. Treballo sobretot amb directius i comandaments intermedis. Volen contrastar, debatre, créixer, aprendre eines i, si poden, trobar una mica de llum per recórrer el seu camí. En el fons, tots busquem el mateix.  

P: Es podria dir que, a l’edat en què se suposa que una persona recull els fruits de la seva trajectòria professional en forma d’estabilitat i tranquil·litat, t’has embarcat en més aventures que mai. Per què?
R: Per a mi, aquest és un moment d’estabilitat i de tranquil·litat. Estic recollint els fruits de les llavors que he sembrat al llarg de la meva trajectòria. Sento que m’he preparat tota la vida per fer el que estic fent ara. Puc presumir de tindre una bona xarxa, hi ha persones que em coneixen, saben el que faig, pensen en mi com a col·laboradora, ho expliquen a altres... Faig el que m’agrada, cada dia aprenc del que faig i de les persones amb les que treballo. Per a mi això significa estabilitat i tranquil·litat.

P: La teva vinculació amb la Fundació Factor Humà va néixer fa molt de temps. De fet, vas començar com a usuària dels seus serveis, quan treballaves a l’Ajuntament de Barcelona, a la UOC i a l’Hospital Clínic. Quina va ser la teva primera impressió de la seva tasca?
R: Estava a l’Ajuntament de Barcelona. El nostre cap d’aquell moment ens va dir que ens faríem socis i vaig pensar: necessitàvem quelcom així. Les persones que treballàvem en l’àmbit de Recursos Humans vam trobar un espai per compartir idees i fer benchmarking. A més, la Fundació, en aquell moment, era local, se centrava en Barcelona. Existien algunes altres associacions, però eren diferents. Vaig agrair enormement que a algú com la Mercè Sala se li hagués acudit la idea.
 
P: Ara ets membre de la seva Comissió Consultiva, participes com a ponent en algunes de les seves sessions, assessores grups de trobada i imparteixes seminaris. La teva perspectiva d’ara és, doncs, diferent. Et repeteixo la pregunta: què penses de la tasca que acompleix la Fundació?
R: Ha crescut molt i, gràcies a la feina dels professionals que hi treballen, i a la de molts amics, socis, consultors... que han posat el seu gra de sorra, s’ha consolidat. Crec que l’equip no és conscient de tot el que ha fet, i mira que és petit! També n’hi ha, al seu voltant, moltes persones amb ganes de treballar per a la Fundació. Ara està en un moment de canvi: no només és un nus en una xarxa de relació, sinó que també és generadora de coneixement. El Manifest Factor Humà i el Baròmetre del Factor Humà en són una mostra. D’altra banda, els espais de relació són molt propers. M’encanta anar al Premi Factor Humà Mercè Sala i conèixer a la majoria dels assistents.
 
P: Vull saber més. Sempre demano als entrevistats que pensin una pregunta per a la següent persona que passi per la secció. La de Juliana Vilert va ser: Per a què estàs a la Fundació Factor Humà?
R: Per a contribuir en allò que la Fundació necessiti, amb la meva experiència i els meus coneixements, per aprendre i compartir.
 
P: En una entrevista amb Conversare, expliques que per a una persona que vulgui dedicar-se a la gestió de persones, és més important entendre el comportament de les persones que estudiar qualsevol tècnica de Recursos Humans. Com s’aconsegueix aquesta comprensió del comportament humà?
R: Hi ha una part intel·lectual: cal llegir i estudiar, una bona base en psicologia ajuda. Alhora, però, cal observar i analitzar, sempre que es pugui, sense prejudici. També s’aprèn molt escoltant, mirant d’entendre als altres, conversant, identificant models, reflexionant i contrastant sobre tot això.
 
P: El Seminari Factor Humà ‘Autoconeixement i eficàcia personal. El model Insights Discovery, que has impartit amb força èxit en vàries edicions, posa l’èmfasi precisament en la comprensió, però d’un mateix. Com pot un/a professional aprofundir en aquest treball?
R: L’autoconeixement per mi és essencial com a punt de partida. Abans de parlar de l’equip, dels caps o de la organització, cal parlar de com està un mateix, de com és un mateix. És per mi el pas zero, per exemple, de la formació en lideratge. L’Insights Discovery és una eina molt potent, que serveix d’excusa per parlar, per aprofundir en l’autoconeixement d’una forma suau. Fa una foto molt amable que permet començar a estirar dels fils, a entendre coses, a compartir.

“La consciencia em dona poder”

"John Whitmore diu que soc capaç de controlar només allò del que sóc conscient, el que desconec de mi em controla. La consciència és doncs el primer pas per poder treballar i modificar, per prendre  la responsabilitat. Quan prenem consciència de com som o per què fem el que fem, ens podem preguntar: per què anem per aquí? La consciència em dona poder. Si jo tinc clar quins són els meus objectius, aniré en aquella direcció. Si no, em portaran. Aquesta mateixa reflexió la podem portar al terreny del coneixement, de l’autoconeixement i del lideratge."

P: La comunitat de la gestió de persones apunta nombroses tendències en el seu àmbit com, per exemple, l’automatització del treball i ocupació vs. ocupabilitat. Quina et preocupa més?
R: Ara mateix l’automatització del treball i la transformació digital de les organitzacions són dos temes que em preocupen i alhora m’apassionen. Crec que els professionals, en general, encara no han pres massa consciència dels canvis que s’acosten. Has vist els gràfics que pronostiquen l’evolució de les professions? La davallada de necessitat de personal administratiu, per exemple, és brutal. Al mateix temps, apareixeran noves professions. Em preocupen les persones que no tinguin la capacitat d’adaptar-se, però em preocupa encara més la gent que, podent-se adaptar, buscant noves possibilitats, no ho fa, que no treballa pel seu desenvolupament, que no reflexiona sobre quin és valor afegit que ofereix o pot oferir.

P: En vaig parlar, i molt, en una entrevista amb en Jordi Serrano. Li vaig demanar com es podia preparar una persona jove per exercir una professió que encara no existeix.
R: Ho tinc molt present quan tinc contacte amb adolescents. Sempre els dic que triïn quelcom que els apassioni, que gaudeixin del camí, perquè és possible que no s’acabin dedicant a allò que estudien. Jo vaig estudiar psicologia i em va ajudar moltíssim, encara ara m’ajuda; però he canviat quatre vegades de professió. Quan vaig començar aquesta darrera etapa vaig haver d’aprendre un nou “ofici”, jo no sabia com s’exercia de consultora, vaig haver d’aprendre!
 
P: Cada any es publiquen molts informes que reflecteixen la desigualtat de l’home i de la dona en l’àmbit del treball. Perceben aquesta desigualtat les dones amb qui treballes?
R: Jo et diria que n’hi ha diferencies en funció dels sectors. Et puc parlar d’alguns àmbits en els que treballo. Per posar dos exemples, en sectors tecnològics,  és cert que encara no hi ha un equilibri d’homes i dones, però els últims anys ha crescut el nombre de dones, a Salut també és prou paritari, depèn de les funcions (infermeria és territori de dones i, en general, n’hi ha més homes metges), però s’està equilibrant.. I no hi ha distincions en la retribució en cap dels dos sectors. On sí que veig la fractura, però, és en el llocs de direcció. Com més puges en la jerarquia, hi ha més desigualtat. De qui és culpa, això?

A Género y poder en las organizaciones (UOC, 2017), Àngels Viladot aprofundeix en aquesta discriminació i en l’autodiscriminació de les dones a la feina, especialment pel que fa als càrrecs directius i als àmbits laborals tradicionalment més masculinitzats. Proposa alternatives a la meritocràcia perquè les dones accedeixen als llocs de decisió, ja que, segons l’autora, les actituds i els valors que fomenten l’ascens laboral -com l’alta capacitat de competició, l’agressivitat o la dominància- estan mal vistos en les dones i fa que algunes no sentin pertànyer a aquest món, o no s’hi senten còmodes, o s’autocensurin.

P: Quina és la teva opinió?
R: És cert que hi ha dones que no volen accedir a alts càrrecs perquè no els agrada l’estil de vida que comporta. Un fenomen interessant que també estic començant a veure, són homes que reaccionen de la mateixa forma: no volen dirigir perquè no els hi agrada el món i l’estil que envolta algunes posicions.

Un altre aspecte fonamental és la conciliació. Millor dit, la dificultat de conciliar la vida laboral i la personal. Això també influeix. És el sostre de vidre. I, de vegades, qui ha d’oferir un lloc directiu pressuposa que la dona no el voldrà, pels fills o per la seva parella. Et posaré un exemple, el cas d’una coneguda meva. Va demanar una plaça a l’estranger que oferia l’empresa per a la qual treballava. Saps què li van preguntar? Que si el seu marit voldria. Això mai no li preguntarien a un home!

Dit això, hi ha dones que volen dirigir amb un estil diferent i dones que reprodueixen rols associats als homes. Està havent-hi canvis, però encara hi ha camí a recórrer.
 
P: Quins són els principals reptes, a parer teu?
R: Que hi hagi més dones en llocs de direcció i, en els sectors on hi ha desigualtat en la retribució, prendre mesures per solucionar-ho.

P: T’has sentit discriminada en algun moment de la teva carrera professional pel fet de ser dona?
R: No. He tingut molta sort.
 
P: Virginia Woolf deia, l’any 1929, que per escriure novel·les, una dona necessitava diners i una cambra pròpia. Què creus que és indispensable, avui dia, perquè una dona pugui desenvolupar-se professionalment de forma plena?
R: Voler i lluitar per aconseguir-ho.
 
P: Què vols saber de la propera persona entrevistada?
R: Pregunta-li què creu que hauria de canviar Recursos Humans a les organitzacions.

P: Quina pregunta t’hauria agradat que et fes?
R: No m’has preguntat què volia ser de gran.

P: I què vols ser?
R: Ser el que vull ser en cada moment.

 

Subscriu-te gratuïtament als nostres butlletins

Rep notícies i idees en Recursos Humans.
Subscripció

Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una millor experiència de navegació pel nostre web.
Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització.