La Fundació Factor Humà ha colaborado con La Vanguardia en un artículo sobre cómo en estos años de crisis, y en nombre de la supervivencia de la empresa, se ha olvidado en muchas ocasiones que el factor humano es lo esencial en toda organización. Se ha basado en un diálogo entre el reconocido psicólogo y conferenciante Xavier Guix, Montse Pichot (UPCNet) y Anna Fornés (Fundació Factor Humà).

Entrevista de L'Econòmic -el setmanari d'informació econòmica que es distribueix amb El Punt Avui- a Anna Fornés, directora de la Fundació Factor Humà: "Un bon cap de recursos humans ha de dominar molt la part de relacions laborals, però també la part de creure en les persones i el seu desenvolupament. Les reestructuracions mal fetes són les que no tenen en compte les persones."

El passat 5 d’octubre Anna Fornés, directora de la Fundació Factor Humà viatjà a Palma de Mallorca per presentar la nostra organització i valorar possibles col·laboracions amb empreses i institucions de l’illa. Darrerament, la Fundació s’ha donat a conèixer en diversos espais de trobada, com els organitzats per Aportada o la Cámara Chilena Española.

Tags: Entorn

Luis Suárez viu i treballa a Gran Canària però treballa per IBM Madrid i el seu cap és als Estats Units. I a més fa gairebé 4 anys va decidir acomiadar-se del seu correu electrònic. Com es treballa amb aquestes distàncies pel mig i sense e-mails? La clau és un ús eficaç de les xarxes socials.

 

En aquest vídeo, que hem descobert gràcies al Twitter de Laura Rosillo , Luis Suárez explica que volia millorar la seva productivitat i es va adonar que es passava molt temps responent correus en comptes de treballant. Així que ja fa quatre anys va anunciar a tots els seus col·legues que abandonava l'ús de l’e-mail. Des de llavors el poden trobar en les xarxes socials.

I no és només una qüestió de gestió del temps. Les xarxes socials permeten compartir el coneixement de forma més ràpida però també més controlada: tu decideixes a qui inclous a cada xarxa social, i què publiques i comparteixes amb els teus contactes.

Un dels temes que ve tractant Luis Suárez al seu blog és la intranet social. És a dir, abandonar les intranets corporatives tradicionals que a la pràctica són un tauler d'anuncis per a l'empresa i acostar-se a la idea de xarxa social corporativa. Un espai virtual on els mateixos empleats puguin compartir idees o coneixement, fer les gestions que necessitin, crear grups de treball, mantenir reunions i fer formacions virtuals... En definitiva, una fórmula de relació en línia amb els companys i l'organització molt més directa i dinàmica que el correu electrònic. Això és el que ofereixen xarxes socials com ara Yammer.

Així que, serà cert que l’e-mail està morint com es ve dient des de fa un temps? Doncs sembla que encara no, encara que ens hi entossudim. Segons un estudi de l'any passat, cada dia s'envien 291.000 milions de correus electrònics a tot el món, gairebé el 90% no desitjat. Què fa falta per abandonar l'abús del correu i començar a utilitzar eines més directes i més pràctiques? Cal un canvi de cultura.

Luis Suárez, el protagonista del vídeo, té com sobrenom 'el hippy 2.0' i és un adepte de les xarxes socials des de fa temps. Però està clar que a moltes organitzacions no predominen encara els entusiastes com ell, perquè les xarxes triomfin en l'empresa s'han evidenciar els seus beneficis per a tothom i fins a quin punt poden faciliten les coses. Si no, ¿per què abandonar el ja familiar correu electrònic?

També caldrà un canvi de xip per part de moltes companyies: deixar de veure les xarxes com una amenaça a la productivitat de les persones o una pèrdua de temps i aprendre a usar-les com una eina més de treball que a més suposa major col•laboració, immediatesa, dinamisme, transparència...

No obstant això, com apuntava recentment el membre de la Comissió Consultiva de la nostra Fundació Boris Mir al seu blog, cal tenir clar quines eines digitals ens convenen. No és bo llançar-se a les xarxes socials sense abans saber què necessitem realment i què seria només una pèrdua de temps i energia. Cada persona i organització és diferent i té, per això, diferents necessitats en el món virtual.

Josep Guardiola, ex entrenador del Barça, va parlar de la passió per la feina i la motivació a una conferència a México Siglo XXI, la fundació del multimilionari Carlos Slim (l’home més ric del planeta segons Forbes). Davant d’uns 10.000 becaris d’aquesta fundació, Guardiola va fer un discurs motivacional amb un missatge clar: cal trobar allò que t’agrada fer, que et fa feliç, i sentir passió per la feina. A vegades és difícil, va admetre, però cal treballar per saber què es vol fer a la vida i dedicar-hi tot els esforços.

 

Esforç, sacrifici, treball, respecte, humilitat, equip. Són conceptes que sovint s’han utilitzat per definir la gestió de Guardiola al capdavant del primer equip del Barça. Queda clar que  ha estat un líder irrepetible al club. Quina és la clau del seu lideratge? Segons Jorge Wagensberg, director científic de la Fundació "la Caixa", la capacitat de transmetre coneixements, el fet que els seus jugadors l’admiren i aprenen d’ell. No és un líder autoritari, sinó que es guanya el respecte a base d’admiració.

El novembre de 2010 un article de Cinco Días comparava els dos entrenadors de futbol líders a Espanya amb els líders tecnològics al món: Mourinho era Apple (estrella, amo i senyor de l’organització), mentre que a Guardiola se l’equiparava amb Google (un líder que fugia del protagonisme i cedia molt espai als seus jugadors i socis). Tanmateix, ara sembla més fàcil fer comparacions de Guardiola amb Steve Jobs. Per una banda, l’estil del discurs motivacional recorda a una famosa conferència que va donar Jobs per als alumnes de Berkeley. Tant Guardiola com el difunt fundador d’Apple fan servir episodis de la seva vida com a exemples per motivar el públic i tenen un missatge bastant semblant. De l’altra, la marxa de Guardiola del Barça ha causat un cert impacte al club, i hi ha dubtes de  si els èxits continuaran amb el nou entrenador, Tito Vilanova. El mateix va passar l'estiu passat quan Jobs va anunciar que deixava la direcció d'Apple en mans de Tim Cook, i també quan Jobs va morir. La filosofia i l’estil de direcció, en tots dos casos, sembla que es mantenen, però no està tan clar que els èxits perdurin i siguin tan evidents com abans.

Els valors de l'esport s'utilitzen cada vegada més en l'àmbit de les organitzacions en aspectes com la motivació dels equips, coaching per les persones directives o la cultura de l’esforç. Potser veurem Pep Guardiola fent més conferències com aquesta a la Fundació de Carlos Slim a Mèxic i convertint-se en un guru del lideratge?

Comando Actualidad aborda amb el programa Vidas paradas les diverses cares de l’atur: des dels aturats de llarga durada, fins a aquells que continuen treballant però fa mesos no cobren, o els que es decideixen per l’auto-ocupació. El reportatge mostra com es treballa des d’una oficina de treball a Andalusia i també des del portal de feina Infojobs. Precisament Infojobs, la Fundació Factor Humà i d’altres organitzacions del sector RH van organitzar el passat 20 de setembre una jornada d’orientació laboral per persones a l’atur.

Ver vídeoComando Actualidad - Vidas paradas

 

Vidas paradas pretén indagar en les cares que té l’atur a Espanya en totes les seves facetes. Veiem, per exemple, aturats que treballen en la prevenció d’incendis a Catalunya. Està bé, diuen. Però és pan para hoy y hambre para mañana: durant un mes rebran un salari però després tornaran a l’atur i a la recerca de feina. A principis de mes el Consell de Ministres va aprovar un decret-llei perquè els que cobren l’atur treballin en zones afectades per incendis si és necessari, ja que s’entén que la prestació ha de ser temporal i tenir un caràcter de servei a la comunitat.

El problema de molts aturats és que sovint l’atur no és una situació temporal, sinó que pot durar anys. Precisament l’atur de llarga durada, que també té protagonistes al reportatge, és potser una de les seves cares més amargues. Com més temps s’està sense treballar, més costa trobar una feina, i, si se’n troba, les condicions laborals i salarials segurament seran pitjors respecte de l’anterior lloc de treball. Passa a Espanya però també als Estats Units, on gairebé la meitat dels aturats porten més de mig any sense treballar.

Les estadístiques sembla que tampoc indiquen res positiu. Ara és molt més difícil trobar feina que a l’any 2007, abans que comencés la crisi. En concret, ara hi ha una probabilitat d’un 8,6%, quan abans era del 29,4%. El reportatge mostra el dia a dia d’una oficina de treball a Andalusia, una de les regions més afectades per la crisi. Allà, a més de buscar feina, les persones poden treballar la seva ocupabilitat, fent cursos i formacions per vèncer les estadístiques.

D’altra banda, però, veiem com treballen des de les oficines del portal de feina Infojobs, que compta amb uns 2 milions de persones registrades que busquen feina i unes 80.000 ofertes disponibles. L’any 2011, 330.000 usuaris del portal van trobar feina, i el moment que una persona troba feina gràcies al web ja té un nom a l’empresa: alegria. Què han de millorar en general els candidats? Cal que expliquin millor les seves fites a les feines anteriors, cal vigilar que el currículum sigui correcte i, sobretot, sense faltes d’ortografia, i cal elaborar una carta de presentació única per cada sol·licitud de feina que es fa, i informar-se bé de l’empresa i el sector.

Infojobs, la Fundació Factor Humà i altres de les associacions professionals i les empreses més importants de Recursos Humans de Catalunya van organitzar la setmana passada una jornada d’orientació laboral on professionals de RH i del coaching voluntaris van ajudar unes 5.000 persones sense feina a millorar les seves perspectives laborals: Treballa't: I Jornada de desenvolupament professional i personal per a la recerca de feina. Amb conferències i entrevistes individuals amb els voluntaris, s’han format en aspectes com emprendre, destacar en un procés de selecció o reorientar la seva carrera laboral. A més dels 5.000 assistents, la jornada va comptar amb uns 200 voluntaris.

 

També pots veure el reportatge de Comando Actualidad en aquest enllaç del web de RTVE: http://www.rtve.es/alacarta/videos/comando-actualidad/comando-actualidad-vidas-paradas/1526217

Ocúpate ha sido la primera iniciativa conjunta de las asociaciones profesionales y las empresas más importantes de Recursos Humanos de Catalunya. Más de 5.000 personas desempleadas asisten a las diferentes actividades organizadas para ayudarles a encontrar trabajo. Los encuentros personales con orientadores y la conferencia “aprende a emprender” han sido algunas de las propuestas de la jornada que han despertado mayor interés entre los asistentes.

Les associacions més importants de Recursos Humans de Catalunya, Fòrum de RRHH de Foment, Aedipe, Fundació Factor Humà i EsadeAlumni, conjuntament amb InfoJobs i Randstad, han organitzat per al proper dijous 20 de setembre una jornada d'inscripció gratuïta on professionals voluntaris de Recursos Humans i del Coaching orientaran a persones en el seu procés de recerca de feina.

La directora de la Fundació Factor Humà, Anna Fornés, va ser entrevistada al programa d'El Matí de Catalunya Ràdio d'Estiu, presentat per Francesc Soler el passat 27 d'agost. En el marc de la secció setmanal "Dilluns a l'ombra", dedicada a les persones que cerquen feina i presentada també per Nati Adell.

L’educació i la formació in company estan vivint un canvi de model gràcies a les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies. Ja és possible que un docent imparteixi una classe a un grup de 100.000 alumnes, com explica el professor Peter Norvig a TEDTalks. Però cal tenir present que la tecnologia no és res més que un mitjà; revolucionari, sí, però no ha de ser protagonista. Recuperar vells esquemes, com els deures o les dates límit, i reflexionar sobre la figura del formador és essencial.

(Per poder veure el vídeo subtitulat en castellà, has de fer clic al símbol 'play' que hi ha just a sota de la pantalla de visualització)

 

Peter Norvig, Professor d’Intel·ligència Artificial a la Universitat d’Stanford, va adonar-se que ensenyava una assignatura de tecnologia punta i molt innovadora però ho feia com sempre, com al segle XIV: el mestre a la tarima recitant i els alumnes asseguts davant prenent nota (i alguns dormint a l’última fila).

Per això, amb un altre professor, van decidir experimentar noves formes de transmetre coneixement. Així és com van aconseguir més de 100.000 alumnes per una sola classe, que es feia en vídeos curts de menys de 6 minuts i que implicava molta pràctica per part de l’estudiant a través de preguntes i deures. A l’educació no es tracta de fer memoritzar fórmules (o dates o autors) als alumnes, segons Norvig, sinó canviar la forma que tenen de mirar el món. I no es tracta tant de transmetre informació, sinó de fer créixer la motivació.

A més, Norvig assenyala que a vegades els companys són millors professors que els propis docents “perquè saben el que se sent quan no s’entén una cosa.” A vegades els professors ja no recorden aquesta sensació, i l’educació també és una qüestió d’empatia. Una de les coses més enriquidores, també, són els debats a classe. Però és obvi que amb un grup de 100.000 alumnes els debats són diferents: es traslladen als fòrums, al 2.0.

D’altra banda, Norvig reivindica la importància de fer ús de la tecnologia però seguint unes tradicions clàssiques: deures, dates límits d’entrega... Si un vídeo està penjat perquè l’alumne el vegi qualsevol dia, preferirà fer-ho demà que avui, i al final no ho acabarà fent. Al final, la tecnologia ha de ser un mitjà, però no s’ha de perdre l’essència de l’educació.

Richard Gerver, expert en innovació a l’educació, deia fa un temps a El País que les noves tecnologies ofereixen moltes possibilitats a l’escola (i als departaments de formació de l’organització), però cal no perdre’s en un caos tecnològic d’última generació: “Quan es parla de noves tecnologies sempre ens quedem amb omplir les classes d’ordinadors, però és absurd.” Segons Gerver, el més important és el canvi de mentalitat del formador: atraure els alumnes a través de l’emoció i la creativitat.

Observatorio de Recursos Humanos publicava a principis de mes un article sobre l’ULearning, un nou concepte de formació que va més enllà de l’e-learning davant de l’ordinador. Molts altres aparells i mitjans intervenen en el procés d’aprenentatge, però és important, segons els autors de l’article, que la tecnologia no sigui la protagonista de la formació, sinó tan sols el que ha de ser: el mitjà.

Abans d’omplir una aula d’ordinadors, tablets, smartphones o qualsevol altre aparell en anglès, cal reflexionar sobre el canvi que suposa en la figura del formador, que ja no és qui ho sap tot i ho transmet, sinó qui fomenta la motivació per aprendre i compartir coneixement.

El novembre de l’any passat la Fundació va organitzar una jornada precisament sobre els nous models d’aprenentatge i de formació 2.0. Es va fer especial èmfasi en la nova figura del formador, que passa a ser un disc-jockey: un mesclador, segons Laura Rosillo, social media trainer. Un mesclador que posa a lloc tot el coneixement tàcit que les persones ja tenen i que poden compartir amb d’altres a través d’entorns 2.0, com xarxes socials internes.

Una bona manera de fomentar la transmissió de coneixement tàcit i, sobretot, de fomentar la motivació i l’emotivitat dels alumnes és l’storytelling digital, és a dir, explicar històries per transmetre coneixements. En parlàvem a la Unitat de Coneixement del passat mes de juny: una cosa tan simple com explicar un relat té utilitat no només pel marketing, sinó també per la cohesió interna en una organització i, per descomptat, per la formació.

La tecnologia ens obre tot un món de possibilitats a l’educació a tots els nivells i també a la formació a les empreses. Només queda esperar que el canvi de model continuï endavant malgrat la crisi, que ha fet que el 86% de les companyies europees retallin el seu pressupost de formació.

També pots veure la ponència de Peter Norvig a la pàgina web del TED: http://www.ted.com/talks/lang/es/peter_norvig_the_100_000_student_classroom.html

Entrevista del Diari Ara a Anna Fornés, directora de la Fundació Factor Humà: "Les empreses volen bons professionals amb actitud de flexibilitat, capacitat d'entendre moments puntuals de sacrifici, ganes de desenvolupar-se, que no pensin que ho saben tot, que no s'acomodin, oberts a reciclar-se constantment. Estar al mercat no és tan fàcil."

Trobar feina és difícil a un país amb més de 5 milions d'aturats. Alguns han optat per buscar noves fórmules per destacar amb originals videocurrículums penjats a xarxes com YouTube o Vimeo. No és segur que trobin feina, però l'originalitat té premi, almenys a la Xarxa.

51.000 currículums per 750 llocs de treball al nou Hotel Catalonia Plaza de l’Hospitalet o 55.000 per 30 feines a la nova botiga Ikea de Sabadell són la prova que el mercat laboral no està gens fàcil. Fins i tot s'estén la pràctica de rebaixar el currículum (treient titulacions o experiència) per aconseguir un lloc de treball. Com trobar feina? O més ben dit, com aconseguir que es fixin en mi i no en els altres milers d'aspirants?

La professora Núria Fusté Massana ha causat furor a la Xarxa amb el seu original videocurrículum, en què exposa les seves qualitats amb molta creativitat i d'una manera molt visual, a través de la pastisseria i les manualitats. Tenia feina fins fa poc, a una escola que ha tancat parcialment deixant a l'atur 8 professors. De moment no ha trobat feina (que se sàpiga) però el seu vídeo ha aconseguit més de 80.000 visites en tot just tres setmanes.

 

No és un cas aïllat. Els currículums creatius circulen a milers per xarxes socials de vídeo com YouTube o Vimeo, encara que alguns destaquen per la seva originalitat. Com el del creatiu publicitari David Heredia, que va fer servir els seus avis per parlar de les seves virtuts. “No fuma, ni beu… és un noi que no té vicis,” deia la seva àvia a aquest original vídeo.

Sergio Pellicer és un joven publicitari de Múrcia que va decidir buscar feina de la seva professió i al seu país, tot i que molts li deien que emigrés. Com ho va fer? Amb un vídeocurrículum que va fer circular amb la Teoria dels Sis Graus de Separació. Si enviava directament el currículum a les agències de publicitat, acabaria a algun calaix/paperera. Així que va optar per demanar als seus amics i als amics dels seus amics que el fessin circular per la Xarxa. Ha trobat feina.

 

D'altres han destacat pels seus dots musicals per aconseguir feina, com aquest consultor de màrqueting i xarxes socials que va compondre una cançó per trobar un lloc de treball. I amb un títol molt directe: Hire me (“Contracta'm”). Acompanyat de la seva guitarra, va explicant on ha estudiat, les seves habilitats, les seves anteriors feines... i què busca: "No treballaré gratis."

 

Graeme Anthony, un britànic que es dedica a les Relacions Públiques, ha aconseguit gairebé 180.000 visites al seu currículum a YouTube. Es tracta d'un videocurrículum interactiu amb el qual l'espectador pot navegar per diversos vídeos que expliquen diferents facetes del seu perfil personal i professional. I tots amb un gran sentit de l'humor, és clar. Ara té feina, explica al seu perfil de YouTube, però vol que el vídeo desperti la creativitat d'altres persones.

El que va donar la volta al món, o almenys als Estats Units, va ser l'especialista en màrqueting Matthew Epstein, que va llançar una campanya perquè Google el contractés. Amb googlepleasehire.me i un vídeo de presentació que no va deixar ningú indiferent, en el qual es disfressava de nen ric prepotent, va aconseguir entrevistes a Google i altres empreses del sector. Finalment va entrar a treballar a una start-up de productes financers, com ell mateix explica a la segona part del vídeo.

Quins són els requisits indispensables per a un bon videocurrículum? Que la informació es presenti de forma clara, que sigui curt i concís, que resumeixi les qualitats i trajectòria de la persona, que sigui interessant ... Cal destacar, però sempre amb mesura. (No fer com el popular personatge Barney Stinson, de la sèrie Cómo conocí a vuestra madre, amb el seu particular videocurrículum). És a dir, tot allò que fa que un currículum en paper sigui bo i passi el filtre del responsable de selecció s'aplica també al vídeo.

DKV, l'empresa d'assegurances mèdiques, i l'Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, centre hospitalari maternoinfantil que ha estat guardonat recentment amb el IV Premi Factor Humà Mercè Sala, s'uneixen a la Fundació Factor Humà. Donem la benvinguda als equips de les dues organitzacions i, molt especialment, a Jorge Díez-Ticio i a Manel Salcedo, directors de Recursos Humans de DKV i de l'Hospital Sant Joan de Déu, respectivament.

Dos esdeveniments recents han fet que la Fundació hagi aparegut a diaris impresos, mitjans online, ràdios i televisions: el IV Premi Factor Humà Mercè Sala i la col·laboració amb la Marató per la Pobresa de TV3. Aquí pots consultar un recull de tot allò que s’ha dit sobre la Fundació als mitjans recentment.

Que les xarxes socials suposen un gran canvi a la societat ja pocs ho discuteixen. Fins i tot es parla d'un ‘cervell social’ en què cadascun dels millons d'usuaris connectats és una neurona. Pot sorgir una nova intel·ligència col·lectiva? Són alguns dels temes que s'apunten al reportatge La ment social d'Informe Semanal, emès recentment a TVE.

 

Ver vídeo Informe Semanal: La mente social

Al món virtual, diu el reportatge, allò públic i allò privat i la veritat i la mentida naveguen a la mateixa velocitat. Hi ha veus que comparen Internet amb una gran ‘ment social’ en què cada persona connectada és una neurona. Ho explica Alfonso Tarancón, director del BIFI de la Universidad de Zaragoza: “S'està creant un nou sistema ecològic, emergeix un concepte nou: cervell o ment global. La pregunta és si pot arribar a emergir una intel·ligència nova.” També ho deia recentment la neurocientífica Susan Greenfield: “Gràcies a les xarxes socials i Internet avancem cap a la noosfera, una gran consciència universal en què tots participarem o combregarem.”

Si revisem les xifres aquesta idea no sembla tan sorprenent: Facebook està a punt d'arribar als 1.000 milions d'usuaris (encara que es diu que comença a perdre adeptes) i Twitter ja compta amb 500 milions. A Espanya 15 milions de persones ja estan a alguna xarxa social. Cada dia s'envien 340 milions de missatges de Twitter al món. Només les xifres ja ens donen una pista de la magnitud del fenomen a escala global.

Ara bé, compte amb la idea de ‘democratització’ amb les xarxes. És cert que s'han trencat barreres molt importants: qualsevol pot transmetre les seves idees a l'opinió pública, i no només polítics, mitjans o celebrities. Però... qualsevol? Yamir Moreno, físic i expert en xarxes socials, afirma al reportatge que la posició de cadascú dins de la xarxa “és molt important a l'hora de veure la seva capacitat de generar cascades d'informació. Hi ha una 'falsa democràcia' a les xarxes ja que no tots els nodes són iguals.” Al reportatge apareix un d'aquests qualsevol que ha aconseguit tenir influència: @paco229 (o Francisco George), un tuiter molt actiu que llança diversos missatges al dia als seus gairebé 3.000 seguidors. Hi ha molts més d'aquests qualsevol , de sobres coneguts, que ja compten amb milers de seguidors, com @masaenfurecida, @mimesacojea, @kurioso o @Barbijaputa.

I què passa amb les relacions personals? “Potser la xarxa social ens converteix en més asocials. Pots tenir un milió d'amics a Facebook i estar sol a casa teva amb el teu ordinador. És important tenir amics de veritat també per anar a fer unes canyes o al camp,” afirma el director de cine i tuiter Santiago Segura (@SSantiagosegura). Charlene Li, guru de les xarxes socials, en parlava fa uns mesos a una entrevista: “Els que estan a les xarxes socials també tenen més converses de cafè amb qui volen. […] Hem creat una nova distància per l'afecte, una nova dimensió per les relacions humanes, perquè comunicar-se és més fàcil i barat.” En canvi, Antonio García (@criptero), director general de Cierzo Development, adverteix al reportatge que “les xarxes socials amplien el número de contactes amb qui estem vinculats però disminueix la qualitat d'aquests contactes.”

Possibles riscos de l'ésser digital? El més evident és l'addicció a les xarxes socials, que a l'Hospital de Bellvitge calculen que ja suposa el 2% de les consultes per addicció que reben, i va en augment. Un altre problema potencial l'apuntava el sociòleg Manuel Castells recentment: hem passat "de l'estat vegetatiu de mirar la televisió a la hiperexcitació interactiva de l'entorn digital". És a dir, l'ansietat que produeix voler estar sempre al dia de la gran quantitat d'informació que circula a la Xarxa, especialment a Twitter. Santiago Segura explica que tot i tenir més d'un milió de followers intenta sempre respondre tots els tuits que li arriben. És fàcil, diu, perquè es pot fer en qualsevol moment i des del mòbil. Una altra vegada la qüestió està en si les xarxes socials ens roben temps (de feina, de socialització…) o si pensar això és pura tecnofòbia.

Compte també amb els modals a les xarxes. Una bona reputació online és cada cop més important per molts, especialment per aquells que busquen feina, així que cal ser educats i respectar els codis de conducta que imperen a l'entorn digital, però alhora aportar valor i destacar. Però la gran assignatura pendent de la gran majoria d'usuaris és la gestió de la privacitat i la intimitat, que també aborda el reportatge i que vam tractar fa poc al blog.

En definitiva, un interessant reportatge que parla de molts temes relacionats amb el nou entorn digital.

També el pots veure a aquest enllaç de la web de RTVE: http://www.rtve.es/alacarta/videos/informe-semanal/informe-semanal-mente-social/1426896

Com han canviat les relacions laborals i les fórmules de gestió de persones amb la crisi? És la qüestió que proposa el recent reportatge Crisi i relacions laborals del programa Valor afegit de TV3. L’atur i les massives reduccions de plantilla, l’abundància de talent disponible als processos de selecció, l’empitjorament de les condicions laborals, les conseqüències negatives de la crisi per la salut dels treballadors o les noves tendències en RH són alguns dels temes que es plantegen.

Quan l’Hotel W de Barcelona va decidir obrir un procés de selecció per contractar cambrers, recepcionistes i cuiners, va rebre més de 1.000 sol·licituds per 100 llocs de treball. Molts dels currículums eren de persones amb titulacions universitàries com la Marta Abad, una infermera que fins fa un any treballava molt i de cop es va quedar al carrer. Segons Adecco, un de cada deu aturats rebaixen el seu currículum per trobar feina i segons un estudi d’Infojobs i Esade el 76% dels aspirants a llocs de baixa formació estan sobrequalificats. És a dir, les empreses que volen contractar ara es troben amb una gran abundància de talent. El problema, diu la directora de RH de l’Hotel W, Isabel Justicia, al reportatge, vindrà d’aquí dos anys quan la situació millori. “El talent que tinc ara a l’empresa l’he de saber retenir. Aviat tornarem a barallar-nos pels millors perfils.”

Però la realitat ara és que un terç dels treballadors estan desmotivats a la feina, segons un estudi d’Ipsos a 24 països, i el 56% tenen ganes de deixar l’empresa. Com aconseguir que el talent no marxi? A la majoria d’organitzacions la motivació ja no es pot aconseguir amb augments de sou, que han estat tradicionalment el centre de la negociació col·lectiva i de la cultura laboral a Catalunya, segons Ricard Alfaro, president d’Aedipe Catalunya. “Cal ser imaginatius i incloure altres elements a la negociació col·lectiva que suposin un guany de drets i expectatives per les persones,” adverteix al reportatge. El mateix Alfaro deia al març a un article de La Vanguardia que només sortiran de la crisi les empreses que siguin creatives amb les seves polítiques de RH. Cada cop més recorren a la retribució variable i beneficis socials (el ticket restaurant o de transports) com a noves fórmules de motivació. També ho recomana el professor de RH a EADA Jordi Costa al reportatge, que a més afirma que RH ha de tenir un paper central a la gestió empresarial. “El que quedarà després de la crisi és la gent que has cuidat, no la que has maltractat.”

Però, on han quedat les condicions laborals amb la crisi i la recent reforma laboral? Joan Subirats, Catedràtic de Ciència Política a la UAB, afirmava recentment que la nova legislació aprovada a principis de primavera suposa “trencar la relació laboral, fragmentant-la i precaritzant-la al màxim.” Els sindicats denuncien que el deteriorament de les relacions laborals amb l’excusa de la crisi comença a afectar la salut dels treballadors. Un de cada 5 pateixen ansietat o símptomes depressius, segons l’Agència de Salut Pública de Barcelona. Camil Ros, Secretari de Política Sindical d’UGT Catalunya, denuncia també que cada cop hi ha més presentisme: “Hem passat de l’absentisme a persones que van a treballar quan haurien de quedar-se a casa.” És a dir, de l’absentisme al presentisme, possiblement per por de perdre la feina, tot i que és difícil mesurar-ho quantitativament.

I una de les cares més amargues de la crisi que revisa el reportatge són precisament les organitzacions que han patit reduccions de plantilla. Suposa un impacte molt fort, òbviament, per les persones acomiadades, que viuen un procés semblant al dol després d’una mort. Però també afecta molt negativament els que es queden si no se sap gestionar correctament, i poques empreses ho tenen en compte. És el que s’anomena ‘síndrome del supervivent’: una barreja sentiments de culpa, incertesa i por. Com evitar-ho? Ernest Pla, exdirector de Recursos Humans d’Inoxcrom i que va viure una reducció de plantilla, afirma que és essencial una bona comunicació i molta coherència, i deixar que els empleats en parlin i ho assumeixin durant el temps que faci falta.

També pots veure el reportatge a la pàgina web de TV3: http://www.tv3.cat/videos/4030070/Crisi-i-relacions-laborals

El Parc Sanitari Pere Virgili, complex de salut al servei del sistema públic obert a la ciutat de Barcelona, s'incorpora com a nova organització associada a la nostra Fundació. Donem la benvinguda a Marga Carballo, la seva directora de Recursos Humans, i a les més de 400 persones que hi treballen.

On ha quedat la cultura de l’esforç durant els anys de la bombolla econòmica? I què passarà ara que ja no som rics? Hi pot haver una generació ‘perduda’ per la crisi econòmica i de valors? Aquestes i moltes altres qüestions es plantegen a El llegat de Sísif. La cultura de l’esforç, un documental del programa Sense Ficció de TV3 que viatja fins al Japó i també visita un institut de Castelldefels per conèixer diverses facetes de les generacions més joves.

Durant els anys de la bombolla immobiliària, quan érem rics, l’abundància i la immediatesa eren la normalitat. Vam creure que tot era fàcil, que ho podíem tenir tot al moment i sense esforçar-nos. Amb aquest model de valors ha crescut el que Carlos Sánchez, psicòleg del treball i membre de la Comissió Consultiva de la Fundació, anomena ‘la generació Nintendo’: “els fills desitjats de pares triomfadors”. D’altres en diuen millennials, generació Y, generació perduda, generació nini... Joves que han crescut amb el benestar i la tecnologia de fons, i creient en el curt termini i la qualitat de vida com a valors imperants. Què ha passat amb l’esforç? Francesc Torralbo, director de la Càtedra Ethos de la URL, afirma al documental que “la crisi econòmica té al seu origen una crisi de valors. Ha faltat cultura de l’estalvi, de la sobrietat, de l’austeritat...” Hem passat del capitalisme productiu, de la creació de valor a partir de l’esforç, a un capitalisme especulatiu de casino, de diner fàcil, on és possible fer-se ric sense treballar.

 


Richard Sennet, reconegut sociòleg de la London School of Economics i que també apareix al Sense Ficció, adverteix que a Espanya tindrem una generació perduda tal com van tenir al Japó després de la crisi dels anys 90, de la qual encara no s’han recuperat. Segons un estudi recent, els joves espanyols afectats per la crisi, i per l’atur juvenil que ja supera el 50%, en patiran les conseqüències per sempre.

Al Japó ja fa temps que ha emergit un nou grup social que rebutja ser el salaryman (‘home assalariat’) que va aixecar l’economia nipona a partir de la dècada dels 50. Són els freeters: treballadors temporals que accepten la precarietat laboral si això suposa tenir més temps i llibertat que els típics treballadors que s’estan cada dia 12 hores a l’oficina. Es calcula que ja són més d’un milió de joves d’entre 23 i 30 anys, tal com explica el documental. Un fenomen semblant està emergint als EUA: el que el New York Times ha denominat ‘la generació llimbs’.

Hi ha motius per a l’optimisme? Segons un estudi de l’any passat, el nombre de joves ninis, que ni estudien ni treballen, a Espanya s’ha reduït considerablement amb la crisi: del 3,8% el 2007 al 2,8% l’any passat. A més, són la generació més preparada de la història, recordava el Catedràtic de la UPF Pablo Salvador Coderch fa poc a El País: “Com ha escrit un baby boomer, Bill Gates, mai abans hi havia hagut tanta gent jove tan ben formada, tan capaç d’innovar i de trencar per tant amb la línia plana de tendència que ens deprimeix: els canvis arribaran.” El periodista de La Vanguardia Miquel Molina es preguntava a mitjans d’abril si no s’està criminalitzant injustament els joves, acusant-los de manca d’esforç quan simplement es tracta d’un canvi de mentalitat, de formes d’aprendre i relacionar-se: “No serà que el que falla no és la capacitat d’esforçar-se, sinó la de concentrar-se, sumits com estan a un món multipantalla que sembla dissenyat per fomentar la dispersió?”

I què ha de canviar en la forma d’educar per tornar a situar la cultura de l’esforç al lloc que li pertoca? El guru Ken Robinson deia recentment que l’educació és anacrònica, ja que es basa en el model industrial que hem deixat enrere ja fa temps. Els joves arriben a l’edat adulta, al mercat laboral, sense motivacions ni eines per enfrontar-s’hi. Al documental s’afirma que família, escola i societat cada cop coincideixen més a dir que cal tornar a potenciar la cultura de l’esforç, sense caure en l’autoritarisme però evitant que el centre de tot sigui només el benestar de l’infant.

Un vídeo molt recomanable i que incita a la reflexió amb una estètica molt cuidada i les opinions de reconegudes personalitats com ara el filòsof José Antonio Marina o l’escriptor Quim Monzó.

També pots veure el reportatge complet a la pàgina web de TV3:
http://www.tv3.cat/videos/4072970/El-llegat-de-Sisif-La-cultura-de-lesforc

Subscriu-te gratuïtament als nostres butlletins

Rep notícies i idees en Recursos Humans.
Subscripció

Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una millor experiència de navegació pel nostre web.
Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització.