Com cada any des del primer, el 4 de juny passat vaig assistir al lliurament del Premi Factor Humà Mercè Sala. Al voltant de l'humor i de l'optimisme totes les intervencions de l'acte van ser excepcionals, però m'agradaria parlar en concret de la del fundador de la Casa del Tibet a Barcelona, Thubten Wangchen. Un home de mirada brillant, somriure permanent i rialla contagiosa (jajaja), que ens va convidar a ser feliços malgrat els nostres problemes, malgrat el que la vida ens porti.
"La felicitat no és una cosa que passa. No és el resultat de la bona sort o l'atzar... No sembla dependre d'esdeveniments externs, sinó de com els interpretem... Les persones que saben controlar la seva experiència interna, són capaços de determinar la qualitat de les seves vides, això és el més a prop que podem estar de ser feliços.”
(Mihaly Csikszentmihalyi)
Com cada any des del primer (2009), el 4 de juny passat vaig assistir al lliurament del Premi Factor Humà Mercè Sala que és un reconeixement a persones, projectes, equips, iniciatives, etc., que són la concreció pràctica dels principis i valors que ella representava: innovació, pragmatisme, visió global i tracte humà.
Aquest any anava al voltant del lema: "El factor humor cada situació en clau positiva". L'acte, com no podia ser d'una altra manera, sota l'organització de la directora de la Fundació Factor Humà, Anna Fornés, va ser un gran èxit d'humor!
Totes les intervencions van ser excepcionals.
En aquest espai, m'agradaria compartir en concret la de Thubten Wangchen (Tibet, 1954) monjo budista, fundador de la Casa del Tibet en Barcelona i membre del Parlament tibetà a l'exili, on representa Europa.
Aquest home de mirada brillant, somriure permanent i rialla contagiosa (jajaja), ens va convidar a ser feliços malgrat els nostres problemes, malgrat allò que la vida ens porti.
Ens va convidar a canviar el llenguatge, canviar aquest "malgrat", per ser feliços amb allò que la vida ens porti. Ens va obrir les portes a reflexionar sobre el fet que, en realitat, ser feliços o no depèn només i exclusivament de la nostra actitud.
Thubten no va tenir una infància fàcil, realment va tenir una infància molt dura. Quan tenia quatre anys la Xina va envair el Tibet, va perdre la seva mare i, al costat del seu pare i milers de tibetans més, es van embarcar en una fugida cap a Nepal, creuant l'Himàlaia, obrint camins inexistents, pujant i baixant muntanyes que et porten des del cel als subsòls i viceversa. Sense equipament adequat, com diu ell, sense trens, ni metros, ni transport públic (jajaja). A Kàtmandu va ser un nen captaire, van emigrar a l'Índia on també va ser captaire fins que el Dalai Lama va demanar al Govern indi que recollís a aquests nens que eren el futur del Tibet. El Govern indi va ser generós i així ell es va veure abrigallat i format, tot i que en un entorn tremendament estricte i dur. Als 16 anys va ingressar com a monjo, amb bon Karma (que no senyora Carme jajaja), el Dalai Lama el va acceptar en el seu monestir privat durant onze anys. De tots els aprenentatges d'aquella època Thubten destaca que el Dalai Lama sempre li va ensenyar la importància de ser feliç.
"... Si tens problemes, sigues feliç, oblida la gelosia, l'orgull, que en comptes de defensar-te, et generen més mal humor i l'allunyament dels teus, no s'acosten ni els gossos !!! (jajaja). "
Finalment va arribar a Barcelona on va fundar la Casa del Tibet.
"Malgrat" tot això, recorda que va ser un nen feliç, malgrat els problemes, mantenia el somriure i l'humor perquè des de petit li van ensenyar que la vida té molta força, moltes possibilitats per seguir endavant, per evolucionar l'esperit i per tenir cura del cos. Cos sa en ment sana.
Thubten ens va recordar la importància de l'humor per a l'ésser humà, que la vida humana té molta potència, molts valors. No importa qui som, tenim aquesta potència i l'hem d'aprofitar el màxim possible, perquè a més la vida no dura per sempre (jajaja). Que en la vida hi ha pujades i baixades, èxits i fracassos. El cas és que en qualsevol moment podem decidir ser feliços, sense queixes i, tanmateix, estem sempre de mal humor, amb mala cara, desanimats.
Des del naixement experimentem patiment, però... per què enfocar-nos en la tristesa? Hem de mirar d'una manera positiva que ens obri el cor i ens faci sentir més alegres, contents, experimentar la felicitat. I això, diu, no té a veure amb la religió, ni amb el Budisme. Té a veure amb la pròpia vida i l'essència humana. Practicar la paciència, el respecte, no guardar rancúnia, ser generós, donar les gràcies o no pensar només en els problemes propis, són actituds que ens ajuden en aquest camí.
A mesura que anava escoltant Thubten, venien a la meva ment retalls de reflexions de Viktor Frankl, reflexions que segurament molts coneixeu i heu escoltat o llegit ("L'Home a la recerca de sentit"), però que no sempre tenim present:
"(...) Si no és a les teves mans canviar una situació que et produeix dolor, sempre podràs escollir l'actitud amb què afrontis aquest sofriment (...) En última instància, viure significa assumir la responsabilitat de trobar la resposta correcta als problemes que això planteja i complir amb les tasques que la vida assigna contínuament a cada individu (...) L'amor és la fita més elevada i essencial a la qual pot aspirar l'ésser humà... la plenitud de la vida humana està en l'amor i es realitza a través d'ell (...). "
És clar que la teoria ens la sabem tots i, de vegades, quan la vida ens desperta, fem la reflexió, parem i ens diem que hem de canviar alguna cosa, però novament ens deixem enterrar en els problemes, en les circumstàncies, en la queixa i en el victimisme. I ens autoconvencem que la vida és grisa. NO!! Quan dos personatges com Viktor Frankl o Thubten Wangchen, que han viscut en circumstàncies d'extrema necessitat i crueltat, ens diuen que sempre ens queda l'opció de l'amor, de l'elecció, de la llibertat de reacció, de la satisfacció de sobreguarda de la pròpia dignitat (felicitat)... Jo em trec el barret i acoto el cap avergonyida de la meva reacció davant de determinades circumstàncies quotidianes, que en realitat no tenen la més mínima importància.
"No pensis només en els problemes propis, obre més el cap i el cor. No et preocupis tant, preocupar-se no és la solució. Si tens problemes cal buscar la solució, buscant trobem la solució i la pau interior. Així la vida pot millorar. Actitud positiva. No sé si va servir, però m'ha sortit del meu cor jajaja." (Thubten Wangchen)
Doncs un milió de gràcies Thubten per obrir-nos i deixar-nos entrar en el teu cor.