L'aposta d’aquesta temporada de TV3 és una nova versió de l’economia, més àgil, fresca i amena. De la mà del reconegut economista Xavier Sala-i-Martin ens presenta Economia en colors, un programa que pretén acostar al públic un dels temes que més ens espanta i que a vegades resulta més difícil d’entendre. A través de paraules senzilles, exemples clars i gran varietat d’escenaris, aprenem curiositats i naveguem per les diferents facetes que conformen el context econòmic actual.

Transformar el gris de l’economia en un ventall de colors que la facin més entenedora, fàcil i propera és precisament el repte que s’ha proposat el mediàtic economista Xavier Sala-i-Martin, que cada diumenge a les 22.30 hores ens rep a TV3 amb una de les seves estridents i acolorides americanes.

Tot i que el programa inevitablement porta impresa la marca personal del seu conductor, no pretén difondre cap tipus d’ideologia, sinó aconseguir arribar a la gran majoria de públic d’una forma amena, divertida i lleugera. Simplement es tracta de combinar el rigor acadèmic amb l'entreteniment i la divulgació.

A cada episodi, identificat amb el nom d’un color diferent segons el tema a abordar, Sala-i-Martin ens ofereix una classe magistral amb l'ajuda de Tian Riba, com a alumne i representant de les masses, i la col·laboració d’experts i algunes de les cares més famoses del panorama català, com Ona Carbonell, Mònica Terribas o Pep Guardiola.

“Taronja. On són els nens de desembre?” és un exemple del tipus de preguntes suggestives que Sala-i-Martin llança per parlar de temàtiques tan properes com la importància de l’educació i la evident obsolescència de l’actual sistema educatiu.

Segons diverses observacions, la gran majoria dels millors esportistes del món ha nascut en els primers sis mesos de l'any. Casualitat? Astrologia? No. Tal i com que es divideixen els nens per edats, acaben jugant sempre els del gener perquè són els més grans de la classe.

Sala-i-Martin explica en aquest capítol que la solució als problemes que comporta la innovació tecnològica, com la substitució de llocs de treball per màquines, és l’educació. Hem d’educar als nens per competir en un futur amb robots i amb aplicacions que fan moltes de les coses que ja fem els humans però mes ràpidament i amb més capacitat de memòria i emmagatzematge. És per això que hem d’entrenar als joves, que són el talent potencial, a fer les coses que els robots no poden fer, és a dir, a tenir esperit crític. Les màquines no es qüestionen el món, però els humans si som capaços de fer-ho, i aquest és el nostre valor diferencial.

La clau resideix en la innovació i la nostra capacitat d’adaptació al món que està per venir i que ja treu el cap. Però, l’escola està preparada per ensenyar als nens a guanyar-se la vida en aquest món que arriba? Si comparem les aules d’avui en dia amb les de fa 300 anys veurem que són molts similars, amb la mateixa tarima, la mateixa pissarra i pupitres, tot i que els canvis que hi ha hagut en les diferents dimensions de la vida han estat brutals.

En molts sentits, estem ensenyant als nens a ser una mena d’enciclopèdies, quan realment el cervell no guarda les coses en ordre ni de manera alfabètica. No podem amagar-nos davant l’aparició i proliferació de les noves tecnologies, per tant, el que hem de fer és aprofitar-les i deixar que siguin aquestes qui s’encarreguin d’emmagatzemar dades. Un alumne ha de saber com buscar la informació que necessita i on trobar-la, no cal que ho memoritzi tot. La major part dels continguts que aprenem al col·legi varien durant la resta de les nostres vides, però ser conscient que ets capaç de trobar els recursos per valer-te per tu mateix et serà sempre igual d'útil.

Ken Robinson, un pedagog britànic explica que el sistema educatiu actual, que va funcionar molt  bé en l’època industrial, és anacrònic i es dedica a uniformitzar els nens. Estem patint doncs, com assenyala Sala-i-Martin, una mena de “McDonaldització”, on als nens se’ls tracta per igual tot i que són diversos. En l’època de la creativitat el que hauríem de pretendre és mantenir aquesta heterogeneïtat.

Les idees vénen de tot arreu, de treballadors, de pallassos, de poetes... no vénen només de les elits i dels més superdotats. Així doncs, tots els ciutadans són i seran, amb les seves propostes i idees, el motor del creixement econòmic i per tant hem d’incidir en el punt de partida, que és l’escola i l’educació i adaptar-la a la realitat.

Adoctrinar els nens sobre allò que està bé i allò que està malament segons el punt de vista dels adults acaba matant la curiositat. El nostre sistema educatiu modern no ensenya els nens a fer preguntes, sinó a crear respostes i a respondre exàmens. I això, no estimula la creativitat.

Sala-i-Martin conclou el capítol replantejant la pregunta de l’inici: On són els nens de desembre? Aquells nens amb talent a qui no se’ls ha donat oportunitats per haver nascut a finals d’any? Quant talent em malbaratat per culpa d’un mal disseny de les coses?

Els nens de desembre són aquells nens que tot i tenir grans habilitats i capacitats, per culpa de causes externes com ara professors, pares o pocs recursos, no han pogut explotar tot el seu talent. Formen part d’aquell 56% que actualment està a l’atur malgrat treure bones notes i haver dedicat els seus esforços a estudiar i a crear-se un futur.

Accés al programa Economia en colors a la pàgina web de TV3: http://www.ccma.cat/tv3/economia-en-colors/