Són moltes les persones que se senten esgotades després de mesos comunicant majoritàriament a través d'una pantalla. Les reunions en línia són molt diferents a les presencials i plantegen grans reptes. No només cal tenir cura del discurs i la gestualitat. Qüestions com la il·luminació, la sonoritat i l'entorn cobren gran importància. La realitat és que hem hagut d’adaptar la nostra manera de comunicar al format pantalla. I si no ho heu fet ja aneu tard!

Comunicar a través d’una pantalla: una nova habilitat en la nostra carpeta

No vaig a l’oficina a treballar, em quedo a casa, estalvio temps, diners i energia pel desplaçament i, en canvi, em canso més, acabo esgotada, no només físicament (esquena baldada, ulls ressecs), sinó també i sobretot mentalment. Què em passa? 

Això és el que estan sentint moltes persones després de mesos i mesos acumulats de comunicacions en línia. I ja té nom: La fatiga de “zoom”. Classes, formacions, reunions, massa hores de món virtual. La pantalla, ho sabem tots, s’ha convertit en una eina imprescindible per a les nostres feines i relacions i estic convençuda que, tot i que en un futur no gaire llunyà anirem recuperant espais presencials, ho continuarà sent. Fa unes setmanes un estudi de la Universitat d’Standford posava arguments a totes les incomoditats que ens planteja la pantalla: conclou que el format de la videoconferència s’assembla molt poc a la conversa física. Veiem moltes cares alhora, inclosa la nostra i, a més, estan molt a prop. No ens podem moure del lloc on som i tenim moltes dificultats per captar el llenguatge no verbal. Tot plegat obliga el nostre cervell a forçar-se encara més i, com a consequència, ens cansem molt més.

L’estudi anomenat Sobrecàrrega no verbal: un argument teòric per les causes de la fatiga de zoom, també remarca l’"efecte mirall”, el fet de veure’ns de manera constant a nosaltres mateixos com un gran generador d’estrès perquè ens estem autoavaluant de manera permanent. El seu autor, el professor Jeremy N. Bailenson, ho compara amb la incomoditat de l’ascensor, on es trenquen les normes no escrites sobre el distanciament entre estranys, aquesta aproximació no volguda que a la majoria ens molesta. 

Cansats o no, la realitat és que hem hagut d’adaptar la nostra manera de comunicar al format pantalla. I si no ho heu fet ja aneu tard! Allò que feiem abans en un escenari, en una aula o en una sala de reunions ara ho hem traslladat a la pantalla. I aquest petit rectangle de pocs centímetres s’ha convertit en la nostra principal carta de presentació. I hem hagut d’encaixar que, potser, no tenim aquesta habilitat prou desenvolupada. Nervis, cares que no es veuen prou bé, enquadraments impossibles, males sonoritats i la sensació que sovint prediques en el desert. I el que és pitjor, un entorn que deixa al descobert totes les inseguretats que tenies tan ben controlades en el món presencial.

Aquesta pandèmia ha posat de manifest, entre moltíssimes coses, que en l’àmbit professional fer una bona connexió en línia diu molt de tu, si la domines transmets seguretat i capacitat. Tot el que hi passa en aquella pantalla diu coses de tu: el que dius i el que fas, sí, però també el que ensenyes, el que vesteixes, el que es veu de tu del fons de casa teva... Una bona intervenció en una reunió pot generar un impacte negatiu si es veu una lleixa molt carregada i desordenada al fons, o si hi ha deficiències en el so o no se’t veu prou bé perquè estàs mal il.luminat. Tot parla de tu, ho hem de tenir clar. Per tant, ser hàbils i eficients comunicant amb una pantalla ens dona un plus de credibilitat i hem d’incorporar també aquesta habilitat a la nostra carpeta. 

A alguns els pot semblar molt complicat perquè la pantalla no és un hàbitat que ens faci sentir còmodes i el món virtual ens posa moltes dificultats pel camí. Hi ha alguns elements que impedeixen un bona comunicació. N’hem de ser conscients per adaptar el nostre missatge a la nova realitat. El primer pas és adonar-se’n i així ja tindrem la feina mig feta. Quan ets conscient del que pots millorar pots començar a treballar per aconseguir-ho i això també es pot entrenar. 

L’enquadrament, la llum, el so, la veu, la mirada, el missatge... cada cosa requerirà uns retocs específics, però hi ha una frase que repeteixo molt en els tallers sobre com aprendre a comunicar a través de la pantalla que faig des de fa mesos: Seguiu la regla de “menys és més”. Com menys soroll hi hagi, com menys carregada estigui la lleixa darrere teu, com menys complicat sigui el teu discurs, com menys text hi hagi a la teva presentació, com menys desviis la teva mirada de la càmera... més atenció obtindràs de qui et veu a l’altra costat de la pantalla. I una altra cosa: no hi ha res que no es pugui millorar amb entrenament: grava’t, mira’t, espia com ho fan els que t’agraden i incorpora tot allò que et sedueix. Si te n’ocupes veuràs que la pantalla pot deixar de ser un obstacle que fa por per convertir-se en una aliada.

 

Subscriu-te gratuïtament als nostres butlletins

Rep notícies i idees en Recursos Humans.
Subscripció

Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una millor experiència de navegació pel nostre web.
Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització.