Ja fa uns anys que s'estan qüestionant els mecanismes tradicionals de formació com a manera principal d'adquirir coneixements. Aquest qüestionament porta a afirmacions del tipus "la formació formal, tal com la coneixem, ha arribat a la seva fi". En aquest context, és important crear Entorns Col·lectius de Coneixement a partir de mecanismes ja existents i més o menys formals per contribuir al desenvolupament dels professionals.

Entorns col·lectius de coneixement

Existeix un exercici per a l'autoconeixement molt interessant i senzill de realitzar, consistent en respondre a la pregunta Com aprenc jo? ¿De quina manera i quins són els mecanismes mitjançant els quals incorporo i actualitzo el meu coneixement?

Per dur a terme aquest exercici de manera completa és molt important no anar amb pressa, no quedar-se amb el primer que ve al cap ni buscar respostes convencionals o lògiques, sinó només anar prenent nota d’aquelles maneres de conèixer i d'aprendre que van apareixent nítidament en la nostra ment quan la deixem vagar, tota sola, amb la pregunta. Al final, el resultat és com quan observem detingudament el cel de nit i, el que era un estel solitari, passa a ser, al cap d'un moment, un cel estrellat.

como aprendemos

Mètode que faig servir amb el propòsit de classificar les respostes d'un col·lectiu a les preguntes: Com aprens? De quina manera i quins són els mecanismes mitjançant els quals incorpores i actualitzes el teu coneixement? El canvas permet classificar les respostes a partir del mecanisme principal que regeix el procés de coneixement/aprenentatge en qüestió, si es basa en processar informació, en fer, en la interacció amb altres persones o si es basa en una combinació d'alguns o de tots aquests mecanismes.

També és aconsellable no distingir entre aprenentatge professional o personal, al cervell tot està interrelacionat i tota la informació de què disposem contribueix de manera més o menys directa a la nostra comprensió del món, del nostre entorn més immediat, de les nostres sensacions o emocions i, en conseqüència, a les nostres decisions i actuacions. Per això, a l'hora de realitzar aquest exercici, és molt més interessant abordar les respostes de manera holística, sense jutjar ni prioritzar, amb temps, prenent nota d’aquells mecanismes o fonts que venen de manera progressiva a la nostra consciència.

Si fem aquest exercici comprovarem que aprenem i actualitzem el nostre coneixement a partir de multitud de fonts i a través de tal diversitat de mecanismes que abasten la pràctica totalitat de les nostres actuacions i que, per tant, van molt més enllà de la formació convencional a la qual tradicionalment confinem els nostres aprenentatges.

També veurem que no tan sols aprenem quan ens proposem aprendre, sinó que també ho fem quan el nostre propòsit és un altre, com ara relacionar-nos o divertir-nos. De fet, pot ser que arribem a la conclusió que són poques les vegades que ens aproximem a algú amb el propòsit d'aprendre d'ella o d'ell, sinó que aquest aprenentatge sol ser la conseqüència d'altres propòsits molt diferents que són els que ens porten a relacionar-nos.

Així doncs, aprenem quan llegim narrativa o assaig, del cinema, de les sèries de televisió i, en general, de tots aquells espectacles als quals assistim. Aprenem i ampliem el nostre coneixement navegant per internet, d'aquelles pàgines o blogs als quals estem subscrits, de la premsa i revistes siguin aquestes especialitzades o no, i per descomptat, d'aquells esdeveniments, tallers o cursos als quals assistim.

entornos colectivos de conocimiento 1

Moment de la pel·lícula "A la recerca del foc" [La Guerre du feu] dirigida per Jean-Jacques Annaud i estrenada el 1981. La imatge reflecteix el moment en què l'home intenta fer foc prenent com a model el que ha vist fer a la dona. El més valuós de l'escena és el moment en què ella li corregeix la posició de les mans per augmentar el seu recorregut sobre la branca i augmentar la fricció. Incloc aquesta imatge perquè en aquesta escena, el modelatge i la supervisió que li dóna suport reflecteix la principal forma mitjançant la qual sumem capacitats i encara seguim aprenent.

També aprenem "fent" ja sigui per assaig i error o a partir de seguir el model o de l'assessorament expert que ens ofereixen altres persones, aprenem escrivint sobre el que pensem o sabem, preparant una xerrada i conversant plàcidament.

La majoria de les vegades aprenem sense saber que aprenem, com ara en els nostres moments d'oci, quan abordem reptes col·lectivament ja sigui cantant en un cor, aixecant un "castell", pujant una gran muntanya o emprenent un viatge d'aquells en els quals es posa a prova i es tonifica la tolerància a la frustració, el treball en equip, la iniciativa o la flexibilitat, situant-nos davant els nostres límits.

Aprenem, en definitiva, integrant petits aspectes del món i vivenciant empàticament experiències d'altres, entrellaçant coneixement i pràctiques en el que ve sent la trama en permanent desenvolupament del nostre teixit competencial com a persones i com a professionals. A part del nostre "saber fer "especialitzat, la nostra actuació professional es fonamenta, de manera important, en aquelles competències, denominades "generals" de tall més personal que tenen a veure amb l'autogestió i amb les relacions amb altres persones i que també abasta capacitats basals com l'autocontrol, l'aprofitament de la diversitat, la capacitat d'escolta, d'espera, l'automotivació, saber encaixar la frustració, la capacitat de resiliència o la de "sumar" amb altres, per citar algunes de les que són tan útils i, també, tan escasses en les nostres organitzacions.

entornos colectivos 1

La pintura porta per títol The Storyteller of the Camp [Maple Sugar Camp] i és d'Eastman Johnson, American [1824 - 1906]

Voler aprendre no sempre és el detonant de l'aprenentatge

Ja fa uns anys que, a les organitzacions, s'estan qüestionant els mecanismes tradicionals de formació com a manera principal d'adquirir coneixements i desenvolupar-se professionalment.

Aquest qüestionament porta a afirmacions dramàtiques del tipus "la formació formal, tal com la coneixem, ha arribat a la seva fi", o més ponderades i consistents, simplement en afirmar la necessitat de complementar els recursos formatius tradicionals amb altres mecanismes, anomenats d'aprenentatge informal per subvertir el paradigma clàssic substituint professorat i aula per metodologies basades en l'autonomia, l'autogestió i la interrelació entre les persones; facilitant, d'aquesta manera, l'aprenentatge basat en la col·laboració i l'intercanvi de coneixement.

Fins al moment, l'èxit obtingut a través d'aquestes noves metodologies és relatiu respecte de les expectatives dipositades sent les causes diverses, implicant tant a l'organització com a les persones i abastant tot el ventall de raons que puguin imaginar-se en aquests casos, ja sigui per la dificultat d'afrontar la incertesa per apartar-se  del “de sempre" o per les resistències de cadascú a l'hora d'assumir la part de responsabilitat que li pertoca en el canvi.

En tot cas, si es pretén seguir avançant en la direcció de posar la persona en el centre dels seus processos d'aprenentatge i transferència o intercanvi de coneixement pot ser que sigui necessari recordar l'exercici que hem realitzat sobre "com aprenem i actualitzem, habitualment, el nostre coneixement" i partir, escrupolosament, de les premisses que se’n desprenen:

  1. L'aprenentatge i el coneixement d'una persona es nodreix al llarg de tota la seva vida d'una multitud variada de pràctiques i inputs a què està connectada de manera canviant i voluntària.
  2. La persona és més o menys conscient d'aquesta connexió i de la seva relació amb el seu aprenentatge i l'actualització del seu coneixement.
  3. Els propòsits que mouen una persona a connectar-se amb aquests inputs o dur a terme aquestes pràctiques són diversos i no tenen per què coincidir directament amb voler aprendre o adquirir coneixement, sinó que poden [solen] obeir a altres motius com el de relacionar-se, contribuir, la curiositat, passar el temps o divertir-se.
  4. Una gran majoria de les competències professionals, sobretot aquelles que sustenten les competències específiques del lloc de treball, s'adquireixen, principalment, mitjançant mecanismes i canals d'aprenentatge diferents a la formació de tall tradicional i com a resultat indirecte d'altres propòsits aliens al de voler aprendre. Aquest és el cas de la capacitat d'establir relacions causals, la capacitat d'anàlisi, l'eficàcia personal o aquelles capacitats basals tan necessàries per a la convivència, la col·laboració, la resiliència i el compromís amb l'organització.

Posar fil a l'agulla

Partint d'aquest marc comprensiu, la Universitat Politècnica de Catalunya [UPC], a través del seu programa Nexus24, ha estat treballant en definir un Entorn Col·lectiu de Coneixement inspirat en els entorns personals d'aprenentatge obtinguts de les persones a les quals ha d'orientar-se, que són, de moment, els professionals que presten els seus serveis en l'administració de l'organització.

El propòsit no és, evidentment, dotar la persona d'un entorn del qual aprendre, ja que, cadascú, posseeix el seu de propi, sinó complementar-lo i enriquir-lo amb un núvol de recursos i inputs que formin part intrínseca de la cultura de l'organització.

Amb aquesta finalitat, es va constituir una comunitat col·laborativa integrada per persones de diversos àmbits i estrats organitzatius que va abordar el projecte de la següent manera:

entornos colectivos2

En primer lloc, es va preguntar a una mostra àmplia de persones com aprenien i quins eren els mecanismes mitjançant els quals creien que actualitzaven, habitualment els seus coneixements. El ventall de respostes va ser molt divers incloent mecanismes tradicionals com l'assistència a tallers, jornades o cursos i prodigant-se molt més en canals i fonts relacionades amb el contacte que mantenen les persones en el seu dia a dia professional o privat. Així doncs i tal com s'exposa al començament d'aquest article, les persones entrevistades van donar especial rellevància als recursos que obtenen navegant per internet, a l'assessorament per part de persones expertes, al modelament i a la col·laboració amb col·legues de treball, a les converses tant en entorns formals com informals, a l'experimentació i a l'autoavaluació, escrivint o impartint per dur a terme accions de formació interna, i a d'altres aprenentatges i fonts de coneixement que es desprenen, indirectament, de les activitats que duen a terme en els moments o espais d'oci i d'interès extra professional.

Inspirats per les respostes obtingudes en l'apartat anterior, es van detectar aquells mecanismes que ja existeixen a l’organització  i es van idear nous recursos que fossin l'equivalent col·lectiu dels entorns personals d'aprenentatge enregistrats. Així doncs, entre aquests recursos de coneixement i aprenentatge es trobaven mitjans ja consolidats o coneguts com les jornades, cursos, tallers, les comunitats de pràctica o el mentoratge, però també es va contemplar la possibilitat de dissenyar nous recursos com ara l’obtenció de lliçons apreses dels projectes, facilitar l'autoavaluació, potenciar espais de conversa, facilitar l'autoaprenentatge, triar la informació i afavorir l'accés a recursos d'internet, facilitar l'accés al coneixement de l'organització o, fins i tot, oferir espais contemplatius que facilitin la reflexió introspectiva i l'autoconeixement.

La idea no era relacionar una quantitat limitada de mecanismes, metodologies i fonts, sinó començar a donar forma al que hauria de ser un Entorn Col·lectiu de Coneixement que es pugui anar enriquint i actualitzant en funció del seu ús, de la iniciativa de les persones i de l'aparició de noves metodologies i formes d'aprendre i d’adquirir coneixements.

Un cop aquí, es va descriure cadascun dels recursos de l'Entorn Col·lectiu de Coneixement especificant en què haurien de consistir, el seu interès per l'organització, els beneficis que hauria d'aportar el seu ús per a les persones, la seva aplicabilitat a curt termini i la seva relació amb altres recursos de l'Entorn. En aquest moment, no es tractava tant de descriure detalladament la mecànica i funcionament del recurs, si no de desenvolupar la idea perquè pugui inspirar, quan calgui, un projecte que li doni forma i la materialitzi en el cas que es decideixi tirar-la endavant.

entornos colectivos3

Reflecteix l'ordenació de les respostes obtingudes en el treball de camp realitzat per la Comunitat Col·laborativa a la Universitat Politècnica de Catalunya.

Pas a pas i saber esperar

Un Entorn Col·lectiu de Coneixement no es construeix de la nit al dia com tampoc, en gairebé cap cas, se sol partir de zero, ja que cada organització ha anat desenvolupant, amb el temps, mecanismes més o menys formals per potenciar o contribuir al desenvolupament dels seus professionals.

Però una relació de recursos no constitueix, per si mateixa, un Entorn Col·lectiu de Coneixement i un dels riscos és, precisament, aquest: la tendència a aferrar-nos a allò tangible i confondre o diluir el concepte d'Entorn en qualsevol dels recursos que aquest ofereix, ja que el recurs no fa a l'entorn sinó la consciència clara que aquest entorn existeix com a tal, s'actualitza, canvia constantment i està a l'abast de qualsevol, quan vulgui.

Les persones no han de percebre que participen de tal o qual recurs sinó sentir-se connectades [cadascú a través de les fonts o mecanismes que triï] a un entorn de coneixement capaç d'aportar un ventall divers de nutrients als diferents aspectes que conformen l'holística del seu desenvolupament professional i personal. D'aquí la importància de fer especial atenció a com es comunica i es dota d'identitat pròpia a aquest Entorn.

Distingir i fer realitat el tot diferenciant-lo de cadascuna de les seves parts també ha de reflectir-se en l'avaluació. Així doncs, a banda de valorar l'ús i utilitat de cada recurs de l'Entorn és necessari articular mecanismes per avaluar l'impacte de l'Entorn Col·lectiu de Coneixement en l'organització com a tal.

La proposta és que l’impacte esperat sigui en termes de creixement i benestar professional de la persona, és a dir:

  • Com la persona millora el que fa, el com ho fa i el "amb qui ho fa"
  • Com se sent fent-ho: si gràcies a aquest entorn de coneixement es sent reconeguda, evoluciona professionalment, percep que el seu talent personal encaixa i ocupa un lloc en el col·lectiu i si se sent cuidada per l'organització.

Aspectes, tots ells, que han de buscar-se en el mitjà-llarg termini, quan l'Entorn Col·lectiu de Coneixement tingui ja el suficient recorregut com per haver operat aquests canvis en les persones.

 

 

Subscriu-te gratuïtament als nostres butlletins

Rep notícies i idees en Recursos Humans.
Subscripció

Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una millor experiència de navegació pel nostre web.
Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització.