Tot recorregut suposa un aprenentatge malgrat que al final no sigui el desitjat. És per això que el fracàs no ens ha de fer por i hem d'aprendre a conviure-hi, ja que acostuma a ser el resultat més freqüent de tota transformació o intent de canvi. De la gestió dels canvis i de la seva conscienciada elecció ens parla el tecnòleg i degà de Deusto Business School Guillermo Dorronsoro en una interessant xerrada que va tenir lloc durant el primer TEDxUdeustoMadrid.

Escollir els canvis

La innovació i l'emprenedoria van ser els protagonistes del primer TEDxUdeustoMadrid, celebrat al novembre de 2015 i que va tenir com a leitmotiv “Reiniciar”. Una de les veus que es van poder escoltar va ser la de Guillermo Dorronsoro, que defensa amb vehemència l'aliança de la universitat amb el món empresarial. En la seva xerrada, el degà de Deusto Business School ens va parlar del concepte del canvi, de la seva importància per a l'ésser humà i sobretot de per què hem de triar bé quin duem a terme.

El món està en constant reinici, davant de cada canvi tornem a començar; la història no és més que una suma de canvis que propicien "començar de zero" després de cada transformació o situació desconeguda. Però, quin és el motor que mou el món i els que hi vivim? El ponent cita un llibre de Kirmen Uribe, El que mou el món, que precisament acostuma a referenciar a les seves classes de la facultat.

En l'obra es plantegen tres forces motores del món, corresponents a tres teories filosòfiques diferents: la primera, amb Marx al capdavant, afirma que el que mou la història és l'economia, és a dir, els diners; per al principal exponent de la segona, Nietzsche, el més important és el poder, allò que fem les persones per aconseguir-ho i allò que fem un cop el tenim; i, finalment, és l'amor el que mou la humanitat, segons Freud i els partidaris de la tercera teoria.

Quina és la correcta? Doncs ho són les tres. Ni nosaltres ni el nostre entorn ens movem per una sola cosa: els tres motors són presents al nostre interior, a més d'altres motors complementaris que poden variar depenent de cada persona.

Els temps canvien i mai més de pressa que en èpoques anteriors, ja que la història es mou sempre a la mateixa velocitat. És la nostra perspectiva la que ens provoca aquesta sensació de rapidesa i de vertigen. És inevitable: cada vegada que veiem que s'acosta una transformació o que cal canviar alguna cosa, sentim por i incertesa.

El ponent explica que hi ha tres grans escoles de gestió del canvi que es basen en eixos diferents:

1. La primera posa l'accent en el lideratge, en el pastor que ha de guiar el ramat que, per la seva banda, sol oposar-se al canvi. El llibre de referència d'aquesta escola és Leading change, de Potter, que explica quins són els canvis que un líder ha de realitzar per transformar l'organització.

2. La segona posa l'accent en la iniciativa de les persones, que no esperen que hi hagi un líder que els digui què cal fer. Cada persona pot desenvolupar tota la seva iniciativa en equip i al mateix temps pensar com una sola ment. Posa l'accent en la intel·ligència col·lectiva i en les decisions preses en grup i basades en el consens.

3.L'última és més introspectiva i pren com a base que una organització no aconseguirà canviar mai si no canvien les persones que la conformen. Una organització no existeix per ella mateixa, sinó que són els empleats qui la construeixen i li donen l'essència. Un país, una organització o qualsevol altra institució és incapaç de canviar si no ho fan els seus membres, començant pel propi líder. Per canviar el conjunt primer cal canviar les petites peces de l'engranatge.

Al final el que tenim és una combinació de les tres escoles, ja que seguim necessitant líders que ens guiïn, també ens dirigim cap a un lideratge cada vegada més col·lectiu i per arribar-hi és important transformar-se internament.

Al llarg de la seva carrera, amb més de quinze canvis de feina, Dorronsoro s'ha dedicat a acompanyar empreses en els processos de canvi i ha après dues coses:

1. El motor que mou els canvis són les emocions, però aquestes són una arma de doble tall. No pots canviar res si no hi ha implicació emocional però, un cop construeixes amb implicació emocional, després has de viure amb ella. Quan poses el cor en un tema després s'hi queda enganxat.

2. Una vegada que enganxes el cor a un canvi t'adones que sempre fracasses. La convivència amb la frustració que suposa fracassar és dura i cal aprendre a conviure-hi: hi ha vegades que fracasses perquè no aconsegueixes canviar la realitat, no aconsegueixes que el ramat vagi per on ha d'anar o que les persones com a equip pensin com una sola ment. No aconsegueixes els objectius marcats i aquesta sensació és frustrant; pots fracassar per un canvi de direcció, els que t'havien dit que volien una cosa i t'havien incitat a que fessis un canvi, canvien ells mateixos d'opinió. El que abans servia ara ja no serveix i tornes a fracassar; i, finalment, pot passar també que aconsegueixis fer els canvis però llavors descobreixis que encara cal seguir canviant. Has d'aixecar-te una altra vegada, reiniciar i traslladar l'energia emocional posada en el canvi anterior cap a d'altres nous canvis.

Dorronsoro conclou dient que el més important és escollir els canvis pels quals volem treballar, ja que aquests ens exigiran el millor de nosaltres, ens desgastaran i pot ser que no sempre ens satisfacin, ja que és molt fàcil fregar la línia del fracàs. Però si realment aquest canvi era el nostre objectiu i hi estàvem implicats, oblidarem el fracàs i seguirem cap endavant, reiniciant, per tal que el canvi es produeixi, provant tota mena d'estratègies, però sempre amb cor. Perquè des de la part racional tot acaba resultant mecànic i el que és mecànic no és creatiu. El més important és haver triat un canvi que valgui la pena, que tot el camí recorregut hagi estat important i hagi generat un aprenentatge.

Els grans personatges del primer Renaixement van ser uns fracassats: Dante Alighieri, expulsat de Florència; Maquiavel, precursor de la política moderna, també desterrat; Galileu, jutjat i a punt de ser cremat. No van aconseguir canviar les coses, ho van intentar però van fracassar. Tanmateix van lluitar fins al final i es van implicar i per això avui són recordats, no per fracassar sinó per haver fet coses que mereixien la pena.

 

També pots veure la ponència de Guillermo Dorronsoro en el següent enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=N4ir0hKXnqA

Articles relacionats / Artículos relacionados

Subscriu-te gratuïtament als nostres butlletins

Rep notícies i idees en Recursos Humans.
Subscripció

Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una millor experiència de navegació pel nostre web.
Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització.